La roda volta i volta. La roda, al capdavall, ha de complir amb el seu girar i girar. Perquè la roda no entèn de res ni atén a raons i volta mentre hi ha què l’empeny. A vegades és un motor el que la fa girar. O és un pendent el que l’accelera. Però tard o d’hora la roda s’aturarà. A causa d’un fre o d’un obstacle imprevist. I després vindrà un dia en el qual algú l’empenyerà de nou. I la roda tornarà a girar. Però si parem atenció al girar de la roda, hi descobrirem l’absurditat del seu moviment sinó és al servei dels que la governen.

A la roda, com a les guerres, ningú no els demana mai una justificació. Mentre l’una gira l’altra destrueix i fa víctimes. Mentre una avança sense preocupar-se del que troba en el camí l’altra tot ho destrueix i tracta els éssers humans com objectes sense cap valor. La roda, com tampoc la guerra, no té sentiments. S’engeguen i s’aturen quan algú ho vol. En el camí de la roda i de les guerres hi queda sempre un rastre. Superficial o profund. Als motors però, de la roda i de la guerra res no els afecta més enllà de l’objectiu què persegueixen. Al cap i a la fi el balanç de les guerres –com el de les voltes que dona la roda– no acaben important a ningú. Només als que del seu girar en treuen algun profit. Com a Bòsnia en què un dia començà a girar una guerra d’interessos i, un altre dia, els interessos posaren provisional punt i final a un conflicte bèl.lic que, com tots, ha escrit un nou capítol en el llibre de l’absurd. Dels absurds…

Això no obstant sigui benvinguda la pau que ens ha estat anunciada des de la CNN i des de Dayton. Tot un detall… O tota una pista…

Publicat a El 9 Nou, el 27 de novembre de 1995