El tòpic típic de que el temps vola es fa present cada vegada que recordem algun fet o efemèrides que ha incidit en les nostres vides. Es el cas d’aquests dies en què els mitjans de comunicació s’encarreguen de fer-nos memòria que ja fa un any des que ens trobàvem instal.lats en els moments previs a l’assoliment de la glòria olímpica, amb la mirada i l’atenció posades sobre els Jocs Olímpics. Volíem descobrir, abans no ho fes ningú, si seríem sol-vents en estendre arreu el missatge de modernitat, capacitat i eficàcia pel qual havíem treballat durant tant de temps. Fa un any el lògic nerviosisme que precedeix qualsevol estrena, s’havia apoderat dels que ens trobàvem implicats –directament o indirecta– en les tasques organitzatives dels Jocs i d’atenció als components de la família olímpica (atletes, organitzadors, comitès olímpics, convidats, periodistes…). Estàvem convençuts de les nostres possibilitats però això no era garantia suficient per al passaport a l’èxit. Qualsevol fet o circumstància impre-vista podia fer sondrollar les columnes sobre les quals s’havia bastit la projecció de la força i de la cultura d’un ciutat i d’un país moderns, eficaços i preparats per a fer front a qualsevol repte, per complicat i difícil que fos.

La perspectiva que ara ens donen els dotze mesos transcorreguts des de llavors, ens demostren que fórem capaços de superar la prova amb nota alta. Fa uns mesos es presentava a Barcelona una exposició que reproduïa part dels comentaris que els mitjans de comunicació escrits d’arreu del món havien publicat en relació amb la ciutat i el país seu dels Jocs de la XXV Olimpíada. A través de la mostra es percebia l’interès que Barcelona havia despertat onsevulga. Un comentari, difós pel prestigiós setmanari americà “Time”, redactat en clau de complicitat, il.lustrava perfectament l’èxit aconseguit en proposar que “Barcelona fos, després d’Atlanta’96, la seu permanent dels Jocs Olímpics”.

I és que al costat del ressò positiu dels Jocs Olímpics de Barcelona com a esdeveniment essencialment esportiu que són, es generà un altre èxit nogensmenys impactant entre els nostres visitants malgrat que no previst inicialment en la seva globalitat: trobar-se amb un país, unes ciutats i unes poblacions, modernes i vertebrades i amb unes col.lectivitats dinàmiques, càlides i vives. Els periodistes i mitjans de comunicació no es cansaren de destacar l’ambient i el calor humà que es respirava pertot i que, segons que ells mateixos testimoniaven, feia que mai no es sentissin estranys enlloc. Els Jocs Olímpics foren l’excusa, magnífica i única, no només d’endreçar i modernitzar les nostres ciutats i preparar-les per al futur. Serviren a més per a donar notícia de la nostra cultura i el nostre tarannà com a poble el qual il.lustrava un comentarista de l’americana i potent cadena de televisió NBC, comparant-lo amb la filosofia, que al seu entendre, presidia la sardana. Deia el citat locutor que la “dansa catalana [la sardana] és oberta a tothom: sigui o no català. Només hi ha una condició per a poder prendre-hi part: que es respectin i es compleixen les seves normes. Si així es fa ningú no és estrany en la rotllana”.

Per això i per moltes altres vivències, els que tinguérem ocasió de “patir” i “gaudir” els Jocs des de la cuina més que no des del menjador, encara se’ns posa la pell de gallina i ens envaeix una certa nostàlgia quan rememoren fets i anècdotes d’ara fa un any i en mirar enrera ens adonem dels moments màgics que visquérem. I encara se’ns ericen els cabells quan en l’escenari de la nostra ment se’ns representen de bell nou les imatges d’un Estadi de Montjuïc, ple de gom a gom, el dia de la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics en el qual es produí una perfecta comunicació i sintonia entre atletes i espectadors –que seria la constant dels quinze dies de competicions– que s’encarregaren de recollir les càmeres fotogràfiques i de televisió a través d’instantànies i imatges que recorregueren el globus de punta a punta. Aquell fou el moment en el qual Barcelona i Catalunya deixaven per sempre d’ésser un topònim inconcret en el mapa per a esdevenir un punt precís en els atles universals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de juliol de 1993