Sembla que fou ahir. Però fa ja tres dècades que aquí arribava un grup de “melenuts” britànics. Es tractava de “The Beatles”. Vingueren per fer només dues actuacions. Les autoritzades i pactades. A Madrid i a Barcelona. Amb difícils condicions i amb un so inaudible. Però tant li feia. La militància “beatleniana” estava disposada a aguantar-ho tot per estar al costat dels seus ídols. Aquelles actuacions dels “Beatles” foren, però, quelcom més que uns simples concerts. Foren una alenada d’aire fresc enmig de l’ambient asfixiant de la dictadura. Els diaris i noticiaris del moment, d’acord amb les “instruccions” rebudes, passaren de puntetes sobre l’estada dels “melenuts” músics de Liverpool i amagaren moltes coses. Unes poques imatges a l’inefable “No-do” i unes “grises” fotografies entre “grisos” en els mitjans escrits, foren els únics i sòrdids testimonis de les actuacions dels “Beatles” que els disciplinats “crítics” oficials s’afanyaren a dir que havien transcorregut “sin demasiada pena y sin demasiada gloria”. Era la hipòcrita i cega resposta del règim.

Perquè Ringo, Harrison, Lennon i McCartney passaren per “Las Ventas” i per “La Monumental” sota el signe dels nous temps. Els nous temps que les obtuses “intel·ligències” de la dictadura no “volien” acceptar que començaven a canviar.

En temps de perplexitat potser és oportú, i fins i tot pertinent, fer memòria d’un temps i d’un país, com s’ha fet aquests dies…

Publicat a El 9 Nou, el 10 de juliol de 1995