• Dimarts 1 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El rebut de la llum registra l’agost més car en quatre anys” (El Periódico)
“El fiasco de PISA força una purga a la Conselleria d’Educació” (La Vanguardia)
“Sánchez anunci que el Rei visitarà Ceuta per primera vegada” (El País)
“Alemanya, un cordó a prova” (El Punt Avui)
“L’Estat va avisar en 7 ocasions de l’error de Pisa” (Ara)
“Primers treballs al futur campus de l’Artèxtil” (Diari de Sabadell)

 De les moltes sentències polítiques que he escoltat aquests darrers dies, em quedo amb la del president estat de la Generalitat de Catalunya Quim Torra, quan a la Universitat Catalana d’Estiu va dir: “Cal canviar els lideratges quan deixes de ser creïble. Els que no vam ser capaços d’arribar-hi [a la independència] no hem de ser les millors persones per proposar-nos-ho [de nou].” La frase, contundent i alhora insòlita en el panorama polític català, té la virtut de posar el dit a la nafra: la credibilitat és el fonament de qualsevol lideratge, i quan aquesta s’esquerda, el projecte que es vol defensar queda inevitablement afeblit. Torra verbalitza una idea que sovint queda soterrada entre consignes, retòrica i fidelitats de partit: la necessitat de renovar lideratges no per caprici, sinó per honestedat. En un país acostumat a la perseverança fins i tot quan les condicions són adverses, aquesta apel·lació a la responsabilitat personal –a saber fer un pas al costat quan cal– adquireix una dimensió gairebé pedagògica. No es tracta de renúncia, sinó de lucidesa: reconèixer que els cicles polítics, com escrivia ahir aquí mateix, també tenen un final i que la regeneració és imprescindible per mantenir viu qualsevol projecte col·lectiu. La reflexió de Torra, lluny de ser un gest de resignació, ha de llegir-se com una invitació a repensar l’estratègia, a revisar els camins que no han funcionat i a obrir la porta a nous actors que puguin aportar energia, imaginació i credibilitat renovada. Potser el veritable lideratge –com suggereix la sentència de Torra– no consisteix només a persistir, sinó a saber quan cal cedir el relleu perquè un projecte continuï avançant amb més força que abans.

  • Dimecres 2 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“La Zarzuela guarda silenci mentre el Govern i el PP xoquen pel Rei” (El Periódico)
“Alemanya acusa Rússia obertament de l’atac amb drons a Leipzig” (La Vanguardia)
“Alemanya acusa a Rússia de l’atac amb drons bomba” (El País)
“Xarxa de mascles” (El Punt Avui)
“Alemanya acusa a Rússia d’atacar la UE amb guerra híbrida” (Ara)

M’ha cridat l’atenció de Katie Moussouris –una dona que ha dedicat la vida a fer més segur un món sovint construït sobre esquerdes invisibles, fundadora i directora executiva de Luta Security, pionera en la divulgació de vulnerabilitats i en els programes de bug bounty, aquests mecanismes que conviden els hackers a detectar falles abans que ho facin els qui volen fer mal– la seva manera d’entendre la seguretat digital: no com una muralla, sinó com una col·laboració constant entre persones que, des de llocs molt diferents, treballen per evitar que el món digital es trenqui. En llegir unes seves anotacions, he pensat en com, en tots els àmbits –també en el nostre més quotidià– hi ha una feina silenciosa que consisteix a detectar fissures, prevenir danys i sostenir la convivència. El que ella fa en el món digital és, en el fons, el mateix que nosaltres hauríem de fer en el món de les relacions, de les institucions, de la vida comunitària: tenir cura del que és fràgil, mantenir una vigilància tranquil·la, assumir una responsabilitat compartida. Potser per això m’ha ressonat tant la seva trajectòria: perquè recorda que la seguretat –digital, social, emocional– no és mai un estat, sinó un procés. I que també nosaltres, en el nostre petit entorn, hem de ser gestors de vulnerabilitats: detectar tensions, escoltar, anticipar, protegir. Encara que aquesta feina no surti als titulars, és la que sosté la vida en comú. Tot plegat un somni! Un somni que voldria veure fet realitat.

