És ben conegut de tothom, especialment dels que viuen i depenen dels fruits que dóna la terra, que és fàcil recordar-se de Santa Bàrbara quan el cel s’enfosqueix sobtadament anunciant la tempesta, i els llamps i els trons no fan presagiar res de bo. Però no és menys sabut que tan bon punt la tempesta amaina i el sol recupera el seu lloc en el cel, ningú ja no es recordar més de santa Bàrbara ni de cap altre sant i santa de Déu. Caldrà, però, que només que sobre l’horitzó es dibuixin nous núvols de tempesta per tal que, novament, s’invoqui a la santa i es supliqui el seu ajut en defensa de les collites. Això no obstant, entre tempesta i tempesta, contra el que la prudència i la previsió podrien aconsellar, no es fa massa res per tal de preservar les collites de possibles danys, cas que la pedregada es desfermi en el moment menys oportú.

Semblantment, les autoritats competents i pertinents, només es recorden que disposen de reglaments relatius a la seguretat de les persones quan la magnitud d’una tragèdia els acara davant la incontestable evidència de les seves irresponsabilitats, de les seves mancances i de les seves debilitats. D’aquesta manera, quan una embarcació naufraga, un tranquil matí d’un dia tardor, en un llac dòcil sense perills aparents de cap mena i fa una vintena de morts, ens adonem que els catamarans, barques i barcasses de passeig que suren damunt els llacs, pantans i costes no compleixen les condicions de seguretat que per al transport segur de les persones serien recomanables. I quan la tragèdia ja és inevitable no es pot fer res més que constatar que ningú no s’havia preocupat abans de comprovar la qualitat del servei que es presta oer tal d’evitar que l’accident es produeixi com a conseqüència de la irresponsabilitat d’aquells que solament hi veuen a través dels ulls dels guanys fàcils i ràpids.

Per això no és estrany que quan l’accident es fa inevitable, tothom tracti de treure’s el mort del damunt —i mai no ha estat tan ben usada l’expressió— i carregar-lo sobre el veí. I uns acusen als altres de negligència sense voler adonar-se de les pròpies irresponsabilitats. Això sí, l’endemà mateix de la desgràcia, es posaran en funcionament dispositius mai desplegats que comportaran la immobilització d’embarcacions i l’exigència de papers i de certificats que no existeixen perquè abans ningú mai no els ha reclamat. Però ja serà massa tard. Les víctimes mortals de l’accident no recuperaran la vida o, en el millor dels casos, els que han sofert ferides més o menys greus s’hauran de conformar en viure sota el pes de la llosa del record del desastre.

El mateix s’esdevé quan un autocar sofreix un accident com a conseqüència de l’incompliment de la normativa establerta. Tampoc en aquest cas tardaran a fer-se presents estrictes controls que no faran més que fer-nos adonar de la nostra indefensió i de la quantitat d’autocars que fan transport de viatgers sense que s’apliquin les condicions de seguretat exigibles. Però, com en el cas de santa Bàrbara, unes setmanes després de l’accident, quan els mitjans de comunicació deixin de mirar amb el seu morbós objectiu cap a les víctimes i cap el desastre, els controls esdevindran rutina i res més no sabrem en relació a  la seguretat que d’autobusos, barques o trens. Fins que, un altre dia, quan es produeixi un nou accident, un clam unànime s’aixequi cridant: prou! Però no temeu. Tampoc, llavors, ningú no assumirà cap responsabilitat ni es produirà cap dimissió. Tot plegat perquè el fracàs i la mala gestió són sempre orfes i només als èxits els sobren els pares.

La nostra memòria és curta i no tardem massa a oblidar-nos pràcticament de tot. Poden cremar-se boscos, perdre’s vides humanes, produir-se catàstrofes arran l’especulació, però mai ningú no està disposat a pagar-ne les conseqüències administratives o polítiques. Hora deu ser d’aprendre a exigir responsabilitats als que els hi pertoquen i fer que el verb dimitir s’incorpori en el diccionari personal dels nostres polítics.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 d’octubre de 1998