Heus aquí les paraules que vaig pronunciar en el decurs de l’acte d’homenatge al senyor Buenaventura Garcia, “el Ventura”, el dia 23 de maig de 2024, que tingué lloc a l’església de Sant Agustí de l’Escola Pia.

“Siguin les meves primeres paraules de felicitació i d’agraïment. De felicitació al Ventura per un aniversari tan rodó com aquest al qual solament hi arriben uns pocs privilegiats. Felicitats! Moltes felicitats! Paraules d’agraïment per tot el que el Ventura ens va donar durant els seus quaranta anys de servei i de dedicació plena a l’Escola Pia. Gràcies! Moltes gràcies!

Del Ventura –de les seves vivències, dels records que ell atresora de quan va arribar a Sabadell en acabar la mili, de la duresa i de les condicions de treball amb les quals es va trobar quan va exercir de mosso, primer a l’estació de la Renfe i, després, en una empresa vinculada a la construcció, del malviure en una estada fins que va entrar a treballar a l’Escola Pia i de mil-i-un detalls més relacionats amb aquells anys–, se’n podria escriure tot un llibre del qual, ell, el Ventura en seria el protagonista destacat i que, fàcilment, sobretot als que som més grans, en una acció de salt enrere ens traslladaria als dies i als condicionants que envoltaven la que llavors era una ciutat grisa, bruta i anodina, plena de pols i de fang –segons fes sol o plogués–, una ciutat que feia olor de ferralla, oli i llana, la vida de la qual estava marcada pel frenètic ritme de fàbriques i de tallers que pràcticament no deixaven de bategar ni un sol dia, llevat dels deu obligats dies de vacances col·lectives. Era el Sabadell de la postguerra. Era el Sabadell on com el Ventura, arribaren centenars de persones amb l’esperança de trobar una feina, per feixuga que fos, que els permetés viure més dignament. D’aquells anys se’n poden escriure moltes històries, però tampoc no és ara i aquí el moment de contar-les.

En justa correspondència al que acabo de dir, ell, el Ventura, podria escriure al seu torn, un llibre que ens parlés de com va viure i de com va veure l’evolució de l’escola a la qual va dedicar quaranta anys de la seva vida i on va desenvolupar les tasques més diverses, sempre sense queixes, sempre amb eficiència i sempre amb diligència.

Per als que vàrem néixer a finals dels anys quaranta i començaments de la dècada dels anys cinquanta del segle passat i vàrem passar per les aules de Can Colapi, el Ventura és i serà aquell personatge de veu pregona, que amb bata blava ens obria les portes del recinte escolar mentre intentava esquivar les envestides dels que, sense ordre ni concert, competíem per ser els primers a entrar-hi. Un personatge, el Ventura, que a banda de les tasques –les multitasques caldria dir– que li havien estat assignades i que executava metòdicament mentre nosaltres estàvem a classe, era, tanmateix, el ‘sanitari’ que ens curava les ferides quan ens fèiem mal i, si el cas no presentava més complicacions, qui amb un amable cop a l’espatlla –o un pessic de complicitat a la galta– ens animava a retornar als nostres jocs al pati gran; jocs que, tot cal dir-ho, no sempre eren plàcids. També el Ventura era qui, quan calia proveir-nos de material fungible, ens atenia des d’una improvisada ‘botigueta’ que donava a un dels passadissos de l’escola. Allà hi podíem comprar des dels llibres corresponents a cada curs a llapis, gomes d’esborrar, llibretes, làmines de dibuix i altres atuells necessaris per al treball escolar.

I també era el Ventura qui feia d’administratiu i repartia, aula per aula, les mil ‘paperetes’ que cada mes confeccionava, a mà i amb lletra pulcra, on s’indicava a cada família la quantitat de pessetes que li corresponia satisfer en concepte de mensualitat. El Ventura era alhora l’encarregat de gestionar el timbre que avisava que una classe acabava i que una altra estava a punt de començar o que havia arribat l’hora de ‘recreo’ o que la jornada escolar, fos de matí o de tarda, tocava a la seva fi. També era ell qui mantenia aquell Quadre d’Honor en el qual hi figuraven els alumnes més aplicats, quadre que presidia el hall de l’escola. Era el Ventura qui atenia l’únic telèfon que en tot el col·legi hi havia i qui traslladava avisos i missatges a professors o alumnes, segons correspongués. Ell, en definitiva, era l’home-orquestra omnipresent que mai fallava ni desafinava i que mai va agafar una baixa i que mai el vàrem veure enfadat.

El Ventura era el primer d’arribar a l’Escola i el darrer de marxar-ne. Per això no hi havia ningú que conegués més que no pas ell, tots i cadascun dels racons de l’escola i que, per tant, fos el referent obligat per als ‘padres’ i pels professors que anaven passant pel col·legi i dels quals –murri com el Ventura és– n’observava les anades i vingudes des de la seva ‘privilegiada’ talaia de la porteria.

I com que el Ventura és un home dotat d’una memòria prodigiosa, segur que també és la persona més adient per explicar l’evolució, en tots els ordres i sentits, del col·legi del que ell en va ser l’ànima custòdia durant quatre dècades. Una bona prova d’aquesta memòria excel·lent és que quan tens ocasió de parlar amb ell, no triga a explicar-te amb tot detall mil-i-una anècdotes, repassa noms d’alumnes i de professors i, amb molta prudència, sovint, acaba per posar l’accent precís i just sobre alguns d’ells.

Entendreu que amb aquest currículum que segur que fa curt en tants aspectes, el Ventura, per la seva bonhomia, vocació, responsabilitat i dedicació a la feina, mereix figurar en el llistat de persones anònimes que han contribuït a fer de la nostra ciutat un lloc més amable i habitable.

Gràcies, Ventura, per totes les lliçons de civisme i de comportament que, sense tu saber-ho, ens vas impartir. Gràcies per ser com ets i no oblidis que tu i només tu ets el nexe que uneix a milers de persones, entre professorat i alumnat que del 1949 al 1989 passaren per l’escola i que vàrem tenir la immensa sort de tractar-te.”