  • Dijous 3 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“La policia afirma que agents de Rabat ‘van guiar’ els immigrants” (El Periódico)
“La Policia veu connivència marroquina en un assalt planificat al detall” (La Vanguardia)
“Tempesta política pel paper del Marroc en la crisi de Ceuta” (El País)
“Fre europeu a la IA reclutadora” (El Punt Avui)
“L’informe policial apunta al Marroc i deixa Marlaska en evidència” (Ara)
“Tres milions per treure amiant de les escoles” (Diari de Sabadell)

L’agost tampoc no haurà estat un bon mes per a Pedro Sánchez. La crisi de Ceuta li ha acabat espatllant les vacances i sobretot el retorn. És cert que ell i el seu Govern estan avesats a tota mena de calamitats: la Covid, el volcà de la Palma, l’apagada elèctrica, la DANA de València, els incendis forestals… Costa recordar un Govern que hagi hagut d’afrontar tantes crisis en tan poc temps. En totes, Sánchez ha destacat per una reacció ràpida i, en alguns casos, innovadora a l’hora de gestionar els ajuts als afectats. Potser per això sorprèn que en el cas de Ceuta, després d’una primera resposta àgil –personant-s’hi al cap de 24 hores–, hagi desaparegut de l’espai públic durant pràcticament tres setmanes. I va trigar 26 dies a convocar el Consell de Seguretat Nacional sense poder evitar la imatge d’un Executiu dividit per les disputes entre Interior i Defensa. El resultat: barra lliure per a l’oposició, que ha aprofitat el buit per atacar el Govern sense contemplacions. Avui, Pedro Sánchez compareix davant el Congrés dels Diputats. Caldrà estar molt atents a la seva intervenció… I també, per descomptat, a les de l’oposició…

  • Divendres 4 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Sánchez eleva el to davant Rabat i demanarà a la UE endurir la frontera” (El Periódico)
“Sánchez es queda sol davant l’assenyalament del Congrés al Marroc” (La Vanguardia)
“Espanya revisarà la cooperació amb el Marroc després de la crisi” (El País)
“Cinesclubs: cinema de proximitat i en català” (La República – El Punt Avui)
“Sánchez es queda sol defensant el Marroc al Congrés menors” (Ara)

Reprenc el fil del que escrivia ahir aquí mateix, per fer aquest apunt. Vint-i-quatre hores després del debat al Congrés, continuo sense una explicació suficient del perquè van arribar tants milers de migrants a Ceuta. El Govern insisteix que no hi ha proves per acusar el Marroc. Pot ser cert, però les imatges d’agents marroquins escortant grups de migrants no són un detall menor. En política exterior, les operacions no sempre es signen, però sovint es deixen veure. I aquí, el que es veu contradiu el relat oficial. L’oposició tampoc va estar a l’altura, i això ja no és notícia: és un problema estructural. Una oposició sense criteri, sense diagnòstic i sense cap proposta que resisteixi un mínim d’escrutini. Criticar el Govern és legítim –i en aquest cas, fins i tot és massa fàcil–, però fer-ho a costa d’empitjorar la gestió d’una crisi és irresponsable. La llei és clara: hi haurà menors i adults amb dret a asil que s’hauran de quedar. Punt. Per això, quan Feijóo exigeix una deportació massiva, sap perfectament que reclama una cosa que no es pot fer. No és una solució: és combustible per als pitjors instints. I en un país tensat, això és molt perillós. Explicar que molta gent fuig de la misèria –i que els migrants són éssers humans– s’ha convertit en una batalla desigual. Els discursos d’odi circulen més ràpid que qualsevol dada, i la política s’ha acostumat a treballar amb emocions brutes en lloc de fets. En aquest context, recordar evidències bàsiques sobre com funcionen les fronteres i sobre qui són realment aquestes persones, no és només un exercici de rigor: és un acte de responsabilitat democràtica. Tot i que, com sempre, hi ha qui prefereix no tenir aquesta mirada.

  • Dissabte 5 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Seat admet que el seu futur després del 2030 segueix en l’aire” (El Periódico)
“Hisenda aprova el nou finançament que preveu 21.000 milions més” (La Vanguardia)
“Xoc entre el Govern i els jutges per la investigació sobre Ceuta” (El País)
“Un polític controvertit” (La República – El Punt Avui)
“El govern espanyol aprova el nou model de finançament” (Ara)
“El pregó, salta del balcó” (Diari de Sabadell)

Festa Major. O, com ara en diuen els moderns, FM. Sigui com sigui, el nom importa poc: el que compta és el que passa dins nostre quan arriba aquest cap de setmana que obre finestres, carrers i ànimes. Són dies de llum i soroll, de places que recuperen la veu, de carrers que es tornen escenaris improvisats. Dies en què la ciutat sembla recordar qui és, com si cada pas, cada música, cada retrobada fes vibrar aquella memòria col·lectiva que només s’activa quan la Festa Major arriba. Tots sabem que aquests dies són només un parèntesi únic abans de tornar a la rutina diària. Una pausa breu, però intensa, que, malgrat tot, ens recorda que encara som capaços d’aturar-nos, de celebrar, de mirar-nos als ulls i reconèixer-nos. I és que la Festa Major és això: un respir, una abraçada, una manera de dir-nos que la ciutat continua viva i que nosaltres també.

