Ahir ens deixava, a la Cartoixa de Montalegre, el monjo Josep Maria Canals i Lamiel, figura singular de l’Església catalana que, abans d’abraçar la vida cartoixana, havia exercit el seu ministeri sacerdotal a diverses parròquies compromeses amb el món popular, entre elles la de Sant Joan Baptista, al barri de Campoamor de Sabadell. Sacerdot combatiu, profundament compromès amb la dignitat dels treballadors, els barris obrers i les llibertats nacionals del país, molts el recordaven encara com el “Mossèn Dinamita”.

La tardor de l’any 2015, a petició de la Unió Excursionista de Sabadell, vaig escriure una glosa sobre la vida a la Cartoixa de Montalegre que volia ser, modestament, un homenatge a la seva persona i a tota una generació de capellans que van saber posar-se al costat dels més humils, dels exclosos i dels qui tenien menys veu. Avui, davant la notícia de la seva mort, aquell text adquireix un sentit encara més profund.

 

La Cartoixa de Montalegre: Silenci, soledat i pregària

Joan Brunet i Mauri

La Cartoixa de Montalegre és avui l´únic monestir de l’Orde de la Cartoixa (o Orde de Sant Bru) a Catalunya. Situada al terme municipal de Tiana, els seus orígens cal buscar-los a just ara fa justament 600 anys, quan el 1415 s’aixecava el que havia de ser el primer edifici cartoixà a partir d’unes velles construccions del segle XIII que havien estat utilitzades per una petita comunitat de monges agustines. Els primers monjos que ocuparen el ‘nou’ cenobi provenien de la Cartoixa de Vallparadís (Sant Pere de Terrassa) que havia quedat petita pel nombre de cartoixans que acollia, als quals s’afegiren uns anys més tard (1434) els monjos d’una altra comunitat de Sant Pol de Mar. Varen venir després anys i segles de vicissituds diverses en què la Cartoixa passà per períodes d’abandonament i fins i tot va ser destinada a d’altres usos no religiosos (casa d’acolliment de desemparats, hospital per a tuberculosos…) fins que a l’any 1901 es feren càrrec del cenobi un grup de monjos cartoixans procedents de França. Des de llavors i fins avui, llevat del període de la Guerra Civil espanyola, el monestir de Montalegre no ha deixat d’acollir una comunitat de monjos cartoixans.

El conjunt arquitectònic de la Cartoixa és format per dos claustres juxtaposats, entorn els quals es reparteixen les cel·les dels monjos totes elles d’una mateixa grandària i distribució. Cada cel·la disposa de tres zones diferenciades: la de l’Ave Maria que es destinava antigament a cuina, atès que els monjos únicament menjaven en el refectori comú en dies assenyalats; la del cubiculum on es troba la zona destinada a l’oració i una taula i en l’extrem oposat un llit així com un petit armari per a guardar els objectes personals del monjo. Una finestra que dóna directament al jardí permet l’entrada de llum a la cel·la que disposa d’un tercer espai en el qual el monjo hi desenvolupa treballs manuals.

La resta d’instal·lacions monàstiques s’integren en un conjunt edificat que s’aixeca annex als dos claustres esmentats. L’església del monestir fou construïda entre els anys 1415 i 1463. És d’estil gòtic molt senzill i presenta una sola nau allargada i estreta. No té capelles laterals i hi ha dos cors: un per als pares i l’altre per als germans. L’església no compta amb un espai per als fidels, ja que ningú que no resideixi a la cartoixa hi té accés llevat de casos excepcionals.

Un dels actuals monjos cartoixans de Montalegre és el pare Josep Ma. Canals. Ell, abans que cartoixà, havia estat sacerdot diocesà. Durant la seva trajectòria diocesana impartí ministeri en diverses ciutats i parròquies sabadellenques i tanmateix va ser rector de la de Sant Joan Baptista; una parròquia, aquesta, situada al barri de Campoamor que va tancar les seves portes el mes de gener de 2001. Durant la seva estada a Sabadell, Canals compartia amb d’altres capellans del sector sud de la ciutat un pis modest. Per la seva empenta, tarannà i prompte, però sobretot per la practica d’un cristianisme altament compromès amb els més desvalguts, se’l coneixia popularment com a ‘mossèn Dinamita’,

Deixem, però, que sigui ell mateix qui ens expliqui el per què de la seva trajectòria eclesiàstica:

“Amb la distància de 45 anys hi ha hagut dues dates que m’han marcat profundament i m’han orientat vers el sacerdoci (28 de maig de 1939) i la cartoixa (28 de juny de l984).

