Els ànims polítics es troben revoltats al sud dels Pirineus. I és que després d’una certa sequera, ara, de cop i volta, s’anuncien per al proper any un mínim de tres comteses electorals: l’una per elegir el Parlament espanyol, l’altre per elegir els ajuntaments i els eurodiputats i, a Catalunya, encara una altre per elegir el Parlament de Catalunya. Enmig d’aquest ambient, un dels candidats a la presidència de la Generalitat de Catalunya, el socialista Pasqual Maragall, feia al·lusió, dilluns passat, a l’inacabat eix transversal pirinenc que recorre territori espanyol, com a exemple de la manca de sensibilitat envers les poblacions de les comarques de muntanya. La denúncia no anava només contra el govern del Partit Popular que no ha fet res per fer avançar la construcció de l’eix. També s’adreçava contra aquells que són els seus socis parlamentaris; és a dir contra l’actual govern de la Generalitat de Catalunya, pel seu poc interès en recordar la necessitat d’efectuar les inversions que haurien de permetre acabar un projecte que varen iniciar els socialistes.

Les comunicacions interpirinenques esdevenien novament un exemple recurrent de la manca de sensibilitat per part dels governs espanyol i autonòmic envers els habitants i l’economia de la serralada. I això quan d’altra banda, a Manresa, es reunia el president de l’Ariège amb alcaldes de diverses ciutats catalanes per tal de reclamar l’atenció de les administracions espanyoles i franceses envers la finalització del que ha de ser l’eix viari Manresa – Toulouse (l’E-9) per abans de l’any 2007. També, en aquest cas, una altra vella i recurrent reivindicació que hauria d’escurçar, a través dels túnels del Cadí i del Puymorens, l’actual distància entre Barcelona i Toulouse, i això en benefici a més dels andorrans i de la resta d’habitants de les comarques pirinenques.

Tothom es recorda de Santa Bàrbara quan trona, de la mateixa manera que els candidats es recorden de la situació d’algunes col·lectivitats quan les eleccions són a prop. Deu ser per allò de què un vot és un vot encarà que se’n tinguin un milió. En qualsevol cas no està de més constatar que el fet que Pasqual Maragall vulgui substituir Jordi Pujol en la presidència de la Generalitat de Catalunya, ha desfermat una batalla que, de moment, només efectes positius té sobre els ciutadans de Catalunya, que veuen en l’exalcalde de Barcelona la possibilitat de fer realitat aquelles promeses tantes vegades formulades però mai no  satisfetes.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 3 de desembre de 1998