Fa uns dies rebia un correu electrònic d’un meu amic en el que m’agraïa la informació que li havia facilitat en relació a una qüestió per la qual s’havia interessat. El fet no tindria més rellevància si no fos perquè després de donar-me les gràcies, el meu amic afegia: “No sé si tu t’hi estàs trobant, però darrerament noto que quan pregunto una cosa rebo respostes que se’n van per les branques, i que no em donen resposta precisa a les preguntes que faig i que em faig”. No sé en què devia pensar el meu amic quan això escrivia, però la seva resposta em va portar a pensar que no li mancava gens de raó en la consideració que em traslladava pel fet que, d’una o altra manera, això és el què ens està passant ara mateix a l’obtenir sovint respostes imprecises, a voltes vàcues, sobre qüestions cabdals que tenen a veure el nostre present, i sobretot el nostre futur.

Catalunya encetava una nova i apassionant etapa amb la manifestació de l’11-S. Una manifestació cívica que va passar per damunt dels posicionaments inicials dels partits polítics talment com si d’un tsunami es tractés. Qui negui aquesta evidència és que no té ulls a la cara. En qualsevol cas, des de llavors, ja no es parla pràcticament de res més que dels passos a donar per tal que Catalunya pugui esdevenir un nou Estat. També, des de llavors, sentim ben poc a parlar de les retallades en sanitat i en educació, en universitats i en recerca que ens han estat imposades des de Madrid amb l’aquiescència de CiU. No sentim tampoc massa a parlar de l’atur galopant ni de com fer-hi front. Menys encara en quant a com ens ho hem de fer per remuntar l’economia, a com animar a joves emprenedors més enllà de les paraules, a què fer per evitar que cada vegada hi hagi més famílies a les no els queda pràcticament res per tirar endavant… Talment dóna la impressió que les reivindicacions que també emanen amb força del teixit social del país, i que tenen a veure amb la cohesió i amb el benestar, s’han fet fonedisses engolides per l’onada emocional que s’ha estès per tots els racons del país.

Apuntava fa un moment que la manifestació de l’11-S va enxampar amb el peu canviat als partits. Molt especialment a les dues forces polítiques amb més pes en la política catalana: CiU i el PSC. La primera va ressituar-se immediatament, i ha tingut l’habilitat de canalitzar les emocions cap allà on a ella més li convé des d’un punt de vista de la immediatesa electoral. Per contra, el PSC, continua perdut enmig dels molts dubtes que l’envolten. Ni els uns ni els altres no imaginaven l’eclosió de sentiments l’11-S, amb una ciutadania delerosa de sortir al carrer per cridar que ja n’hi ha prou. Prou d’una Espanya que no escolta ni vol escoltar. Prou d’una política espanyola de curta volada que ens oblida i que ens té travats… Però aquella gernació de persones també cridava prou a les retallades socials que ens ofeguen. Deia prou a fer pagar els costos de la crisi als que menys tenen. Prou a les polítiques neoliberals que condueixen al desastre social. A partir d’aquí que cadascú posi el grau de reivindicació i l’accent allà on consideri oportú i que voti en conseqüència.

Arribats a aquest punt i convocades noves eleccions, una qüestió és indefugible: els partits ja no es poden amagar més darrera l’ambigüitat i han de donar respostes precises i concretes a les preguntes que la ciutadania s’està fent. Preguntes que giren entre dos eixos no necessàriament coincidents ni tampoc excloents: d’una banda el model social pel qual cadascú aposta; de l’altra el model d’Estat que es defensa, i el camí per a fer-lo possible. Ara és l’hora de decidir el nostre futur… Ningú no ha de defugir aquesta responsabilitat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de setembre de 2012