La veïna Sant Quirze del Vallès està esdevenint la solució natural i senzilla d’allò que a Sabadell més li manca: terme municipal. Així, d’aquell Sant Quirze agrícola i ramader de no fa més d’una quarantena d’anys, allunyat del casc urbà de la llavors industriosa i textil Sabadell, s’ha passat a l’actual nucli el qual ha deixat per a la història la tradició rural de la vila apostant per la reconversió, accelerada i sovint sense mesura, de camps, horts, arbredes i vinyes en zones de creixement industrial i modernes àrees residencials. En el camí de la transformació de la vella vila en l’estesa població que avui és Sant Quirze, hi reconeixeríem no pocs interessos especulatius i trepitjats drets i aspiracions col.lectives. Es, per disort, l’injust peatge que cal pagar com a conseqüència d’uns anys en els quals la manca de polítiques territorials i urbanístiques i de controls administratius suficients i adequats, havia estat plat habitual que alimentava i enriquia l’insaciable afany especulador d’uns pocs.

I possiblement sigui Sant Quirze del Vallès una de les poblacions més castigades per aquest afany especulatiu hegemònic en les darrers dècades. En relativament pocs anys, amb l’eclosió de les anomenades cases adossades, s’hi han bastit quantiosos habitatges que han donat lloc al naixement i consolidació d’àmplies zones urbanitzades que, malgrat es situen entorn el casc antic de la població, no hi acaben de sintonitzar ni física ni mentalment. Caldrà que passi un temps per a què es produeixi la lenta i inexorable fusió de les dues comunitats que avui conviuen a Sant Quirze—la dels de tota la vida i la dels nouvinguts—i es posi solució als molts problemes que afecten als santquirzetencs i dels quals pocs són els ciutadans que semblen tenir-ne consciència. Deu ésser el destí fatal d’una col.lectivitat, sorgida i formada artificialment, que encara no es reconeix com a part del tot que ara l’acull.

Segur que tot això es troba en la base dels problemes municipals i polítics que venen pesant sobre Sant Quirze a causa de la crisi oberta en el si del govern local que, contra vent i marea, continua presidint Antoni Ferran amb el suport, únic i exclussiu, d’un dels 12 restants regidors que foren elegits en les eleccions municipals del maig de 1991. Si no fos per la manca d’una clara identitat ciutadana, difícil seria entendre com els santquirzetencs no havien estat capaços, fins diumenge passat, de sortir al carrer per tal de denunciar la constant, perillosa i desestabilitzadora vulneració que Ferran fa de les més elementals normes democràtiques causant, amb aquesta incívica actitud, notori perjudici als habitants de la vila.

Fa nou mesos que Ferran no només no convoca cap sessió municipal sinó que, fent orelles sordes a la legislació vigent i a les reiterades recomenacions de la Conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya, es nega a convocar el Ple en el qual s’hauria d’abordar la moció de censura que, contra ell, fou presentada pels regidors del seu ex-propi grup—CiU—i els d’IC el mes de novembre de l’any passat, amb la vana pretensió de poder elegir un nou alcalde i recuperar el funcionament democràtic del govern de la vila.

Quan els que ostenten el poder es distancien dels interessos dels ciutadans aquests, tard o d’hora, es revolten i en pasen factura. Això és el que està passant ara a Sant Quirze del Vallès. Els santquirzetencs han acabat donant-se compte de l’estat d’abandó i de precarietat en el qual es troba la vila i han decidit que era temps de foragitar de l’ajuntament a aquells que vulneren les més elementals regles del joc democràtic. D’aquí que el clam unànime de diumenge passat, cridat des de la plaça de la vila de Sant Quirze de “Ferran, censura o dimissió”, sigui el primer senyal inequívoc d’un poble ansiós de què a l’Ajuntament hi retorni “l’aire de l’amistat i del bon veïnatge” i, allò que encara és més important, de la convivència i del respecte democràtic.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de març de 1994