Fa temps m’explicava un bon amic que exerceix encara de mestre, que un dia, en proposar un exercici a classe sobre els animals de corral, un dels joves alumnes, en demanar-los que dibuixessin un pollastre, li va fer lliurament d’uns excel·lents i precisos traços que, efectivament, presentaven un magnífic pollastre… El problema era que l’animal es trobava curosament col·locat damunt d’un plat, cuinat i preparat per a ser menjat. No cal que us digui que la sorpresa del meu amic mestre va ser d’aquelles que marquen època i que el fet el va deixar preocupat d’allò més. Després de donar-hi voltes i més voltes, va concloure que el jove escolar no feia més que reproduir, a través del dibuix, allò que havia vist. I per a ell, els pollastres eren només un plat més dels que es preparaven a casa a l’hora de dinar o de sopar. No us amagaré que sempre més m’he preguntat si l’anècdota era veritat. En qualsevol cas, per si de cas i catalanitzant el què diuen els italians “si no és veritat, és ben trobat”.

Anècdotes a banda, el cert és que tal i com van les coses, podria passar que, d’aquí no massa anys, els nostres infants res no sabessin de les trifulgues dels animals de corral ni tampoc d’on prové una col, un enciam, o un senzill tomàquet… Potser, per tal d’evitar-ho, la Caixa d’Estalvis de Sabadell ha posat en marxa aquesta primavera, un programa destinat a donar a conèixer les eines i les tècniques de conreu, programa que gira entorn “L’hort i les feines del camp”. No deixa de ser curiós observar com els pares intenten explicar als fills allò que talment ells, ben mirat, tampoc no coneixen massa…

Publicat a El 9 Nou, el 29 de maig de 1997