Per la majoria dels sabadellencs, la que som és la darrera setmana de vacances. A partir de dimarts, tan bon punt haguem superat els efectes gratificants de la Festa Major, la ciutat s’oblidarà de l’excepcionalitat estiuenca i es disposarà a acarar un nou curs que presenta notablement dens. L’estiu ha acabat! No pas des del punt de vista estrictament estacional sinó des de les connotacions de descans i relaxament que la canícula comporta. En l’horitzó tardorenc i en el primaveral es dibuixen unes cites que han de ser transcendents per al país i per a la nostra ciutat: d’una banda les eleccions autonòmiques que se’ns anuncien pels primers dies de novembre; de l’altra, les eleccions municipals que tindran lloc el mes de maig. D’aquesta manera el debat polític autonòmic i local se situarà en primeríssima línia. A partir d’ara mateix, tot serà presentat, llegit i interpretat en una estricte i interessada clau electoral. S’acosten, doncs, temps de promeses, de propostes, d’il•lusions renovades, de discursos retòrics més o menys ampul•losos… Voldríem que fossin també temps de debat entorn les idees, de reflexió, de balanç de la feina feta, de propostes de futur coherents amb els dies que ens ha tocat viure tant sobrats d’incerteses com de plantejaments i discursos demagògics buits de contingut.

En només quatre anys la societat, la sabadellenca i la catalana, han canviat i molt. La realitat social de la ciutat i del país són diferents a com ho eren ara només fa tres i quatre anys, quan renovarem el Parlament de Catalunya i elegirem els governants locals, respectivament. Tenim un nou Estatut de Catalunya que ens ha de facilitar l’avenç en matèria d’autogovern i, de retruc, en el progrés de les persones –de totes les persones– que viuen i treballen a Catalunya. Dels darrers tres anys de vida catalana en sobresurt l’aposta que des del govern s’ha fet per implementar polítiques que possibilitin el creixement econòmic equilibrat i sostenible del nostre país i redueixin els dèficits infrastructurals que encara patim. També el govern actual ha col•locat les bases d’unes polítiques socials apropades a les necessitats dels ciutadans. Queda, però, molt per fer encara. A començaments de novembre tindrem ocasió de decidir altra volta en relació al nostre futur; de decidir si apostem per la continuïtat de la tasca desenvolupada pel govern que encara presideix Pasqual Maragall o, contràriament, si preferim retornar a les polítiques que havien presidit l’acció de govern a Catalunya durant 23 anys.

La realitat social de la Catalunya d’avui presenta oportunitats que ni es poden deixar a un costat ni tampoc ser objecte de mercadeig electoral. L’abast del fenomen de la immigració és un dels fets més sobresortints que presenta avui Catalunya en relació a fa quatre anys. Una immigració que, com ressaltava un recent estudi de la Caixa de Catalunya, ha permès que l’economia catalana i espanyola creixessin per sobre de les expectatives. Una immigració que ha arribat a casa nostra empesa per la misèria que es viu en els seus respectius països d’origen, majoritàriament disposada a treballar per poder viure amb la dignitat que en els seus indrets de procedència els és negada. La Catalunya de demà serà la suma de les persones que habitàvem el nostre país ara fa uns anys i de les persones que arriben a la cerca d’oportunitats. El repte –del govern de Catalunya, dels ajuntaments, de la ciutadania–, és que les persones nouvingudes s’integrin ràpidament en la nostra societat. Des d’aquest punt de vista, les polítiques actives d’integració són cabdals per garantir una societat més justa i solidària. Prop de la nostra memòria són encara els referents d’altres corrents migratoris i dels costos socials que el rebuig a una realitat comporta. És responsabilitat de tots, dels polítics en primer terme, actuar per tal que les persones que ens aporten creixement i riquesa puguin, alhora, gaudir dels drets fonamentals que corresponen a qualsevol ciutadà. Fer demagògia entorn el fet migratori és jugar amb foc i és també alimentar fonamentalismes excloents.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 d’agost de 2006