Tres apunts extrets del meu bloc de notes, que deixo aquí per a la reflexió de cadascú:

1.

S’ha parlat a bastament dels dos eixos –nacional i social– que en igualtat de condicions cal tenir en compte a l’hora de bastir un projecte polític de país potent, susceptible de merèixer l’aval ampli i suficient de la ciutadania. No obstant i això, el cert és que, almenys fins la setmana passada, l’eix nacional ha estat senyor i major del debat polític a Catalunya i ha condicionat –i en ocasions fins i tot ha anorreat– qualsevol fet que s’esdevingués al país no vinculat amb el procés. Paradoxalment, aquest domini absolut de l’eix nacional, ha supeditat, d’una banda, el discurs de les forces polítiques que creuen que la independència no és la via a la que cal aspirar o que només amb la independència no es poden resoldre els problemes que el país té plantejats; de l’altra, el de les forces polítiques que creuen que només amb la independència els nostres mals trobaran solució, que es veuen obligades a mesurar molt els seus discursos pel risc de ser mal interpretats i titllats pels processistes més radicals de poc lleials a la pàtria.

2.

No calia ser endeví per vaticinar que malgrat el domini hegemònic del processisme en l’escenografia política catalana, tard o d’hora l’eix social –les reivindicacions socials– acabaria per aflorar i per fer-se un lloc en l’escenografia política. Més quan som a les portes del debat dels pressupostos i de conteses electorals, moments sempre propicis per a posar al dia les reivindicacions, sobretot les vinculades amb dos dels pilars de l’estat del benestar (ensenyament i sanitat públiques) que no han vist revertides encara les retallades que el govern del president Mas va imposar l’any 2010 i de les que tan sols la professionalitat, dedicació i esforç de les persones que treballen en aquests sectors n’ha apaivagat els efectes negatius.

D’aquí que sorprèn que les mobilitzacions de la setmana passada, precisament per anunciades, agafessin tant en fora de joc al govern Torra que incapaç de reaccionar amb prestesa, ens va posar al davant l’evidència d’uns consellers mancats de discurs, i d’un president absent durant els quatre dies de vagues, que quan va comparèixer fou per mostrar-nos altra volta la seva vessant d’activista i no pas la d’un home amb capacitat per a liderar un govern i un país.

La construcció de la República no pot ser excusa ni pot exonerar mai de les responsabilitats que corresponen als governs –també al de Catalunya– de governar. És a dir, d’administrar allò que ja es té amb eficiència i de treballar amb destresa per aconseguir més, en l’espera en tot cas del momentum que segons el president Torra ha d’arribar…

3.

En temps de radicalitats i de hooliganismes alimentades des de les xarxes socials i des d’alguns mitjans de comunicació–, acaba per importar més la forma (l’espectacle, la demagògia, la difusió de notícies falses…) que no pas el fons (la POLÍTICA i les POLÍTIQUES). Estranya que en aquest context ningú no sembla adonar-se del risc que pel sistema democràtic comporta la denigració a la que se sotmet a l’adversari polític, que si abans era l’adversari a qui calia respectar ara és l’enemic a qui cal destruir com sigui. Una conseqüència, que no pas l’única, d’aquesta dinàmica perversa en la que la culpa sempre és de l’altra, va prendre cos diumenge passat amb la irrupció de l’extrema dreta en el parlament andalús. Un virus, el de l’extrema dreta i dels populismes, que amenaça a estendre’s arreu i al que solament pot combatre’s amb més democràcia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de desembre de 2018