El Pla Director d’Infrastructures 2002-2010 (PDI) que dotarà Barcelona i la seva regió metropolitana de millors comunicacions ferroviàries, és una de les decisions més sensates que es poden prendre per apostar per unes ciutats més humanes i acollidores. El PDI i la inversió que ha de moure (7.300 milions d’euros), és també la manera més intel·ligent d’invertir diners públics i fer del transport públic el mitjà preferent pels ciutadans a l’hora d’efectuar desplaçaments urbans o de moure’s dins l’àrea metropolitana barcelonina.

Però amb les inversions de l’actual PDI, tot i ser ambicioses, no n’hi haurà prou. Caldrà fer nous plans per acabar amb la plaga de difícil control que cotxes i motos desencadenen en les ciutats. No s’hi val dir que el PDI és car perquè no ho és. En tot cas és molt més car, per exemple, acarar els costos que es deriven de les infrastructures necessàries per acollir l’elevat parc automobilístic del qual disposem. Ho són els danys que la contaminació dels vehicles a motor provoquen i, per damunt de tot, ho són els incalculables costos de les vides humanes perdudes en accidents de trànsit. El PDI arriba tard, però mai no és tard si les administracions entenen que a través de l’aposta pel transport públic és que part dels nostres mals troben remei.

Publicat a El 9 Punt, el primer de maig de 2002.