A diferència d’altres, l’estiu de 2006 no passarà a la història per la manca de notícies. El conflicte a l’Orient mitjà, amb la crisi entre Israel i el Líban com a rerafons, la vaga salvatge del personal de terra a l’aeroport del Prat a finals de juliol, la descoberta d’Scotland Yard d’un possible complot per atemptar contra avions en vol, els greus incendis de Galicia, l’arribada massiva de pateres i “cayucos” a les illes Canàries…, són fets que han evitat que els mitjans de comunicació haguessin de recórrer a “buscar” notícies intrascendents susceptibles de fer soroll i de ser explotades al llarg de tot el mes agost.

Des del meu punt de vista, però, aquest estiu s’ha produït una notícia que per proximitat i per trascendència social està cridada a tenir un impacte alt en la societat. Em refereixo a la noticia que informava de la presentació al registre d’entrada de la Cambra baixa d’una proposició de llei per atorgar el dret a votar en les eleccions municipals a les persones immigrades legalment establertes a casa nostra. La proposició va ser presentada la setmana passada de manera conjunta pel PSOE i per IU-ICV. L’endemà mateix de quedar enregistrada la proposició de llei, es destapava la caixa dels trons entorn la regulació d’un dret que la mateixa Cambra baixa havia reclamat per unanimitat, el 21 de febrer, mitjançant una moció que instava al Govern de l’Estat a posar fil a l’agulla per regular el dret a votar en les eleccions municipals per part de les persones immigrants extracomunitàries.

Sabíem que una cosa eren les bones intencions i una altra, molt diferent, els fets de cada dia; que una cosa era aprovar una moció i una altre ben diferent adonar-se que en pocs mesos podria fer-se efectiu el dret a vot en els comicis locals de les persones immigrades legalment residents. “Fins aquí podíem arribar!” degueren exclamar alguns. Contràriament no pot entendre’s com tots els grups parlamentaris de la Cambra baixa saludaven el febrer amb entusiasme la moció aprovada i, ara, una vegada s’han adonat que socialistes i ecosocialistes s’havien pres la moció seriosament, comprovem astorats que aquella unitat inicial fos pura aparença i, si m’ho permeten, resultat de la hipocresia política i de la doble moral que tan sovinteja entre nosaltres. D’aquesta manera en conèixer la notícia, els grups parlamentaris llevat dels promotors de la proposició de llei, no han trigat en formular observacions contràries a l’avenç legislatiu proposat. Les raons que esgrimeixen per argumentar-les es fonamenten en el fet que no seria bo atorgar el dret de vot a les persones immigrades sense que, abans, haguessin demostrat que compleixen amb els deures que corresponen a tots els ciutadans (?). No pot escapar a ningú que darrera aquest argument purament formal s’amaguen altres raons més de fons; raons que només s’insinuen ja que si s’explicitessin sense eufemismes podria deixar entreveure el llautó a més d’un i de dos.

Amb el fenomen de la immigració no s’hi pot jugar. Ni pel seu abast ni per les conseqüències que la manca de polítiques actives d’integració podria acabar comportant a no massa tardar. ¿Cal fer memòria dels fets violents esdevinguts a França, sorgits en barris perifèrics i marginals de les grans ciutats? El dret a votar de les persones immigrades en l’àmbit local –dret que comporta el de poder ser elegit–, a més de significar un pas important en l’equiparació de drets i deures, garanteix que aquest col•lectiu pugui tenir en els governs locals representants elegits democràticament. Conseqüentment, que el col•lectiu d’immigrants pugui estar representat als ajuntaments és obrir una porta més en el camí cap a la seva integració en la vida social i política del país. ¿Cal posar exemples?

En democràcia, les persones antisistema són les que voluntàriament se situen al marge de les normes de convivència, dels drets i dels deures. Per això també hi ha les lleis. Les persones immigrants, en la seva gran majoria, són dones i homes que volen viure amb dignitat. A canvi, aporten el seu esforç, el seu treball i la seva contribució econòmica al sosteniment del nostre sistema social. Ni més, ni tampoc menys. Deures si. Drets també.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 d’agost de 2006