Un nombre notable de sabadellencs que molt possiblement ni tan sols ens coneixem entre nosaltres tenim, de les nostres respectives etapes d’infància i adolescència, un referent comú en un  personatge que avui compleix cent anys de vida. Si afegeixo que el seu nom i cognom responen al de Buenaventura García, pot passar que no n’hi hagi prou per saber de qui estic parlant. Però, si a aquesta dada hi sumo que la persona que avui fa cent anys és el Ventura de Can Colapi, segur que les coses canvien de tal manera que a tots aquells que passàrem per les aules de l’Escola Pia entre els anys 1949 i 1989, farem memòria immediata d’aquest home singular.

Del Ventura –de les seves vivències, dels records que atresora de quan va arribar a Sabadell en acabar la mili, de la duresa i condicions de treball com a mosso a l’estació de la Renfe i a una empresa tèxtil, de malviure en una estada fins que entrà a treballar a l’Escola Pia–, se’n podria escriure tot un llibre que fàcilment ens traslladaria a uns dies i a unes circumstàncies d’una ciutat grisa, bruta i anodina que feia olor de ferralla, oli i llana, la vida de la qual estava marcada pel frenètic ritme de fàbriques i tallers que pràcticament no deixaven de bategar ni un sol dia, llevat dels deu obligats de vacances col·lectives. De fet, també ell, el Ventura, podria escriure al seu torn, un llibre sobre com va viure i veure l’evolució de l’escola a la qual va dedicar quaranta anys de la seva vida i en la que va desenvolupar les tasques més diverses, sempre amb diligència.

Per als que vàrem néixer a finals dels anys quaranta i començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat i passàrem per les aules de Can Colapi, el Ventura és i serà aquell personatge de veu pregona, que amb bata blava ens obria les portes del recinte escolar mentre intentava esquivar les envestides dels que sense ordre ni concert competíem per ser els primers a entrar-hi. Un personatge que a banda de les tasques que tenia assignades quan nosaltres estàvem a classe, era el ‘sanitari’ que ens curava quan ens fèiem mal i, si el cas no presentava més complicacions, qui amb un amable cop a l’espatlla ens animava a retornar als nostres jocs, que no sempre eren precisament plàcids. També el Ventura era qui, quan calia proveir-nos de material fungible, ens atenia des d’una improvisada ‘botigueta’ que donava a un dels passadissos de l’escola. Allà hi podíem adquirir llapis, gomes d’esborrar, llibretes, làmines de dibuix i altres atuells per al nostre treball escolar. I era el Ventura qui confeccionava i repartia, aula per aula, les mil ‘paperetes’ que cada mes confeccionava, a mà i amb lletra pulcra, on s’indicava les pessetes que cada família havia de satisfer en concepte de mensualitat. El Ventura era alhora l’encarregat de gestionar el timbre que avisava que una classe acabava i que una altra estava a punt de començar o que havia arribat l’hora de ‘recreo’ o que la jornada escolar, fos de matí o de tarda, tocava a la seva fi. També era ell qui mantenia el Quadre d’Honor, atenia l’únic telèfon que en tota l’escola hi havia i traslladava avisos i missatges a professors o alumnes, segons fos el cas. Ell, en definitiva, era l’home-orquestra omnipresent que mai va agafar una baixa i que mai vàrem veure enfadat. Per tot això, el Ventura era qui millor coneixia tots i cadascun dels racons de l’Escola i referent obligat per als ‘padres’ i professors que al llarg d’aquells quaranta anys de servei hi anaven passant i dels quals n’observava les anades i vingudes des de la seva ‘privilegiada’ talaia de la porteria.

Com que el Ventura és un home dotat d’una memòria prodigiosa, possiblement és la persona més capaç d’explicar l’evolució del col·legi del qual en va ser l’ànima custòdia durant quatre dècades. Prova d’aquesta memòria privilegiada és que quan parles amb ell, t’explica amb tot detall mil-i-una anècdotes, repassa noms d’alumnes i de professors i, amb molta prudència, acaba per posar l’accent precís i just sobre molts d’ells. Aquest és el Ventura que per la seva bonhomia, vocació, responsabilitat i dedicació a la feina, mereix figurar en el llistat de persones anònimes que han contribuït a fer de la nostra ciutat un lloc més amable i habitable.

Gràcies, Ventura, per totes les lliçons de civisme i de comportament que, sense tu saber-ho, ens vas impartir. Gaudeix d’aquest dia del teu centenari, acompanyat de la família i de les persones que més estimes i, no en dubtis, envoltat també del record entranyable dels milers d’alumnes que vàrem tenir la sort de tractar-te.

Publicat a iSabadell, el 21 de maig de 2014