No. No cal que corri el lector a cercar l’etimologia del mot “totulogia”. No cal que regiri les velles i oblidades pàgines de l’Espasa o les més noves –però oblidades també– del Larousse. Tampoc cal que fullegi el “Diccionario Ideológico de la Lengua Española” de Julio Casares. En cap d’aquests volums i compendis trobarà el sentit de la paraula “totulogia”. Això sí, fàcil serà descobrir mots fonèticament similars com “tautologia”, “tocolo-gia”, “teologia”, “tetralogia”… Però no cal que s’escarrassi el sofert lector. Cap d’aquestes paraules té res a veure amb la “totulogia” ni tampoc amb els “totúlegs”, espècie, d’altra banda, cada vegada més abundosa al nostre país.

Intentem avançar una mica en relació al significat de “totulogia”. La terminació grega “logia” ens dóna una pista ja que ens informa que es tracta del coneixement d’una ciència o matèria. Anem bé. Ja sabem quelcom més. Seguint un raonament lògic podrem asseverar que la “totulogia” és la ciència que ens apropa al coneixement d’alguna cosa que té a veure amb l’arrel llatina “totus” (tot). Sí, sí. Tot està molt bé. Però a què dimonis pot fer referència la “totulogia”?

Això mateix és el que em vaig preguntar quan, per primera vegada, vaig sentir parlar de la “totulogia”. Fou en el decurs d’un seminari i la cita la féu un expert economista. Com que els assistents a aquella sessió erem –o eren– persones ponderades i assenyades, jo vaig fer com tothom. Es a dir adoptar l’actitud de fer veure que entenia perfectament l’origen i el significat del mot “totulogia”. I perquè això fos més creïble, vaig dibuixar un somriure de complicitat adreçat al ponent.

Però no. No va “colar”. Una vegada més –no fou la primera, tampoc l’última– un conferenciant s’acabava de “quedar” amb el seu “selecte i distingit” auditori que no volia ésser descobert en la seva ignorància i preferia fer veure que sabia de què es parlava abans d’acceptar la realitat del desconeixement d’alguna àrea del saber. Aquesta vegada però, després d’un estudiat silenci, el ponent preferí explicar de què anava això de la “totulogia”, conscient que, malgrat els somriures de complicitat del seu públic, cap ànima vivent en tenia la més mínima idea. Quan acabà d’explicar què era la “totulogia”, tothom a la sala es sentí alliberat malgrat que ningú no es posà vermell en posar-se de manifest la seva incompetència. I és que, en aquells moments, tots erem igual d’incompetents almenys pel que feia a l’àrea del coneixement a la qual la “totulogia” es referia.

Efectivament. Després que el ponent afirmés que la “totulogia”  era la nova “ciència”, tan estesa avui, d’entendre de tot sense saber massa de res, vaig haver de convenir que arreu sorgien –i cada dia més– “totúlegs”. Això és dir personatges (o si ho voleu subjectes, tant se val) disposats a respondre o a donar raó o opinar sobre qualsevol cosa per la qual hom mostrés interès o preguntés. Són aquells tipus que difícilment s’estranyen de quelcom, aparenten sentir-se segurs davant qualsevol situació, fan veure que saben de tot i sempre tenen resposta sense que, en el fons, sàpiguen res.

Perquè no proveu de parlar de la “totulogia” davant d’un grup d’amics en el qual volgueu descobrir un possible “enterat”? Si en fer-ho ningú no s’immuta i solament observeu que els vostres interlocutors posen cara de “jugador de pòquer”, voldrà dir que davant vostre hi ha uns contertulis prudents i temerosos de badar boca, per si de cas… Però si d’entre l’auditori algú, sense cap mena de mirament ni de mania, us replica com si res no passés, llavors voldrà dir que tindreu davant vostre un autèntic i eficaç “totúleg”.

No cal anar més lluny. Només escoltar la ràdio, veure la televi-sió i llegir alguns diaris i revistes així com escoltar determi-nats discursos i raonaments. Ens adonarem que hi ha més “totúlegs” dels que ens pensàvem i que la “totulogia” és una matèria cada dia més estesa. Preocupant.

Publicat a Diari de Sabadell, 20 de maig de 1993