Cada estació de l’any té el seu encant, malgrat a cadascú li sigui més plaent una estació que no pas les altres. Potser sigui per això jo milito en la secció de persones que ens motiva i ens agrada la tardor, a despit de ser conscient que aquesta estació de l’any és la que deu tenir menys addictes. Possiblement hi influeix el fet que la tardor ens arriba amb un nou curs que hem d’iniciar després d’haver gaudit d’uns dies, d’unes setmanes de no-fer-res o de fer-el-què-ens-donava-la-gana… I certament, des d’aquest punt de vista, la tardor té la missió de retornar-nos allà on ja érem, a la normalitat de cada dia: treball, presses, fills, néts…, obligacions volgudes i potser d’altres imposades…
Però, per contra, us heu parat a pensar que és precisament durant la tardor quan els arbres, abans de despullar-se del tot, exhibeixen les seves millors vestimentes i ens regalen un munt de tonalitats indescriptible que van canviant dia rere dia? Us heu adonat que la tardor és l’estació de l’any que ens obsequia amb els dies més clars i nets que mai podríem imaginar? I que acompanya aquests dies amb una música de fons marcada pel ritme i la remor del pas freturós del vent per prats, boscos, ribes i ciutats. I malgrat que és a la tardor quan els dies s’escurcen i les nits s’allarguen, sempre ens queda l’oportunitat de gaudir d’un dels més grans plaers que l’estació tardorenca ens té reservats: caminar pausadament damunt d’una catifa de fulles seques acabades de regar per una fina pluja tot esperant que el sol s’adormi sobre el llit de núvols rogents que l’esperen i que l’acaronaran fins l’endemà…
La tardor és també, doncs, un temps que cal viure amb intensitat.
Publicat al butlletí de la Coral Cants al Vent d’octubre de 2010
Particularment, la tardor es l’estació que m’agrada més. Potser son els colors càlids que la naturalesa ens regala, uns colors de recolliment que ja ens prepara per una pròxima estació. Espero que la gaudeixis tant com puguis perquè jo també ho penso fer. Petonets.
Imma
A mi també m’agrada la tardor, els seus colors, la seva temperatura, mmm…. les castanyes, els bolets!!! Però si que és cert que anuncia l’arribada de l’hivern. I ja saps que a mi el fred i l’hivern em costa, i aquest any particularment… Tinc ganes de primavera, estació que també m’agrada molt. Els colors vius i alegres. Tot torna a florir, i jo també, en aquesta estació començaré a florir!
Petonets!!!
Gràcies pel teu comentari i segur que així serà Cristina! També així ho desitjo jo! Pots estar ben convençuda que l’hivern, especialment aquest “teu” hivern, passarà ben ràpid!
Petons i ànims!
I gràcies també a tu, Imma, pels teus bons desitjos que també són els meus. Ens veiem aviat, no?
Petons!
Per il·lustrar el teu article tan poètic, sóc a la Vall de Camprodon. Brisa, catifa de fulles de freixe i castanyer… Ara, en aquest precís instant sona la caiguda de les primeres gotetes de la llevantinada promesa pels que hi entenen o hi haurien d’entendre. Repeteixo: És tardor i sóc a la Vall de Camprodon…
Joan.
M’agrada el que dius, és poètic, bucòlic…, com la mateixa tardor. El què passa, és que sempre, quan comença a treure el nas, quan se’n va la calor i la llum de l’estiu, tot plegat em fa posar una mica trista. Any rere any em passa el mateix, no puc evitar-ho. I ni pensar ja! quan es canvia l’hora i molt aviat es fa fosc.
Perquè a mi, el qùe em dona més energia és l’estiu, encara que el sol apreti… però el mar, les banyades del capvespre, aquell sol de platja… és fantàstic, potser no tant poètic… però quin bon humor que em genera.
La tardor em fa sentir l’hivern massa a prop, i que llarg que es fa, quina poca claror que ens dona!
En fi, però que bé, cada any, ho podem tornar a recordar… i això és el que importa!!!
Una abraçada.
Isabel