Els experts asseguren que són molt pocs els vots que es decideixen al llarg d’una campanya electoral. Diuen que, com a molt, només un 10% dels ciutadans acabaran decantant-se per una o altra opció en funció dels discursos i dels continguts de la propaganda política que els diferents partits els hagin fet arribat les dues o tres setmanes de campanya que precedeixen qualsevol consulta electoral. La resta dels electors amb voluntat d’exercir el seu dret al vot, també segons els experts, tindrà decidida la seva opció en encetar-se la recta final que condueix al dia de les eleccions. A aquests la campanya els servirà només per a reafirmar-los en la seva opció política.

Res no fa pensar que en ocasió de les eleccions legislatives del proper diumenge es trenqui la dinàmica apuntada i que –punt més, punt menys– siguin més del 10% els electors que determinin la destinació final del seu vot. Aquesta vegada però hi ha una gran diferència entre les eleccions que estem a punt de celebrar i les legislatives realitzades fins ara: Del conjunt de forces polítiques que s’hi presenten solament dues compten per la victòria i, d’acord amb les enquestes, es troben en situació d’empat virtual o tècnic quan als econs a assolir. Això fa que el 10% d’electors indecisos tinguin a les seves mans el decantar el triomf cap a posicions de dreta o d’esquerra.

S’entén així el gran interès que han despertat els televisius “Cara a Cara” que han estat programats entre els líders de les dues formacions que –a priori– compten amb més possibilitats d’haver de formar govern: Felipe González (PSOE) i José Maria Aznar (PP). Precisament fa més d’una setmana assistirem, a través d'”Antena 3″, a “l’espectacle televisiu” del primer dels dos debats anunciats i que guanyà Aznar. Contràriament el “Cara a Cara”, que se celebrà a “Tele 5”, aportà alguns elements més per a desfer l’empat teòric que s’havia mantingut fins ara i fou González qui guanyà i recuperà el terreny perdut. En qualsevol cas ningú ja no dubte que serà el líder del partit, no pas l’organització a la qual representa, qui en darrera instància mereixerà la confiança dels electors.

Els sabadellencs sabem força bé el que això vol dir. Ho palesa que, segons les eleccions de les quals es tracti, els resultats afavoreixen a una opció política o altra. Al meu modest entendre és un clar senyal de què els electors –en aquest cas els sabadellencs– saben establir diferències entre els comicis d’àmbit local, els de caràcter autonòmic i els d’índole general. Això explica que mentre Antoni Farrés (IC) és qui mereix la confiança dels ciutadans en les eleccions municipals, sigui Jordi Pujol (CiU) qui superi tothom en les consultes autonòmiques i, des del 1982, Felipe Gonzalez (PSOE) hagi estat qui s’ha fet creditor de la confiança dels ciutadans per a regir els destins d’Espanya. Parem atenció que en els tres casos són les persones, més que no pas els partits, els que afavoreixen que els ciutadans es decantin cap una formació política determinada.

El 6 de juny no serà l’excepció que confirmi la regla i ens pro-nunciarem en favor del partit o de la coalició que encapçali qui considerem amb més capacitat per a fer front als problemes del país. Qui, en definitiva, sigui mereixedor de la nostra confiança. D’aquesta decisió personal i de la que –donada la bipolarització entre socialistes i populars– prenguin la resta de formacions minoritàries després de la diada de les eleccions en depèn el color i la sensibilitat política del futur govern.

Per això té la seva importància i trascendència que les forma-cions minoritàries que seran decisives en la definició del futur govern, com és el cas de CiU, es pronunciïn en relació amb qui pensen establir pactes de col.laboració. Els ciutadans en gene-ral, i els seus electors en particular, tenim el dret a conèixer la destinació final indirecta del nostre vot l’endemà mateix de les eleccions i de si servirà per a donar suport a un govern conservador o progressista.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juny de 1993