  • Diumenge 6 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’Educació del futur” (El Periódico)
“L’ansietat per resoldre la crisi de Ceuta no ha de significar saltar-se la llei” (La Vanguardia)
“El Govern pren el control de Ceuta arran del bloqueig de Vivas” (El País)
“Colossos?” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“11-S 25 anys de l’atemptat que va canviar el món” (Ara)

Aquest matí, mentre escoltava les primeres notícies del dia, m’han tornat al cap uns versos d’Espriu. No sé ben bé per què –potser per una mena de cansament moral que plana en l’ambient, potser per la sensació que el món es va omplint de tensions que abans semblaven llunyanes– però aquell “Oh! Que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra…” amb que comença Assaig de càntic al temple, m’ha ressonat amb força. Quan Espriu el va escriure, el país vivia sotmès a una dictadura, i el “nord enllà” era una imatge de llibertat, d’ordre democràtic, de la cultura cívica que aquí ens era negada. Avui, però, el mapa és tot un altre. El nord ja no és aquell espai idealitzat que Espriu cantava com a referent. Les democràcies que ell admirava, experimenten avui fragilitats que ningú hauria imaginat: polarització, desinformació, tensions identitàries, discursos que impossibiliten consensos que abans eren sòlids. I sense anar més lluny, a casa nostra, les notícies del matí mostren, una i mil vegades, com els corrents de dreta extrema –que fa uns anys eren marginals– guanyen visibilitat i influència. Potser és per això que els versos d’Espriu m’han vingut al cap: perquè parlen d’un cansament que no és només individual, sinó col·lectiu. Un cansament que, en el seu temps, naixia de la manca de llibertats; i que avui, en democràcia, neix de la percepció que allò que donàvem per garantit –la convivència, el respecte institucional, la cultura cívica– ja no és tan evident. La democràcia no ha desaparegut, però sí que les percebem més vulnerable, més exposada a forces que la tensionen. I aquí és on Espriu es fa actual. El seu “nord enllà” ja no és un lloc on fugir, sinó un recordatori que cap país, cap societat, cap comunitat pot donar per descomptat el seu equilibri. Que la democràcia, com la convivència, és una feina diària que cal preservar. Que la vigilància tranquil·la –aquella que no és sorollosa, ni heroica, ni mediàtica– és imprescindible. Que la responsabilitat compartida no és una idea abstracta, sinó una pràctica que comença en els espais més petits: en les relacions, en les institucions locals, en la vida comunitària.

  • Dilluns 7 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Avenç ultra a Alemanya” (El Periódico)
“Els ultres arrasen a Saxònia-Anhalt i deixen en situació crítica Merz” (La Vanguardia)
“El 90% dels espanyols culpen al Marroc per la crisi de Ceuta” (El País)
“Nou curs, conflictes vells” (El Punt Avui)
“L’extrema dreta arrasa a Saxònia-Anhalt i sacseja Alemanya” (Ara)

1. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. Aquesta dita, tan repetida com certa, m’ha vingut al cap després d’escoltar els arguments que Miquel Salazar, portaveu de CGT Ensenyament, ha exposat aquest matí a Aquí Catalunya per defensar la vaga d’ensenyants. La seva intervenció, lluny d’aportar matisos o d’obrir vies de diàleg, ha reforçat la sensació que una part del sindicalisme educatiu continua instal·lat en un esquema de reivindicació permanent, impermeable a qualsevol canvi de context. I és que, després de les mesures posades en marxa pel Departament d’Educació i Formació Professional –des de l’augment salarial pactat fins a la voluntat declarada d’obrir un parèntesi per repensar el model educatiu–, sorprèn que Salazar hagi optat per desviar el focus de responsabilitat reduint-ho tot a la manca de recursos. És evident que els recursos són escassos, i ell ho sap perfectament. Però també sap que aquesta és una realitat estructural que afecta tots els serveis públics, i que no es resol amb vagues recurrents ni amb discursos que ignoren els esforços que, amb més o menys encert, s’estan intentant fer. El que resulta més preocupant és que, enmig d’aquest joc de pressions, els alumnes continuen essent els grans damnificats. Cada jornada de vaga implica hores lectives perdudes, projectes interromputs, aules desorganitzades i famílies que han de fer mans i mànigues per conciliar. És una afectació directa sobre el dret a l’educació, i és legítim preguntar-se fins a quin punt el mecanisme de la vaga –que és un instrument democràtic i necessari– s’està utilitzant amb la proporcionalitat que mereix un servei essencial. La sensació final és que, mentre uns intenten obrir un debat de fons sobre el sistema educatiu, altres continuen repetint el mateix mantra: més recursos, més recursos, més recursos. I sí, calen més recursos. Però també cal voluntat de negociació, capacitat d’autocrítica, responsabilitat i consciència del moment. Perquè, al capdavall, com escrivia en començar, no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar… i en aquest conflicte, sembla que alguns han decidit tapar-se les orelles.

2, Avís a navegants. Els sondeigs pre-electorals apunten tendències, però no pas destins finals. Una enquesta de 40dB situa PP i Vox per sobre del 50% en una hipotètica convocatòria electoral. I mentre aquí parlem de projeccions, a Saxònia-Anhalt l’AfD ja ha obtingut el 44% dels vots. L’ascens d’aquesta força ultradretana que flirteja amb el passat més fosc d’Europa i mira amb simpatia cap a Moscou és un senyal inquietant, tant per Alemanya com per la UE. Ho anoto en aquest meu diari, perquè aquests moviments de fons mereixen ser observats amb calma –que no vol dir amb resignació–, sense autoenganys.

  • Dimarts 8 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“La policia reclama a Rabat que identifiqui 21 líders de l’assalt” (El Periódico)
“La jutgessa obre una causa penal per investigar un atac a l’Estat a Ceuta” (La Vanguardia)
“La jutgessa senyala el Marroc per l’entrada massiva a Ceuta” (El País)
“Ferida oberta” (El Punt Avui)
“L’Audiència Nacional investigarà l’entrada massiva d’immigrants” (Ara)
“Comiat hipnòtic” (Diari de Sabadell)

“Pretendre desenvolupar grans ideals sobre una IA ètica i privada sense disposar del control físic i estructural de la tecnologia és una fantasia. Si tota l’arquitectura descansa en maquinari dissenyat i patentat a l’estranger, quedarem inevitablement subjectes a dependències que ens condicionaran per sempre.” Així s’expressava fa uns dies el bon amic Mateo Valero, director del Barcelona Supercomputing Center – Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS). La trajectòria de Valero combina a la perfecció, un lideratge científic indiscutible amb la creació d’institucions de referència i una producció acadèmica extraordinària, a banda de ser una de les veus més influents en arquitectura de computadors i supercomputació a escala europea i mundial. D’aquí que les seves paraules i reflexions situen amb precisió el debat sobre la IA: recorden que els avenços no seran mai plenament ètics i nostres mentre Europa no faci l’aposta decidida per la recerca i el desenvolupament d’una tecnologia pròpia. Aquí queda escrit.

  • Dimecres 9 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya s’enfonsa en l’informe PISA amb el pitjor resultat de la seva història” (El Periódico)
“Espanya obté el pitjor resultat escolar de la seva història a PISA” (La Vanguardia)
“L’Educació toca fons” (El País)
“Inici de curs sacsejat” (El Punt Avui)
“Emergència educativa” (Ara)

