Ens trobem en ple remolí de la Setmana Santa. Per a uns—més enllà de les òbvies significacions religioses que tenen aquests dies—pot tractar-se d’unes jornades de pausa regeneradora, després del llarg trimestre que ens ha transportat de les fredes i gèlides jornades del Nadal i del Cap d’Any als dies que ens anuncien l’arribada de la primavera allargant les seves hores de claror, com si no volguessin acabar-se mai. Per a altres la Setmana Santa pot ésser el punt en el qual es tanca la porta d’un trimestre i se’n obra una de nova, la dels darrers mesos del curs acadèmic. Aquell en què els estudiants s’ho jugaran tot i que, en el millor dels casos, veuran recompensades les llargues hores tardorenques, hivernals i primaverals esmerçades en l’estudi. Per a uns altres…

En qualsevol cas però, per a molts la Setmana Santa és sinònim de descans i de “fugida” de la ciutat. Uns cap les estacions d’esquí, per tal d’aprofitar les darreres oportunitats que s’ofereixen de practicar els esports hivernals abans la primavera no llevi el blanc mantell que cobria les muntanyes i col.loqui el del verd intens i ple de vida propi del bon temps. Altres cap les daurades, i segur que encara tranquil.les, platges amb l’ànim de que l’epidermis prengui el to brunós que ens parla d’hores al sol i d’activitats a ple aire. I altres cap el nord o el sud amb la finalitat de practicar el turisme i descobrir i conèixer nous indrets. En tots aquests supòsits, la Setmana Santa serà sinònim d’hores de cotxe i de carretera, d’impaciència, de nervis, de cues i d’inacabables operacions sortida i arribada amb l’inevitable rosari de tràgics balanços d’accidents de circulació que la Direcció General de Trànsit vol disminuir amb durs i impactants—i segur que efectius—anuncis.

Qui més qui menys vol treure profit dels pocs dies de descans que ens proporciona la Setmana Santa i oblidar, encara que sigui momentàniament, els problemes quotidians tot lliurant-se a la pràctica dels “hobbys” i afeccions que no es poden atendre fora de jorns festius o de vacances. Sovint pensem que la millor manera d’assegurar-nos el descans que cerquem és deixant enrera la ciutat. Potser per això en llancem per carreteres i autopistes, a la recerca de l’idíl.lic indret dels nostres somnis, en el qual només hi regni la pau i la tranquil.litat. En arribar a les nostres destinacions comprovarem, amb un cert desencís, que el paradís no existeix. No tindrem, llavors, més remei que lamentar-nos de la nostra mala sort i acceptar, amb aparent indiferència, situacions semblants a les que vivim cada dia.

I quant retornem a les obligacions que ens són habituals i ens expliquem com han transcorregut els dies de sojorn, ens adonarem que aquells que decidiren no moure’s de Sabadell hauran gaudit d’una ciutat a un ritme de mig gas, d’uns carrers i d’unes places desitjosos de viure i fer viure, sense les presses de sempre, com si volguessin retornar-nos a un passat en el qual el brogit d’uns pocs automòvils era l’únic so que trencava el candenciós i ritmat “catxic-catxec, catxic-catxec” que sorgia de les entranyes de les desenes i desenes de telers que poblaven la geografia sabadellenca.

I és que la ciutat, en jorns de festa, és capaç d’oferir tota una altre imatge i dimensió. Més quan la ciutat, presumida com és, té cura de mostrar als seus fills els seus encants en forma d’espais i equipaments en els quals poder escoltar el pas del temps i el lent transcórrer de les hores. I això és el que passa ara a Sabadell que, en poc temps, ha incorporat dos grans espais d’oci i de descans al servei dels ciutadans. Primer fou el Parc de Catalunya el que s’obria als ciutadans. Ara el Parc del Taulí s’ha afegit a l’oferta lúdica proporcionant-nos una bona excusa per a romandre més temps a la ciutat. A vegades oblidem que la ciutat, les ciutats en general, són també útils per al lleure, el descans i l’oci. Només cal descobrir les moltes possibilitats que ens brinden.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de març de 1994