Fa just un mes, des d’aquesta mateixa tribuna escrivia entorn l’estratègia del PP per retornar-nos al clima de crispació que va presidir la vida política d’aquest país en l’etapa final del govern socialista de Felipe González. Els populars, com llavors ja van fer, no perden passada a l’hora de penjar el “sanbenito” dels “mals” que ens afecten –els passats, els presents i fins i tot els futur– a la gestió del govern socialista. I si amb això no n’hi hagués prou, els populars diuen que el govern de Rodríguez Zapatero és presoner dels partits “nacionalistes”. El que ni el PP ni Rajoy volen reconèixer, però, és que ells mateixos són els que encarnem el primer i més destacat partit nacionalista d’Espanya. No endebades, els plantejaments dels populars entronquen perfectament amb les més pregones essències d’un nacionalisme espanyol de “rancio abolengo”.
Deixant a un costat la valoració del rol que el PP juga en el context de la política espanyola i de les conseqüències que aquesta actitud comporta, el cert és que José-Luis Rodríguez Zapatero no té les coses fàcils per no trair les expectatives electorals que en ell i en el seu partit varen dipositar milions de ciutadans i per no deixar-se portar pel corrent que el PP vol imposar. De moment, malgrat la tamborinada que cau, Rodríguez Zapatero no ha perdut la seva habitual manera de comportar-se ni ha abandonat en cap moment el timó de la nau. El seu tarannà–el famós “talante”– continua marcant el seu estil i filosofia de fer política. Així no ha d’estranyar que el president del govern faci mans i mànegues per no entrar en la trifulga de declaracions i contradeclaracions que a enlloc no acondueixen. Rodríguez Zapatero sap que, com diuen els castellans, és “por la boca que muere el pez” i s’ho pensa molt abans de dir allò que possiblement el cor i la passió li demanaria. Prefereix mantenir les formes i les portes del diàleg obertes, fins i tot amb aquells amb els quals segur que discrepa, ja que està convençut que són les raons del debat polític i de les majories parlamentàries les que s’han d’acabar imposant per damunt de l’excessiu soroll mediàtic que massa sovint acompanya les accions i actuacions de govern.
Ara com ara el temps dona la raó al president del govern que gestiona les situacions de crisi amb les quals s’enfronta amb decisió i amb mà ferma. D’aquí ben pocs dies –el primer de febrer–, es debatrà a la cambra baixa el Pla Ibarretxe. Un pla que previsiblement serà rebutjat per la majoria de parlamentaris i que obligarà al lehendakari a reformular la seva estratègia que fins ara basava en reclamar diàleg entorn una proposta que, paradoxalment, va ser gestada sense diàleg entre totes les formacions polítiques del parlament basc. Rodríguez Zapatero, ha preferit no fer cas de les veus alarmistes que s’han aixecat aquestes darreres setmanes i apostar per seguir els passos que l’actual ordenament preveu per debatre les propostes que provenen dels parlaments autònoms. I, per si de cas, que ningú no vulgui establir comparances entre el procés que està seguint Pla Ibarretxe i el que seguirà l’Estatut de Catalunya que està elaborant al nostre Parlament. Hi ha, com a mínim, una primera i gran diferència entre l’un i l’altre: la proposta d’Estatut s’està treballant des d’una ponència en la qual s’hi troben representades totes les forces polítiques que ocupen escons en l’hemicicle de la Ciutadella. I no només això: el nou Estatut serà aprovat bé per unanimitat de tota la cambra, bé per un mínim de dos terços dels seus diputats. Per contra, el Pla Ibarretxe ni va ser elaborat per consens ni aprovat per una àmplia majoria de parlamentaris bascos.
Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de gener de 2005
Comentaris recents