1. Ahir a mitja tarda van sonar les alarmes dels telèfons mòbils. El missatge advertia del risc de pluges intenses entre les set del matí i les cinc de la tarda i recomanava evitar qualsevol desplaçament que no fos estrictament necessari. A diferència d’altres ocasions, arran de les crítiques que havia rebut en episodis anteriors, la Generalitat de Catalunya, a través de Protecció Civil, va optar per alertar la població amb antelació, no fos cas. És cert que, en qüestions meteorològiques, mai no plou a gust de tothom –i mai més ben usada l’expressió–, però la prudència difícilment es pot considerar un error. Quan existeix una possibilitat elevada d’un fenomen advers amb conseqüències greus, el més assenyat és informar i preparar la ciutadania. Al meu entendre, aquest hauria de ser el criteri. Sigui com sigui, la polèmica torna a aparèixer. Almenys a Sabadell, les precipitacions han estat perfectament normals i això està alimentant noves crítiques sobre la conveniència de l’alerta. Tanmateix, el debat de fons continua sent el mateix: és preferible pecar d’excés de prevenció que no pas haver de lamentar una manca d’anticipació. Com diu la dita, “si fas, perquè fas; i si no fas, perquè no fas”. I és que, en relació amb l’inici del curs escolar, sembla que plou sobre mullat. Si, d’una banda, ahir era la vaga de mestres la que alterava la normalitat de les aules, avui ha estat l’amenaça de pluges intenses la que ha obligat la Generalitat a suspendre l’activitat acadèmica a les zones potencialment afectades. A tot plegat cal afegir-hi les nefastes dades de l’informe PISA, que continuen projectant ombres sobre el sistema educatiu català.

2. Si no vols brou, aquí en tens dues tasses. La Sala Contenciosa Administrativa ha adoptat unes mesures cautelars que suspenen la inscripció al cens electoral i, per tant, l’exercici del dret de vot d’uns 300.000 descendents d’exiliats que han obtingut la nacionalitat espanyola a través de la Llei de Memòria Democràtica, coneguda popularment com la llei dels nets. Una nova interferència judicial en l’àmbit competencial del legislador pel que fa a l’aplicació d’una llei de la qual es deriven evidents conseqüències polítiques. Recordeu aquella màxima atribuïda a Aznar, “quien pueda hacer que haga”? Doncs bé, el Tribunal Suprem sembla haver-se afegit a la festa en assumir bona part dels arguments esgrimits per Vox per justificar la suspensió cautelar. La pregunta és inevitable: es pot acceptar que ciutadans que ostenten plenament la nacionalitat espanyola vegin restringit el seu dret de vot com a conseqüència d’aquesta decisió judicial?

  • Dijous 10 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El CNI va alertar Interiori Rabat d’un assalt per ‘tanca i mar’” (El Periódico)
“El CNI es va limitar avisar per whatsapp sobre crides a les xarxes a assaltar Ceuta” (La Vanguardia)
“El CNI va avisar de convocatòries per un assalt ‘per tanca i mar’” (El País)
“Producció autòctona” (El Punt Avui)
“El CNI va avisar de convocatòries massives per entrar a Ceuta” (Ara)
“La quantitat de rates a Can Llong no és normal” (Diari de Sabadell)

Cada època ha tingut els seus profetes de la fi del món. Uns anunciaven catàstrofes religioses, altres guerres nuclears, pandèmies o col·lapses ecològics. Avui, una de les versions més populars de l’apocalipsi porta el nom d’intel·ligència artificial. Segons els relats més extrems, abans que acabi aquesta dècada podríem ser testimonis de l’aparició d’una superintel·ligència capaç de superar els humans en tots els àmbits, prendre decisions autònomes, per acabar considerant-nos un obstacle prescindible. Tanmateix, aquestes narratives ens expliquen més sobre nosaltres mateixos que no pas sobre les màquines. La por a la IA no és només la por a una tecnologia. És la por de deixar de ser especials. Durant segles hem definit la nostra singularitat a partir de la raó, la creativitat, el llenguatge o la capacitat de resoldre problemes. Ara descobrim que les màquines poden escriure textos, generar imatges, traduir idiomes o programar. En aquest context no és estrany que molts hi vegin una amenaça existencial. Tot i això, el vertigen que sentim no prové tant de les capacitats reals de la tecnologia com del qüestionament de la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Els discursos apocalíptics també responen a una tendència humana molt antiga: imaginar el futur en termes absoluts. Ens costa pensar en transformacions graduals. Preferim els finals dramàtics, les revolucions sobtades, els moments històrics definitius. El desastre capta més atenció que no pas la complexitat. Una predicció sobre l’extinció humana genera titulars; una anàlisi sobre regulació tecnològica, concentració empresarial o impacte laboral rarament ho aconsegueix. La història ens ensenya que les tecnologies no determinen per elles mateixes el destí de les societats. El que és decisiu és la manera com les utilitzem, les regulem i les integrem en les nostres vides i institucions. El futur no dependrà tant de la intel·ligència de les màquines com de la saviesa dels humans.

