Terrassa i Sabadell són ciutats amb un elevat índex de construcció de nous habitatges. El problema rau en què els nous habitatges se situen, generalment, en una franja de preus inabastables per un ciutadà amb una economia normal. Així, malgrat que hi hagi qui s’ompli la boca de bones intencions, el cert és que l’habitatge social continua essent escàs i d’accés complicat. El resultat és que bastim unes ciutats en les quals solament hi poden viure persones amb un nivell adquisitiu elevat. Tot plegat no tindria més importància si, com passa en d’altres latituds, disposéssim d’un parc d’habitatges de lloguer a preus assequibles, d’acord amb les disponibilitats econòmiques de la majoria dels ciutadans. En el cas de les persones que decideixen viure soles, el problema es fa encara més costerut ja que disposen de menys oportunitats a l’hora de fer front a l’adquisició d’un habitatge o d’acceptar uns lloguers impossibles, sotmesos a augments periòdics fora mesura. La manca d’habitatges de lloguer anima, d’altra banda, la continuada escalada de preus.

Enmig d’aquest panorama, no és fàcil que els joves marxin de la casa paterna per aventurar-se a adquirir un pis o per jugar-se el sou en un de lloguer. Més davant la incertesa laboral a la qual han de fer front. No cal afegir que en el cas de les persones més grans que per diverses causes volen o han de viure soles, l’odissea és pràcticament insuperable. I això que la Constitució espanyola assegura que l’accés a un habitatge digne és un dels drets que assisteix als ciutadans (?).

Publicat a El 9 Punt, el 27 de febrer de 2003.