No per sabut cal oblidar-se’n. Ens trobem immersos en un món que camina cap una radical transformació que, al seu torn, ens està situant enfront transcendentals canvis els efectes dels quals és impossible de preveure del tot. No obstant i això, en el context d’aquest món tant canviant -que, paradoxalment, hem batejat com de la societat de la informació-, continua prevalent un vell axioma que assegura que res no és veritat si no ha estat explicat pels mitjans de comunicació; és a dir, res no és veritat si un o una periodista no ho recull i ho acaba traslladant a les pàgines d’un diari o llençant a través de les antenes de la ràdio o de la televisió. Altra cosa és si precisament perquè vivim en els albors d’aquesta societat de la informació, hem de continuar conformant-nos amb què aquell pervers i vell axioma ha de continuar essent vigent.

Sigui com sigui els fets s’esdevenen i no per això són sempre recollits pels mitjans de comunicació o si ho són, a voltes no amb la fidelitat que seria desitjable. I allò que encara és més greu: hi ha ocasions en què els mitjans de comunicació es fan ressò de relats, d’històries que mai no s’han esdevingut. Com va ser el cas recent de la notícia recollida pels mitjans de comunicació barcelonins que explicava la història d’una noia jove apallissada un capvespre en plena Plaça de Catalunya de Barcelona, mentre esperava l’autobús i que acabava destacant que, arran l’agressió, la noia havia quedat tetraplèjica. Dies després es va acabar sabent que res no era veritat i que la noia no existia, com tampoc no existien els presumptes atacants. Tot havia estat conseqüència d’un cúmul de desencerts per part de les fonts i de manca de les comprovacions més elementals per part dels periodistes. No obstant, la història havia merescut l’atenció d’amplis espais en la premsa i en la ràdio.

Si anem a mirar, la història del periodisme està plena de situacions com aquesta en què bé les urgències del moment, bé la incompetència d’alguns, s’acaba difonent coses i històries que res no tenen a veure amb la realitat. D’aquesta manera passa que fàcilment un simple rumor llançat malèvolament pot acabar esdevenint notícia. D’humans és errar i com que els periodistes no som infal•libles, també ens equivoquem, de la mateixa manera que s’equivoca qualsevol altra professional. La qüestió pren una altra dimensió, però, quan es fa tan difícil que els mitjans reconeguin els seus errors i els rectifiquen de manera convenient per tal de retornar les coses al seu punt i evitar que el lector es quedi amb la primera part de la història, la que havia estat errònia.

El problema no tindria més conseqüències -prou importants per elles mateixes-, sinó fos perquè passats els anys, quan algun curiós o historiador consulti hemeroteques o fonoteques es trobarà davant algunes històries de les que no sabrà destriar gra de la palla, cert i fals. Ens queda l’esperança que la pomposa societat de la informació en la qual ens estem endinsant, acabi donant solució al vell axioma i vistes com van les coses, que els mitjans de comunicació tradicionals continuïn instal•lats en l’espectacle i en el sensacionalisme informatius i que apareguin nous canals i nous mitjans a través dels quals ens sigui més fàcil disposar d’informació contrastada.

Els que hem fet del periodisme la nostra professió hauríem de reflexionar molt més sovint sobre aquest estat de coses. Si més no perquè treballem amb un material altament sensible, susceptible de mobilitzar o de desmobilitzar la ciutadania. I mentre els periodistes no siguem conscients de la transcendència de la nostra feina, l’espectacle de la informació diària continuarà i continuarà…

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de juny de 2000