  • Divendres 11 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“La Fiscalia alerta de l’augment dels delictes de menors” (El Periódico)
“Les cúpules judicial i fiscal es queixen de pressions polítiques” (La Vanguardia)
“El Suprem dona ales a la teoria de Vox de la tupinada electoral” (El País)
“Som-hi” (La República – El Punt Avui)
“11 noms d’un país que no s’atura” (Ara)

El ball de bastons és una de les expressions més antigues i genuïnes del nostre folklore. Hi ha una certa paradoxa en el fet que, mentre els dansaires entrecreuen els bastons seguint una mateixa cadència, l’independentisme català arriba a aquesta Diada immers en desacords i divisions. Ben lluny queden aquells Onzes de Setembre en què el catalanisme esdevenia el denominador comú d’un ampli ventall de sensibilitats polítiques. Quan hi penso, retorno a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat en aquella Diada d’ara fa cinquanta anys. Era un temps en què la reivindicació nacional era capaç d’aplegar voluntats diverses sota un mateix horitzó. El record d’aquella jornada perdura encara avui i ens fa memòria, alhora, de tot allò que vam ser capaços de compartir i de tot allò que, dissortadament, hem anat deixant pel camí.

  • Dissabte 12 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Una Diada per la convivència” (El Periódico)
“La primera dimissió per la crisi de Ceuta afegeix pressió al Govern central” (La Vanguardia)
“Xoc frontal en la Delegació del Govern a Ceuta per l’avís del CNI” (El País)
“Revifant” (La República – El Punt Avui)
“Crida a combatre a l’extrema dreta” (Ara)
“Veïns de Sant Julià volen substituir els plàtans” (Diari de Sabadell)

He seguit amb interès el debat sobre l’estat de la Regió de Madrid. Sense entrar en el contingut de les propostes ni en la confrontació ideològica, que ja mereixerien una anàlisi pròpia, allò que més m’ha cridat l’atenció ha estat el to. Sovint es diu que la qualitat democràtica d’una institució no depèn només de les decisions que s’hi adopten, sinó també de la manera com els seus representants es relacionen entre ells. En aquest sentit, vaig tenir la sensació que les formes van pesar més que no pas els arguments. La interrupció constant de l’adversari, els gestos de menyspreu i una actitud excessivament combativa poden resultar efectius de cara al titular immediat, però difícilment contribueixen a prestigiar les institucions. La discrepància és consubstancial a la democràcia; la descortesia, en canvi, no hauria de ser-ho. Quan el debat polític es converteix en un exercici de desqualificació permanent, els ciutadans acaben percebent que l’objectiu ja no és convèncer ni governar, sinó simplement derrotar el contrincant. I és aquí on la política corre el risc de perdre la seva funció més noble: la recerca d’acords i solucions per al bé comú.

  • Diumenge 13 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“La Diada a Extremadura, tribut als ‘altres catalans’” (El Periódico)
“Ceuta pot posar fi a la legislatura si Sánchez no tanca la crisi ara” (Imanol Pradales) (La Vanguardia)
“Una onada de resistència al descontrol de l’IA creix amb força” (El País)
“Una xarxa per empreses al límit” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“El Marroc, el país que expulsa els seus joves” (Ara)

Ho escrivia fa uns dies i avui em ratifico plenament en aquella idea. Ceuta pot acabar sent la gota d’aigua que necessitava el PP per donar per amortitzat el conegut manual de resistència de Pedro Sánchez. És legítim que un partit d’oposició aspiri a desgastar el Govern i a presentar-se com una alternativa de poder. Forma part de la lògica democràtica. El problema apareix quan aquesta funció es transforma en una estratègia permanent d’”acoso y derribo”, en què l’objectiu deixa de ser discutir les polítiques per convertir-se en una desqualificació sistemàtica de l’adversari. El que sembla no adonar-se el Partit Popular, o potser no vol admetre, és que les dinàmiques polítiques acostumen a ser reversibles. Els precedents que avui es creen poden esdevenir regles del joc per demà. Si tota iniciativa governamental és rebuda amb una oposició absoluta, si qualsevol error és convertit en una causa de demolició política i si es fomenta la idea que l’adversari no és simplement un rival sinó un enemic a abatre, s’estan assentant les bases d’una confrontació que difícilment desapareixerà amb un canvi de govern. És més que probable que, si el PP arriba a la Moncloa amb el suport determinant de Vox, es trobi davant una oposició igualment contundent i bel·ligerant. I aleshores descobrirà que les eines utilitzades durant anys per erosionar el Govern anterior són les mateixes que s’utilitzaran contra ell. La política espanyola sembla haver entrat en una espiral en què cada contendent justifica els seus excessos perquè l’altre també els comet. Però aquesta lògica no produeix guanyadors col·lectius. Només genera més polarització, més desconfiança i més distància entre els representants públics i els ciutadans. El més preocupant de tot plegat, però, no és qui guanyarà la pròxima batalla parlamentària, sinó el deteriorament progressiu de la cultura del pacte. Les grans reformes i els grans avenços democràtics acostumen a néixer del consens, no pas de la confrontació permanent. Quan la crispació es converteix en l’estat natural de la política, els acords passen a ser vistos com una feblesa i no com una virtut. I aleshores el país corre el risc de quedar atrapat durant anys en una dinàmica estèril de blocs enfrontats, incapaços de reconèixer-se mútuament com a interlocutors legítims. Potser la victòria tàctica d’avui acabarà sent la derrota estratègica de demà. Perquè és molt més fàcil destruir els ponts que reconstruir-los. I Espanya fa massa temps que viu instal·lada en una política de trinxeres.

