Cert és que el dictador Augusto Pinochet ha estat, moralment, jutgat i sentenciat. Cert és que el seu llarg exili al Regne Unit ha fet molt mal al general i l’ha posat en evidència davant el món. Cert és que res no serà igual entre l’abans i el després de la retenció de Pinochet al país dels lords.

Però no és suficient. No n’hi ha prou. Les raons adduides pels metges que han dictaminat secretament l’estat de salut d’Augusto Pinochet, en les quals s’ha basat el ministre britànic Jack Straw a l’hora de fer públic el seu posicionament sobre l’alliberament del general i, en la pràctica, treure’s el mort de sobre, no són suficients. Ni des d’un punt de vista moral, ni tampoc des d’un punt de vista democràtic i exemplerificador. Tot plegat perquè la dictadura xilena no s’hi va mirar gens ni mica -off course!- quan va establir, a partir d’un cruent cop d’estat, el seu règim de terror; quan va atemptar contra el president constitucional Allende i contra els demòcrates xilens que van haver de pagar amb la mort i amb la repressió indiscriminada o l’exili la seva condició de ser respectuosos envers les institucions, les persones i les llibertats constitucionals. Pinochet i els seus, no es van entretenir ni un instant en considerar si les condicions físiques de les seves víctimes eren idònies o no, ni tampoc van prendre en consideració les conseqüències que la seva brutal acció repressora comportava.

La grandesa de la democràcia -i una de les seves paradoxes- és que mentre el sistema democràtic es basa en l’escrupulós respecte per les llibertats personals dels que, d’una manera provada, han atemptat contra ella i les seves institucions, els feixistes no tenen mai en compte cap d’aquestes raons quan actuen. La història recent n’és plena d’exemples. Des de l’Alemanya de Hitler, a l’Espanya de Franco, passant per la Itàlia de Mussolini, la Portugal de Salazar o la Sèrbia de Milosjevic.

A l’hora de dictaminar la procedència, o no, d’exigir i fer pagar responsabilitats al dictador Pinochet com a màxim responsable de la dictadura xilena, haurien d’haver prevalgut la defensa de les llibertats generals per damunt de les personals. Si més no perquè en democràcia, els gestos són absolutament fonamentals. Hora deu ser de deixar ben clar que els dictadors acaben pagant, més tard o més d’hora, els seus pecats i atemptats contra les llibertats de les persones. Ni més. Ni tampoc menys.

Publicat a El Periódic d’Andorra, el 25 de gener de 2000