Després d’uns anys de calma electoral, novament ens trobem abocats a les exigències que imposa el guió de properes comtesses electorals. Primer d’àmbit municipal, després d’àmbit autonòmic i, finalment, d’àmbit estatal i de la UE. Tot plegat fa que en l’ambient social i polític es respiri aquella atmosfera tensa característica de propostes i de declaracions que els partits polítics i els seus líders llencen a l’electorat. La darrera proposta en causar impacte ha estat la de Pasqual Maragall en posar noms i cognoms a la redacció d’una llei electoral per Catalunya que, a despit de ser prevista per l’Estatut de 1979, encara no ha estat redactada després de més de vint anys d’autogovern autonòmic.

Una proposta que ben poques hores després d’haver estat formulada ja va ser rebutjada i criticada per la resta de partits polítics, d’acord també amb el guió a aplicar en aquests casos. Però, també com és habitual, les crítiques no anaven acompanyades de propostes alternatives i sí d’una desautorització rasa i plana. Molt possiblement, el moment escollit per Pasqual Maragall per fer pública la proposta del PSC no ha estat el millor possible si ens atenem precisament a la proximitat de les eleccions. En qualsevol cas, més enllà d’aquesta consideració, la proposta del PSC de llei electoral per a Catalunya disposa d’uns avantatges que no l’haurien de fer menyspreable i, en cap cas, desqualificar-la en la seva totalitat.

I és que la proposta dels socialistes, contra el què s’ha dit, no afavoreix necessàriament als propis socialistes que proposen la redacció d’una llei electoral que es caracteritza, d’una banda, per l’aposta que el vot de cada ciutadà de Catalunya tingui el mateix pes i, de l’altra, que cap de les quaranta-i-una comarques, per petita o per despoblada que estigui, deixi de disposar d’un diputat al Parlament de Catalunya. Pot argumentar-se el què es vulgui, però no es pot negar que la proposta de llei que els socialistes fan, és d’un marcat caràcter progressista. Cal recordar que la llei vigent, atorga més pes al vot dels ciutadans de la resta de Catalunya que no pas als de les comarques metropolitanes barcelonines i que, no per això, garanteix que totes les comarques de Catalunya estiguin representades en la composició del Parlament del Parc de la Ciutadella.

Cal ser seriós i no, en funció de qui fa la proposta, desqualificar-la tot titllant-la del recurs fàcil d’assegurar que va en contra de la concepció de Catalunya com a país. Més quan si Catalunya no disposa de llei electoral pròpia, ho és perquè al govern de Catalunya no li ha interessat desenvolupar-la arran motius partidistes. Bo és recordar que malgrat el PSC va guanyar les darreres eleccions per vots populars, les va perdre per raó de l’aplicació d’escons d’acord amb la llei electoral actualment vigent. Catalunya és un país petit i els desequilibris territorials no es resolen a base de potenciar la representació de l’anomenat rere país en el Parlament de Catalunya. Si així fos, en els més de vint anys d’autogovern, s’haurien resolt molts dels problemes que el desequilibri territorial provoca precisament en detriment de les comarques més allunyades de Barcelona.

Pel bé de la democràcia i pel bé del país cal avançar cap a una llei electoral que garanteixi la presència de totes i cadascuna de les comarques catalanes al Parlament (la manera de defensar millor els seus interessos) i que els escons que cada força política ocupi en el Parlament, sigui el resultat proporcional al del suport popular que obtingui a les urnes. Sigui com sigui, la proposta de Pasqual Maragall ha destapat la caixa de Pandora i cal esperar que si no ara, la propera legislatura s’iniciï amb els treballs encaminats a redacció de la Llei Electoral que Catalunya necessita i que tot plegat no quedi en simples propostes pre-electorals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de gener de 2003