El fet que francesos i espanyols es trobin a bord del vaixell comú que és la Unió Europea, facilita sens dubte al creixent clima de cooperació i entesa que hi ha entre França i Espanya; uns països que massa sovint havien viscut massa distanciats l’un de l’altre. Així, la darrera cimera franco-espanyola —a despit del diferent color polític que presenten els  respectius governs—, ha confirmat aquesta tendència a l’apropament i al bon veïnatge, la qual cosa es va concretar amb l’assoliment d’un seguit d’acords que van deixar en un discret segon pla els desencontres que durant la cimera es van produir. D’entre els acords assolits en destaca, d’una banda, la continuïtat en la línia de manteniment de la cooperació policial en matèria de lluita contra el terrorisme; de l’altra, la voluntat de caminar cap a l’entesa dels països mediterranis de la Unió Europea que faciliti el poder actuar a modus de contrapés dels països membres de la Unió del centre i del nord d’Europa.

Més enllà, però, de les coincidències franco-espanyoles assenyalades, la cimera de La Rochelle hauria de passar a la història per una altre feliç circumstància, segur que menys espectacular, però no exempta d’interès, almenys pel què fa a aquells que viuen en les comarques del nord i del sud del massís pirinenc. I és que en el decurs de la cimera es va fixar la data màxima a partir de la qual es podrà circular en ferrocarril entre França i Espanya sense necessitat que els trens s’aturin a la frontera per tal d’adaptar-se a l’amplada de via del país en el qual entren. El 2004, doncs, França i Espanya quedaran definitivament unides pel tren d’alta velocitat i les poblacions de Figueres i Perpinyà esdevindran punts clau en el traçat ferroviari que haurà de situar Barcelona i Montpellier a escasses tres hores l’una de l’altra i que haurà de contribuir a l’apropament de les terres pirinenques als grans nuclis habitats de sengles països.

D’aquesta tessitura, la cimera de La Rochelle haurà aconseguit allò que semblava impossible: Que el govern espanyol rectifiqués públicament i solemne el seu anterior posicionament que apuntava a què el traçat del tren d’alta velocitat no arribaria a la frontera francesa fins l’any 2007. De savis és rectificar. Ara només cal esperar que el compromís no sigui flor d’un dia i que el 2004 sigui l’any en què, també a través del ferrocarril, Espanya i França redueixin les seves distàncies.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 27 de novembre de 1998