Els fets s’han entestat en acarar-nos novament a la nostra fragilitat i a la morbosa curiositat que davant desgràcies alienes ens empeny. Fa just una setmana de l’accident de Sòria en què van perdre la vida massa joves de Ripollet i de Viladecans. La magnitud de la tragèdia i de les imatges -dantesques i emotives que de l’accident i de les seves seqüeles es van derivar-, van ajudar que els mitjans de comunicació no perdessin passada i  contribuïssin, si això era encara possible, a donar major dimensió al drama i a la injustícia de la pèrdua de vides humanes arran causes excepcionals.

Les imatges i les informacions que durant bastant dies van colpir-nos, haurien d’interrogar-nos més encara entorn el dret que ens assisteix, a mitjans de comunicació i a ciutadans, d’endinsar-nos en la intimitat d’uns pares i d’uns familiars que, com en aquest cas, van haver de passar per un dels tràngols més amargs que la vida pot proporcionar-nos: la pèrdua sobtada d’una filla o d’un fill, d’una germana o d’un germà.

Confesso que la tragèdia em va commoure. Confesso també, però, que mentre desfilaven davant meu les imatges que la televisió servia i les cròniques que els diaris publicaven, em debatia enmig del dubte sobre si el dret a la informació es trobava per damunt del dret a la intimitat que ha d’assistir a les persones que es veuen atrapades per un brutal accident; persones que, de ben segur, haurien desitjat veure preservada la seva intimitat que mai no haurien volgut fos vulnerada, menys encara en unes circumstàncies tan tràgiques com aquelles.

Publicat a El 9 Nou, el 13 de juliol de 2000