–Deu ésser una qüestió de química –em deia una amiga fa uns dies referint-se a la relació que mantenien dues persones coneguts d’ambdós.

–De química o de destí –li vaig fer jo, segur de que hi ha vides que semblen condemnades a mantenir-se paral.leles.

No sé pas si és una qüestió de química o de destí allò que s’esdevé en les vides de Miquel Roca i de Narcís Serra. Però és evident que els fets s’entesten en demostrar que les seves són vides paral.leles de traçat diferent. Serra i Roca, fa bastant anys, militaren en el FOC i obriren un despatx professional conjunt. Eren temps de la lluita antifranquista. Anys més tard ambdós es decidiren per entrar a Convergència. L’un –Serra– a la Socialista de Raventós que donà pas al PSC. L’altra –Roca– a la Democràtica de Pujol. El 1979 Serra fou alcalde de Barcelona i, a partir del 1982, ministre i vice-president del Govern socialista. Roca, mentre, es quedava lluny de tot: de la presidència del Govern –en l’operació reformista del 1986– i de ministre. A l’un li tocava guanyar. A l’altre el perdre.

Fins que un dia Roca decidí deixar l’escó a Madrid i tornar a Barcelona. Volia prendre l’alcaldia a Maragall. Tampoc no ho aconseguí. Això no obstant, Roca poc podia imaginar-se que, just un mes després del 28-M, Serra també deixaria Madrid a l’acceptar González la dimissió que li havia presentat.

Òbviament dues vides. Però també un destí?…

Publicat a El 9 Nou, el 3 de juliol de 1995