Una de les característiques que Sabadell presenta i que marca la diferència quan la  comparem amb d’altres ciutats i col·lectivitats similars, és l’esperit indomable, combatiu, tossut i emprenedor dels seus habitants, tal com s’ha posat de manifest en tantes ocasions al llarg de la història local. De fet només així pot entendre’s com Sabadell s’ha anat desenvolupant fins a mostrar-se com a una ciutat capdavantera amb incomptables iniciatives tant en l’ordre financereconomicoindustrial com en el social, cultural i associatiu; iniciatives que li han permès liderar propostes i projectes de tipologia diversa, sovint avançades en el temps. Enumerar-les seria una tasca improva amb el risc –sempre lamentable– de fer-ne oblit d’algunes. Apel·lo, doncs, a la benvolença del lector per estalviar-me aquesta feina, afegint que no obstant això faig meva la idea-força que l’any 1995, el llavors regidor de Cultura Pere Vidal va encunyar, arran els treballs conduents a l’elaboració del Mapa Cultural del que dissortadament poques conseqüències se’n van derivar, en el sentit que Sabadell continua essent la ciutat pedrera que sempre ha estat.

És recurrent escoltar veus que diuen que Sabadell és una ciutat pobre des del punt de vista de continguts culturals. Confesso que mai no he combregat amb aquesta percepció. Molt al contrari. Crec que Sabadell és una ciutat culturalment més viva i rica del que alguns volen i diuen, pel valor que emana de la seva diversitat com a col·lectivitat. Això sí, ho és fonamentalment gràcies a l’empenta d’entitats, associacions i organitzacions que al llarg i ample de la geografia local breguen sense defallença. Passa, però, que un dels principals contres que als sabadellencs els abelleix, és ser especialistes en el menysteniment d’allò que un altre fa, fent cert l’aforisme que resa que “a Sabadell cadascú va per ell”, metàfora perfecte de la forma de ser i de comportar-se dels sabadellencs. Dit d’una altra manera i sense voluntat d’ofendre a ningú, ni tampoc de ferir susceptibilitats de cap mena: Sabadell continua essent fidel al model d’una ciutat en la que hi conviuen moltes capelletes culturals que volgudament o no o per desconeixença mútua, s’ignoren.

Per completar aquest quadre, des de l’administració local, la cultura (les polítiques culturals) ha estat des de fa temps plat de segona taula, la qual cosa permet entendre en gran part el perquè de la imatge cultural devaluada que la ciutat en el seu conjunt projecta internament i externament i que de cap de les maneres es correspon amb la potencialitat dels seus fons patrimonials ni amb la vàlua de les activitats culturals i dels protagonistes que les fan possible.

Serveixi tot plegat per concloure que la iniciativa del govern municipal de presentar la candidatura de la ciutat per a ser elegida Capital de la Cultura Catalana 2024 és una bona noticia en temps de tantes dificultats. I ho és per moltes i diverses raons d’entre les que en destaco dues: d’una banda, per la unanimitat que la proposta ha merescut entre els partits polítics amb escons en el consistori sabadellenc que ha de fer pensar que potser la ciutat es trobi a les portes d’un canvi de tendència quant a la política cultural –o millor dit a la no política– que des de l’administració s’ha desplegat al llarg dels darrers 40 anys; de l’altra, per l’oportunitat que la candidatura suposa per a potenciar els actius culturals i patrimonials sabadellencs, reforçant-ne el seu coneixement i la seva difusió, primer entre els sabadellencs mateixos i després més enllà dels sempre estrets límits d’una ciutat.

La pregunta a fer és si la ciutat –administració i administrats– sabrà treure profit d’aquest repte necessàriament col·lectiu i participatiu.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 d’octubre de 2020

________________

(*) La publicació d’aquest article ha coincidit amb la dissortada circumstància que en el decurs de només d’una setmana hem tingut de lamentar la pèrdua de dues persones cabdals i irrepetibles dins el panorama cultural sabadellenc: l’historiador Josep Ma. Benaul i l’artista Alfons Borrell, ambdós membres de la Fundació Bosch i Cardellach de la que Benaul, a més, n’era director. A ells el meu record, agraïment, estima i consideració. Us trobarem molt a faltar. Descanseu en pau i que la terra us sigui lleu.