  • Dilluns 14 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“La població reclusa puja i voreja els 10.000 presos ” (El Periódico)
“El sector de l’automòbil afronta a Espanya una difícil reconversió” (La Vanguardia)
“Codi vermell en l’IA: el vertigen paralitza a les tecnològiques” (El País)
“Bolets a contratemps” (El Punt Avui)
“Frec a frec entre esquerra i dreta a les eleccions de Suècia” (Ara)

De l’article que avui publica Antoni Puigverd a La Vanguardia en rescato una doble i oportuna reflexió –que contribueix a entendre moltes de les coses que a Catalunya estan passant– que no hauria de deixar ningú indiferent: “El procés va ser un crescendo emotiu que els ­dirigents ­nacionalistes no van gosar frenar. Portava a una derrota segura; i va causar una divisió de fons: un alt nombre de castellanoparlants catalans, que ­havien acceptat amb més o menys entusiasme les lleis lingüístiques, s’hi van girar en contra. La llengua pateix ara per partida doble: l’augment de la població d’origen migrant en fa molt difícil l’ús al carrer; i la falta de sintonia entre tots els catalans deixa molt sols els que parlen català. Sense capitans d’indústria, els projectes de futur depenen de la política, que ha sortit empetitida, humiliada i deprimida del procés. Hi ha esperances més aparents que reals: per exemple el hub de biomedicina­, una gran idea de Mas-Colell, té força institucional, però no pas empresarial. Mentrestant, Madrid consolida el seu poder econòmic, li sobra poder polític i esdevé capital de Llatinoamèrica. El risc de provincianització de Catalunya és evident. El president Illa s’esforça a reparar errors i voldria reindustrialitzar el país. Però ja no tenim burgesia i el PSC no genera prou consens. El resultat de tot plegat és un país dividit, sense ànim, que dramatitza el futur. A través d’Aliança Catalana, una part de la Catalunya derrotada pels poders fàctics té la temptació de fer pagar el malestar als de baix: als que acaben d’arribar. És una temptació comuna a tot Europa, que balcanitzaria Catalunya.”

  • Dimarts 15 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya regularà l’impacte de la IA en el camp laboral” (El Periódico)
“Les tecnològiques afegeixen inestabilitat als mercats per les alertes sobre la IA” (La Vanguardia)
“Els EUA i la Xina lliuren el seu primer braç a tòrcer pel domini de la IA” (El País)
“L’ONU busca un nou rumb” (El Punt Avui)
“LA IA enfronta els EUA i la Xina” (Ara)
“’Quan es tracta de plagues, la història no s’acaba mai’” (Diari de Sabadell)

La portaveu del PP, Ester Muñoz, en unes recents declaracions, insinuava que el Govern de Sánchez era al darrere de l’entrada massiva de migrants a Ceuta, insistia que el president del Govern hauria de convocar eleccions i recordava que la seva formació sempre ha estat molt clara respecte a una moció de censura: la presentarien si tinguessin els vots necessaris. Però què esperava el PP? Potser els populars haurien de preguntar-se –una i mil vegades– per què els socis de l’actual Govern continuen confiant més en Pedro Sánchez que no pas en Alberto Núñez Feijóo. I aquesta és, al capdavall, la qüestió de fons. Perquè els vots no apareixen per generació espontània sinó que són la conseqüència de la confiança política que en cada moment es dona. I avui, agradi o no al PP, aquells suports que podrien fer viable una moció de censura consideren encara que Sánchez un interlocutor més fiable que no pas Feijóo.