L’any 1939, al meu poble de Corbera de Llobregat, s’hi van aplegar els infants de tres anys (1936-1939) per fer-hi la primera comunió. Una solemnitat esplèndida. Era la festa de la Pentecosta. A l’homilia, el sacerdot ens va dir: “Ara, han mort assassinats molts sacerdots i en fan falta molts, pregueu a Jesús que si Ell vol, esteu disposats a ser-ho!”. Aquesta pregària la vaig fer amb molta emoció i va donar com a resultat aquesta trajectòria: Seminari menor de La Conreria (1943), Seminari major de Barcelona (1946-1954) i ordenació sacerdotal a Montserrat (11 juliol 1954). Després el meu ministeri sacerdotal va transcórrer en barris obrers: Gràcia, Campoamor i Espronceda de Sabadell; Sant Andreu de Palomar, Poblenou i Pomar de Badalona. Per què? Jo ho vaig demanar al bisbe: la meva família materna, aragonesa, va sofrir el trauma de la immigració dels anys 20 (Terol-Barcelona) i jo volia ajudar els immigrants dels anys 50-60. Hi va ajudar la crida del Concili a fer l’opció pels pobres i la vinculació a la unió sacerdotal amb una exigència radical de vida evangèlica.

28 juny 1984. Després d’uns exercicis a la cartoixa de Montalegre, en una concelebració, a la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, després de la comunió, estava prostrat al cor, entre els dos monjos més grans de la comunitat, vaig sentir aquesta moció espiritual: “La guerra va matar-ne alguns, ara la comunitat és molt vella i necessita relleus, tu podries ser-ne, de cartoixà!” Ho vaig explicar per escrit al prior, dient les causes que em portaven a prendre aquesta decisió de fer-me cartoixà.

Abans d’aquests exercicis jo n’havia fet molts: els del seminari, cada any; uns quants d’intensius, primer de quinze dies (1953 i 1956) i després de mes (1972 i 1982). Tots aquests exercicis em van crear una inclinació a la solitud, a la pregària i a la contemplació: “la mística del desert” que jo, per amistat amb els Germanets/es de Foucauld, integrava en la meva vida de prevere en els barris obrers on exercia el ministeri. Llargues estones d’adoració silenciosa de l’Eucaristia van anar madurant la decisió. L’estiu del 1984, després dels exercicis a la cartoixa de Montalegre vaig anar de pelegrí a la tomba de sant Bru, a Calàbria, al sud d’Itàlia, anotant les emocions que sentia en un diari. Allà, el procurador, català, em va invitar a la seva cel·la a prendre un cafè i una copa de licor que fabricava ell mateix i li feia gràcia d’invitar els amics. Em va dir: –Saps que tanquen Montalegre? –No pot ser, si ara jo hi entraré…!!! Vam tenir una estona de conversa però les seves paraules provocaren un xoc sentimental molt fort en mi, i al sortir de la seva cel·la, hi havia un reclinatori amb la Verge de Lourdes; espontàniament m’hi vaig agenollar tot dient: “–Déu meu us ofereixo la meva vida perquè no tanquin Montalegre i vull consagrar tots els anys que em queden de vida per donar a conèixer el carisma cartoixà!” Vaig anar a celebrar l’eucaristia davant de les relíquies de Sant Bru, amb una gran emoció i llàgrimes. Després, en la prostració davant de l’altar, vaig tornar a sentir la mateixa emoció que al cor de Montalegre. Aquesta data, 28 de maig, és la de la mort del meu pare en accident de treball l’any 1931, quan jo tenia un any. Sempre he tingut la convicció que el meu pare, en moments importants de la meva vida, sobretot a 1’hora de prendre decisions, s’ha fet present al meu costat, amb una gran emoció i fervor, que m’han infós coratge i fortalesa per seguir endavant malgrat les dificultats. L’ofrena la vaig formalitzar, escrita i signada per mi mateix i pel prior, a l’hora de l’ofertori d’una eucaristia concelebrada el dia 15 d’agost del 1984.

Aquests tres escrits: “Impressions” dels exercicis, l’Ofrena i el diari de la peregrinació els vaig entregar al R.P. en una entrevista (8-10 de setembre) a la Grand Chartreuse, que va confirmar la meva vocació dient-me: És una gràcia extraordinària que Déu li ha concedit, si vol, ja s’hi pot quedar!!! Vaig professar el Nadal del 1992 (7 anys de formació) i el Capítol general em va enviar a Montalegre el 24 de maig del 1993”.

I va ser a través del text que reproduïm a continuació, que Josep Ma. Canals ens narrava, l’any 2010, quins eren, quins són i quins han de ser els trets principals de la vida cartoixana. Ho feia amb aquestes paraules:

“El rostre espiritual de Sant Bru és la simplicitat, entesa com el sentit d’unitat i d’absència de complicació en una ànima exclusivament posseïda per Déu: “Per a lloança de glòria de Déu, Crist, Paraula del Pare, per mediació de l’Esperit Sant, va triar des del principi a alguns homes, als qui va portar a la solitud per unir-los rn un íntim amor. Seguint aquesta vocació el mestre Bru va entrar amb sis companys en el desert de Cartoixa, l’any del Senyor 1084, i es va instal·lar allà. Tant ells com els seus successors, van romandre en aquell lloc sota la direcció de l’Esperit Sant, i, guiant-se per l’experiència, van anar creant gradualment un gènere de vida eremítica propi, que es transmetia als seus continuadors, no per escrit, sinó amb l’exemple “. (Pròleg als Estatuts de l’Ordre Cartoixà).

