Cada estació de l’any té el seu encant, malgrat a cadascú li sigui més plaent una estació que no pas les altres. Potser sigui per això jo milito en la secció de persones que ens motiva i ens agrada la tardor, a despit de ser conscient que aquesta estació de l’any és la que deu tenir menys addictes. Possiblement hi influeix el fet que la tardor ens arriba amb un nou curs que hem d’iniciar després d’haver gaudit d’uns dies, d’unes setmanes de no-fer-res o de fer-el-què-ens-donava-la-gana… I certament, des d’aquest punt de vista, la tardor té la missió de retornar-nos allà on ja érem, a la normalitat de cada dia: treball, presses, fills, néts…, obligacions volgudes i potser d’altres imposades…

Però, per contra, us heu parat a pensar que és precisament durant la tardor quan els arbres, abans de despullar-se del tot, exhibeixen les seves millors vestimentes i ens regalen un munt de tonalitats indescriptible que van canviant dia rere dia? Us heu adonat que la tardor és l’estació de l’any que ens obsequia amb els dies més clars i nets que mai podríem imaginar? I que acompanya aquests dies amb una música de fons marcada pel ritme i la remor del pas freturós del vent per prats, boscos, ribes i ciutats. I malgrat que és a la tardor quan els dies s’escurcen i les nits s’allarguen, sempre ens queda l’oportunitat de gaudir d’un dels més grans plaers que l’estació tardorenca ens té reservats: caminar pausadament damunt d’una catifa de fulles seques acabades de regar per una fina pluja tot esperant que el sol s’adormi sobre el llit de núvols rogents que l’esperen i que l’acaronaran fins l’endemà…

La tardor és també, doncs, un temps que cal viure amb intensitat.

Publicat al butlletí de la Coral Cants al Vent d’octubre de 2010