Lluny de casa he tingut ocasió de debatre sobre els pros i els contres del moment polític que vivim a Catalunya, que anomenem processisme. També de les seves conseqüències tant per a Catalunya com per a Espanya, especialment en uns moments en els que, a més, els casos sagnants de corrupció dels darrers anys s’han posat judicialment al descobert i han aflorat els noms i cognoms de polítics que fa temps haurien d’haver assumit les seves responsabilitats. Contràriament, han optat –estant optant– per amagar-se darrera l’espessa teranyina judicial, de legalitats i de legitimitats, que tot ho tapa i que ells mateixos han teixit amb el conflicte polític que enfronta Catalunya i Espanya.
En aquest context cal interpretar els moviments que uns i altres fan en una partida d’escacs de desenllaç imprevisible, atès que les jugades lògiques mai no es produeixen. Així és com a cada moviment de peça en segueix una reacció de rearmament pels uns i de contratemps pels altres. Clar que mentre els processistes busquen com descol·locar i posar més nerviós al govern de Madrid en cada jugada, corren el risc de trencar la precària unitat d’acció que entre ells es dóna. Clar, també, que al seu favor compten amb l’ajut de la incomprensible imperícia i descontrol dels temps polítics del govern central, que amb les seves accions surt sempre al rescat de la unitat de l’independentisme quan aquesta flaqueja.
L’estat de tensions polítiques que des de fa temps vivim i l’actitud del govern de Madrid, han facilitat que l’independentisme s’hagi pogut valdre fins ara de conceptes de significat màgic però de contingut buit perquè darrera seu no hi ha la plasmació d’un projecte polític. És el cas dels termes “República”, “país” o “poble” que per ells mateixos ben poca cosa diuen. I és que el processisme ha tingut l’habilitat de concentrar entorn aquests mots utopies que li han permès aparcar els debats econòmics i socials sobre el present i el futur del país. Per aconseguir-ho n’ha tingut prou amb apel·lar al sentiment i a les emocions de les persones, factor que ha estat clau per aglutinar un gran i heterogeni espectre social que és conformat per menestrals del país interior, petita burgesia urbana, classes mitjanes atemorides i joves que no veuen clar el seu futur. I tot adobat amb un relat certament il·lusionant d’una independència que teníem “a tocar” i que ara lidera un president a l’exili, per cert emancipat de les forces polítiques organitzades.
A Carles Puigdemont cal reconèixer-li moltes virtuts i com a tothom alguns defectes. I un dels seus defectes és l’habilitat per crear problemes i portar-los al límit amb la col·laboració del govern de Madrid; un defecte que a hores d’ara està complicant la vida al president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, i a ERC que no sap com desfer-se de les seves imposicions sense córrer el risc de ser titllada de botiflera o de traïdora. Talment, la manera d’actuar de Carles Puigdemont des de Brussel·les perjudica a tothom: al moviment independentista per sotmetre’l a escenaris de fidelitats impossibles i de batalles caïnites; al país per impossibilitar la formació de govern i per aprofundir la trinxera que hi ha entre la ciutadania que legítimament creu que la independència és la solució de tots els mals i la que, també legítimament, considera que per a resoldre’ls hi ha altres vies.
Davant aquest escenari polític tan complex que inclou presos que mai no ho haurien d’haver estat, el primer objectiu comú –a banda del de la formació d’un govern que pugui governar– hauria de ser el d’acarar amb decisió –i amb sacrificis polítics si cal–, la reconstrucció del país. I això a partir de recuperar i posar al dia l’ideari d’aquell catalanisme integrador que proclamava, defensava i unia –amb tots els matisos que hom vulgui, però sempre sota una única bandera– a un ampli ventall de col·lectius socials i polítics. Tot un somni pels dies que corren i vistes les actituds de cadascú. D’aquí que mentre el temps passa i les oportunitats s’escapen, ens formulem de nou la pregunta del “i ara què?”.
Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de febrer de 2018
Fantàstic, tant pel que dius com pel com ho expresses!
Per saber el “i ara, què?” cal saber exactament on som. Entre les veritats, les mitges veritats i les mentides, estem totalment desorientats. Cal reconèixer, però, que un nombre no menor de ciutadans, amb una dosi extraordinària de fe, se salva del desconcert i, a pinyó fixe, prediquen la seva veritat. Els altres encara ara no sabem, i parlo seriosament, si estem en una república (com afirmen alguns), si en un altre estadi post-eleccions (com afirmen un altres), o en un mix república-legalitat espanyola (com també diuen alhora els mateixos). Tot va segons el moment del dia i la conveniència per afermar les posicions. Mare meva, uns bon embolic!