Res ja no serà com abans… No, no es tracta de només de reproduir una frase feta. Aznar acaba de visitar el “rancho grande” i s’acaba de ratificar en la seva decisió personal de posar-se al costat del malauradament totpoderós Bush. I ho ha fet deixant de banda allò que els seus conciutadans li han fet saber, al carrer i en el parlament, durant les darreres setmanes. Uns ciutadans que, com els d’arreu s’han mobilitzat en un món cada vegada més global i que han fet sentir la seva veu en contra de la guerra, per més preventiva que ens la vulguin presentar. ¿No s’adonen -el Bush, l’Aznar, el Blair…- que les guerres són guerres i que una guerra res no té de preventiva? Qui sap si aquest fet -el de la mobilització mundial- és l’inici d’un dels pros amb més transcendència en una globalització en què no tot no ha de ser negatiu. D’aquesta manera, mentre hi ha governs i governants que diuen endavant, els ciutadans han trobat la manera de dir que ja n’hi ha prou de jugar a la guerra i d’atemptar contra les llibertats de les persones; als intents -en nom de la democràcia, del progrés i de la lluita contra el terrorisme-, de fer-nos veure a galet i de tapar-nos la boca adduint que nosaltres no sabem res del què passa ni del què ens espera si no els fem cas… Cal que sàpiguen que de salvadors de pàtries n’estem més que farts i que no en volen ni sentir a parlar!

Potser sigui aquesta prepotència d’alguns governants, la causa per la qual els ciutadans de base, els de les majories silencioses, hagin decidit deixar-se anar i sortir al carrer per fer sentir la seva veu! Per dir prou de polítics mediocres que només cultiven les seves vanitats i orgulls personals i que volen entabanar al personal amb discursos i amb actituds en les quals ningú ja no creu; que volen fer callar als dissidents, tractant-los de deslleials i de manipuladors. Costa molt, a les alçades en què ens trobem, entendre com el govern del PP continua mantenint-se en els seus tretze i no s’adona que estan més sols que la una; que ni alguns dels seus mateixos els segueixen. ¿No s’adonen que quan els ciutadans es mobilitzen de la manera que ho van fer el 15 de febrer contra la guerra i, diumenge passat, a Madrid sota el lema “Nunca mais”, no és un fet casual? ¿No s’adonen que aquestes mobilitzacions no poden ser conseqüència de “manipulacions” partidàries? ¿No s’han preguntat quant en aquest país s’havien produït manifestacions i mobilitzacions tan massives com les darreres? Que no s’enganyin: quan els ciutadans es mobilitzen d’aquesta manera és perquè s’han convençut de què hi ha massa coses en joc i ben poques vies de solució.

Què més voldria un partit polític qualsevol, disposar de tant poder i de tanta ascendència sobre la població per “manipular” la “noblesa dels sentiments” de tants centenars de milers de ciutadans que no es van estar de sortir al carrer; uns ciutadans que, a més, es varen manifestar d’una manera responsable i cívica. Què més voldria un partit polític qualsevol, disposar d’un poder de convocatòria tant elevat per fer sortir tantes persones de totes les condicions i de totes les edats al carrer en contra de les actuacions d’un govern. ¿Quan trigarà el senyor Aznar en preguntar-se si realment representa a algú? ¿Quan s’adonarà el senyor Aznar que a qui ha de fer cas és als ciutadans d’aquest país i no pas a aquell que es considera sheriff del món, el senyor Bush, qui li deu haver ofert algun “plat de llenties” a canvi?.

Massa preguntes i massa manca de respostes. Què Déu ens agafi confessats, atrapats com estem enmig de tanta incompetència!

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de febrer de 2003