“Amb les infrastructures que ara com ara reclama Barcelona no n’hi ha prou. Ens cal doblar les xarxes de ferrocarrils de rodalies i les de metro”. Amb aquesta contundent sentència, el reelegit alcalde de Barcelona Joan Clos, dictaminava, fa just una setmana, entorn els dèficits infrastructurals metropolitans que patim. Assegurava Clos, que no podia entendre’s com era tan complicat desplaçar-se des de Barcelona a Sabadell, a Terrassa o a Manresa en transport públic i a l’inrevés; o des del Vallès al Baix Llobregat; o des del Vallès a l’Osona. I afegia que Barcelona estava creant un model de ciutat que passava per potenciar les infrastructures, per millorar les comunicacions internes i externes, per evitar que el trànsit rodat col•lapses la ciutat i per aconseguir que les persones tinguessin un tracte preferent. Ho sintetitzava Clos amb una altre sentència contundent: “Jo vull una ciutat de veïns”. Rematava que això només seria possible si es “reconeixia el dret a constituir una entitat metropolitana d’àmbit local” que fes compatible el creixement harmònic i equilibrat del territori que conforma la conurbació barcelonina.

Tota una declaració de principis amb els que molts els ciutadans signaríem. El problema per avançar en aquesta línia, però, continua essent la manca d’estratègies i de suficient col•laboració entre administracions. Tot plegat perquè si encara no hem resolt la qüestió del retardat AVE, si l’aeroport del Prat està que no pot emprendre el vol i el port de Barcelona està escanyat, es fa difícil imaginar que els reptes que proposa abordar l’alcalde Clos puguin progressar a menys que comencin a canviar radicalment algunes coses, com, atesos els resultats electorals de diumenge, sembla reclamar la majoria de ciutadans.

Les campanyes electorals són per engrescar els ciutadans però també per comprometre’s davant d’ells. Ningú no pot dubtar dels avenços vertebrats en les nostres ciutats en els prop de vint-i-cinc anys de democràcia municipal. Els casos de Sabadell i de Terrassa, sense anar més lluny, són espectaculars quant a creixement i quant a desenvolupament i augment de la qualitat de vida. Interrelacionar aquestes ciutats i fer-ho amb encert, es troba en la base mateixa d’un futur sostenible pensat per a les persones. No n’hi ha prou amb què els polítics reclamin i prometin. Cal posar en marxa les polítiques que empenyin per tal de propiciar millores socials que els ciutadans reclamen i que, atesos els resultats electorals, han recordat en les darreres eleccions.

Només falta, com també afirmava l’alcalde de Barcelona Joan Clos la nit de diumenge passat quan ja es coneixien els resultats electorals, que el missatge dels ciutadans s’hagi entès i s’actuï en conseqüència. Segurament, a la llum d’aquests resultats, deu ser hora de recuperar l’esperit que animava els primers ajuntaments democràtics progressistes que, amb persones del tarannà com el del recentment traspassat i exregidor Manuel Garriga i Miralles, mostraven una vitalitat d’idees i un pragmatisme social que sembla és el què els ciutadans han trobat més a faltar.

Publicat a El 9 Punt, el 28 de maig de 2003