Silenciós es presenta aquest dilluns després del soroll i de la ressaca d’una campanya i d’una nit electoral curulla de discursos i de declaracions que ens han ocupat fins a primeres hores d’aquesta matinada. Aquest és, per això també, un dilluns singular. Com ho fou el darrer del mes de maig, el qual seguí a la diada electoral de les municipals. No és massa habitual que en un mateix any coincideixin dos processos electorals. Diuen els castellans –usant una traducció lliure d’una dita–, que no n’hi ha dos sense tres. Es així com encara serem convocats a les urnes una altre cop abans no es compleixin dotze mesos des de les eleccions municipals.

Es evident, doncs, que vivim un període intens i ben aprofitat, electoralment parlant. I després de les eleccions previstes per al març haurem d’entrar, teòricament, en una etapa d’uns dos anys sense previsibles noves convocatòries electorals. Caldria suposar que aquesta circumstància contribuís a calmar els ànims més impetuosos i que, finalment, després de la llarga tempesta arribés l’anhelada calma. Calma que posés punt i final a crispacions inútils que res no aporten i que tampoc no contribueixen a resoldre cap dels molts problemes que patim i, menys encara, ajuden el sempre estimulant debat entorn de les idees.

Silenciós es presenta aquest dilluns, a despit que des d’ahir al vespre ja hi ha en marxa una nova campanya electoral. I sinó només cal parar l’orella i escoltar –si es que encara ens queden ganes– les incontinències verbals d’alguns en un dilluns que, a més, té el valor afegit de coincidir amb el vintè aniversari d’una mort que ens permeté passar de la nit al dia. De la fosca a la claror. Del desencís a la il·lusió.

Publicat a El 9 Nou, el 20 de novembre de 1995