Ens trobem en els darrers dies del mes de maig. Un mes de maig que passarà a la història, entre altres coses, pel fet d’haver-se celebrat els primers “Cara a Cara” televisius de la jove democràcia espanyola. Però no és d’això que vull referir-me en el meu comentari setmanal sinó d’un aniversari que es commemora també aquest mes de maig i que constituí la punta de l’iceberg d’una dècada transcendent per a la joventut d’arreu del món. Fa vint-i-cinc anys, a París, es vivia el moviment revolucionari que s’ha convingut en conèixer com a “el maig francès”.

Aquests dies hem tingut ocasió, a despit de la informació electoral i política, de llegir, sentir i veure resportatges, entrevistes, articles d’opinió i declaracions en relació amb la trascendència que els fets ocorreguts a la capital francesa el mes de maig del 68, tingueren sobre la societat en general i la joventut en particular. Precisament fa uns dies, organitzat pel naixent Club de Debats barceloní “Progrès 21”, tingué lloc a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona un col.loqui en el decurs del qual es tractava d’analitzar les expectatives de la joventut vint-i-cinc anys després del maig francès.

El cartell de participants era ben selecte: des del “jove” filòsof José Luis Aranguren –que confessà tenir prop de 84 anys corregint el moderador que afirmà que en tenia 83– fins al component de la plantilla del F.C. Barcelona José Mari Bakero, passant pel sociòleg Salvador Giner i l’economista i ex-líder del moviment estudiantil barceloní dels anys 60, l’economista Lluís Boada i el modista Adolfo Domínguez. Tots ells, així com el públic que féu ús de la paraula, foren moderats pel periodista i director de RNE a Catalunya, Josep M. Balcells. La nombrosa composició de la taula i la relativa curta durada del col.loqui, prop de dues hores, no permeté d’entrar en massa detalls ni de forma aprofundida pel que feia a la problemàtica que planava sobre la joventut de finals dels anys 60 i la que pateix avui la població més jove. Com podeu suposar una anàlisi en profunditat sobre aquestes qüestions hauria ocupat hores i hores de debat més quan entre els participants es trobava una persona de tanta força i clarividència com Aranguren el qual féu un autèntic cant a la joventut, com ja és habitual en ell.

Això no obstant m’agradaria destacar dos aspectes, que no per repetits deixen de tenir la seva importància, que sobresortiren d’una forma especial i que ajudaren a comprendre –especialment als joves estudiants que assistiren al col.loqui– les claus de la “revolució” del maig francès. Fou precisament Aranguren qui recordà que no podia entendre’s la situació viscuda a París l’any 68 si no es tenia en compte el moviment de contestació que la joventut venia manifestant arreu. En aquest sentit recordà que aquell (l’any 68) fou l’any en el qual els joves americans iniciaren, a Califòrnia, els moviments de protesta contra la guerra del Vietnam i en què, per cert, prengué part l’actual president dels EEUU, Bill Clinton. Un segon element que es posà sobre la taula fou el de la diferència de valors existents entre la joventut d’ara i la de fa vint-i-cinc anys. En aquest capítol les aportacions foren moltes. Les veus ponderades d’Aranguren que afirmà que, al seu entendre, la joventut dels anys 90 entroncarà, després de tres dècades, amb les dels anys 60 que és també molt incomformista, i del sociòleg Salvador Giner que assegurà que avui no pot parlar-se d’una sola joventut sinó que de diverses joventuts, donaren pas a no poques i interessants aportacions com algunes del públic i les sempre provocatives d’Adolfo Domínguez.

En acabar el col.loqui, potser per una estranya coincidència, els participants en la sessió i els organitzadors del nou Club de Debats, seguiren junts el desenvolupament del “Cara a Cara” entre González i Aznar. I és que, encara que vint-i-cinc anys després, ens trobàvem de bell nou en un altre mes de maig. En aquesta ocasió però el maig del 93.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de maig de 1993