Avui, quan he engegat l’ordinador per a redactar la meva setmanal col.laboració, m’he adonat que encara no sabia ben bé sobre què havia d’escriure. Un “pip” de l’enginy m’ha assabentat de que tot era apunt i que calia anar per feina. El cursor, enfilat a la part esquerra més alta de la pantalla electrònica, em picava l’ullet i reclamava la meva atenció. Els minuts passaven i res. Era evident que els déus no estaven amb mi. Una i altra volta començava un text que no trobava ni continuïtat ni final.

El temps per a lliurar la peça s’esgotava corre-que-vols. Ja tenia els nervis a flor de pell. Una gèlida suor em recorria el cos mentre m’envaïa una sensació d’angoixa. Per primera vegada, deixaria de complir amb el meu compromís setmanal amb ‘El 9 Nou’. No volia –ni podia– imaginar la patxoca que faria “La Contra” lluint només la meva foto… I res més!

Just quan estava trucant al director per a fer-lo sabedor del meu trasbals se’m ha fet la llum. ¿Per què no improvitzava sobre el què fos sense miraments? El cert és que la idea no m’ha semblat dolenta del tot. I, com és ben fàcil de comprovar, això és el què he acabat fent. I no només això sinó que, a més, tinc la gosadia de confessar-ho. Al capdavall no he fet més que el què fan els ‘predicadors’ que diàriament pontifiquen i sentencien, sense pudor ni complexe, i opinen en relació a qualsevol cosa. La primera que se’ls acut. Impartint demagògia a tort i a dret. Sense respecte per a res ni per a ningú. Jo, almenys, ni insulto, ni difamo, ni calumnio…

Publicat a El 9 Nou, el 23 d’octubre de 1995