Els tòpics sovint són només això, tòpics. Tanmateix costa de canviar-los, s’instal·len en el subconscient col·lectiu i, en la pràctica, actuen com a lents susceptibles de deformar la visió de les coses. Els tòpics tenen sempre una raó de ser. Però el temps modifica les circumstàncies que varen propiciar-ne el seu establiment i els deixa endarrerits. Quelcom d’això deu passar quan, referint-se a Sabadell, hi ha encara qui parla i escriu de la Manchester of Catalonia i de la ciutat amb un sky line format per altes i fumegants xemeneies i cases baixes, mal anomenades angleses. Són una part dels tòpics d’un Sabadell que és passat.

Perquè la fabril ciutat de fa unes dècades, s’ha transformat radicalment. El cultiu monoindustrial del tèxtil donà pas a d’altres activitats industrials i a la consolidació d’un creixent sector de serveis. El “catatric-catacrec” dels telers -monòton ritme de fons que marcava les anades i les tornades dels sabadellencs-, ha quedat ofegat per la trepidant cadència de la modernitat. Les cases angleses que encintaven els estrets i grisos carrers d’una ciutat que només creixia horitzontalment, han preferit reciclar-se en impersonals blocs de pisos i en cases unifamiliars de nova planta. Les altes xemeneies són ara fàl·liques peces de museu a l’aire lliure.

En qualsevol cas Sabadell ja no és el què era i això no és necessàriament ni bo ni dolent, sinó tot el contrari. És llei de vida. La Manchester of Catalonia i les sorolloses fàbriques formen part de la història de la ciutat. També els tòpics típics de sempre.

Publicat a El 9 Nou, el 13 de febrer de 1997