El que distingeix els cartoixans d’altres ordres contemplatives és el just equilibri de compartir els exercicis de vida eremítica i els de la vida cenobítica. Aquesta síntesi dels dos gèneres de vida dels antics Pares del desert, caracteritza el disseny principal de Sant Bru i demostra una saviesa pràctica molt remarcable: solitud en companyia. No funda, ni continua, sinó que crea un estil de vida propi.

  1. El primer tret a destacar, per tant, és l’eremitisme. L’esperit d’un orde religiós és l’Esperit Sant en tant que manifesta la seva presència per un conjunt de dons, de les virtuts infuses, d’influències actuals en relació del que s’espera d’aquesta ordre particular. L’orientació espiritual presa pels cartoixans, dòcils a l’acció de l’Esperit Sant, que actua en ells per fer “pensar, voler i actuar” en conformitat amb la finalitat que persegueix l’ordre i amb la missió especial que ha de complir dins del Cos místic és: glorificar Déu, amb una vida enterament i únicament consagrada a contemplar i estimar-lo. Viure de Déu i per Ell, en la solitud i silenci del desert, en una clausura total que. priva els llaços amb l’exterior, per aconseguir amb una major facilitat per tal que persegueix.

Els estatuts cartoixans imposen als religiosos la solitud que els allunya del món, el silenci que els separa, en certa manera, dels seus germans. Les pràctiques de pietat i de penitència prescrites -la meditació, la lectio divina, l’ofici cantat de nit i de dia, la missa conventual- són els principals mitjans de santificació comunes als cartoixans ia tots els religiosos de vida contemplativa.

  1. El segon tret és l’esperit de virginitat i de simplicitat dominant, orienta i corona tota la vida i és la seva característica principal. L’ideal del cartoixà és aquesta virginitat espiritual que unint cada dia més íntimament amb Déu fa d’ell un veritable ressuscitat plenament animat de l’acció divina.

Els que van conèixer a Sant Bru van quedar impressionats per la seva simplicitat, per la unitat de la seva vida, per la seva despreniment i el menyspreu per tot el del món. La seva mirada irradiava alegria: “tenia sempre un semblant festiu”. En els seus llavis tenia sempre un sospir: Oh Bondat !, que s’ha vingut a anomenar l’Al·leluia del desert. Aquesta era el costum dels solitaris antics, de tenir aquestes paraules plenes de sentit, que eren com la respiració de les seves ànimes i que les repetien contínuament. Sant Bru es va habituar, després de molt temps, a contemplar els atributs de Déu a través de la seva bondat.

  1. El tercer tret és la solitud i el silenci. La vida del cartoixà eremita està configurada per la de Jesús al desert. La guarda de la cel·la és el deure més important del monjo cartoixà. Com diuen els Estatuts: “Déu ha conduït al seu servent a la solitud per parlar-li al cor; però ‘només el que escolta en silenci percep el murmuri de la suau brisa que manifesta al Senyor. Encara que al principi ens resulti dur callar, gradualment, si som fidels, el nostre mateix silenci anirà creant en nosaltres una atracció cap a un silenci cada cop més gran “. Aquesta actitud d’escolta i de total disponibilitat també està expressada en la Ràtio studiorum (p. 7): “El monjo es posa a l’escolta de Déu per deixar-se transformar per Ell”.

Hi ha una espiritualitat cartoixana?

Res de mètode uniforme! Plena llibertat d’estendre a Déu pel camí més adaptat a cada un i més directe. L’aspecte més important de l’esperit cartoixà és la simplicitat. Totes les escoles i tots els mètodes d’espiritualitat són possibles mentre condueixin directes a la fi: la unió amb Déu.

  1. El quart tret és la joiosa penitència. El costum normal de l’ordre és guardar el dejuni i abstinència sempre. Un sol àpat al dia i de Pasqua a 14 de setembre i els diumenges i festes un sopar frugal. L’abstinència de carn és total. Els Estatuts diuen: “Segons una observança introduïda pels nostres primers Pares i guardada sempre amb un zel especial, hem renunciat, en el nostre propòsit, a l’ús de la carn. Observis aquesta abstinència com una cosa pròpia de l’ordre i un signe del rigor eremític en el qual, amb l’ajuda de Déu, volem perseverar”. Els divendres i vigílies de solemnitat, generalment, segons els antics costums de l’ordre, l’abstinència és amb pa i aigua i és voluntari l’exercici de les disciplines. Em complau citar, per acabar aquest disseny de la vida cartoixana, les paraules del Papa Joan Pau II: “La vocació a l’oració i a la contemplació, que caracteritza la vida cartoixana, mostra particularment que només Crist pot donar a l’esperança humana una plenitud de sentit i de alegria “. (Missatge del Papa en ocasió del IX centenari de la mort de Sant Bru, 14 maig 2001)”.

Gràcies pare Canals per apropar-nos a la vida cartoixana! I que tinguem tots una molt bona ruta…