  • Dimecres 16 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El futur de Seat està assegurat; no perdrem llocs de treball” (Markus Haupt)(El Periódico)
“Europa aposta per reforçar les fronteres arran de l’assalt de Ceuta” (La Vanguardia)
“Madrid obre una investigació pel maquillatge de les llistes d’espera” (El País)
“L’estiu més tòrrid” (El Punt Avui)
“Inquietud europea per l’amenaça russa a l’est” (Ara)

Del blog del bon amic Joan Barrera, extrec aquest passatge d’un seu article publicat sota el títol d’El futur no és aquí: “Fa uns dies, l’alcalde de Nova York, Zohran Mandani, feia unes declaracions al diari El País que s’encapçalaven amb aquesta frase: ‘La democràcia no serveix si la gent no pot cobrir les seves necessitats? Pot semblar una obvietat, però resumeix en poques paraules l’orientació dels governants que miren pel conjunt de la societat i la d’aquells que només treballen pels interessos propis o els d’una minoria.” Més clar, l’aigua…

  • Dijous 17 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Europa prohibirà l’accés a més petits de 13 anys” (El Periódico)
“Von der Leyen obre la porta al Canadà com a ‘país associat’” (La Vanguardia)
“Brussel·les accelera les noves aliances se seguretat sense els EUA” (El País)
“L’Empordà posa rumb cap a l’equilibri” (El Punt Avui)
“El Govern proposa a la Moncloa duplicar les penes per tinença d’armes” (Ara)
“22 milions per aixecar l’Aeroport” (Diari de Sabadell)

“Houston, tenim un problema”. L’Audiència Nacional paralitzava ahir els treballs d’instal·lació de carpes a la zona portuària de Ceuta, una infraestructura destinada a agilitzar les tasques d’identificació i la tramitació dels expedients de les persones migrants. Em sembla una decisió difícil d’entendre, perquè posa de manifest fins a quin punt, sovint, es bloquegen solucions mentre es manté viu el problema. La contradicció és evident. D’una banda, dirigents del PP reclamen expulsions massives i immediates, obviant a voltes les garanties legals i els procediments propis d’un Estat de dret. De l’altra, es posen traves als instruments que haurien de permetre gestionar aquesta realitat amb més rapidesa i eficàcia. Si el que es reclama és més celeritat administrativa, no es pot entendre que es posin pals a les rodes a les mesures destinades precisament a fer-la possible. La migració és un fenomen complex que exigeix fermesa, però també responsabilitat i realisme. Els problemes no desapareixen per ignorar-los ni es resolen a cop de consigna. Calen recursos, infraestructures adequades i procediments àgils que permetin aplicar la llei amb totes les garanties. Bloquejar aquestes eines mentre es reclama més contundència no només resulta incoherent, sinó que contribueix a cronificar una situació que necessita solucions efectives i no simples gesticulacions polítiques. Fa la impressió que l’objectiu no és resoldre els problemes, sinó mantenir-los oberts perquè continuïn alimentant la confrontació política en favor d’una part. I mentrestant, els problemes persisteixen, les administracions veuen limitada la seva capacitat d’actuació i la ciutadania assisteix, un cop més, a un espectacle de bloqueig institucional que erosiona la confiança en les institucions i allunya qualsevol possibilitat d’una resposta eficient i responsable.

  • Divendres 18 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya reclama al Govern alertes diferents segons el risc” (El Periódico)
“Ceuta trenca l’aliança de populars i socialistes al Parlament Europeu” (La Vanguardia)
“Canadà i la UE reforcen la seva aliança a despit de les amenaces de Trump” (El País)
“Patrimoni literari femení” (La República – El Punt Avui)
“El Canadà recull el guant europeu entre amenaces de Trump” (Ara)

Avui, en Ramon i l’Ana, uns bons amics amb qui hem compartit molts moments, converses i viatges inoblidables, celebren les seves Noces d’Or. Ho faran envoltats de familiars i amics, en una trobada en la qual també participarem els membres de la Coral Cants al Vent. Aquest matí, durant la meva passejada habitual, pensava en aquesta celebració i en l’amistat que ens uneix amb ells. M’han vingut a la memòria molts instants compartits al llarg dels anys, petits fragments de vida que, sense adonar-nos-en, acaben construint una estima profunda i duradora. Pensava també en el que significa arribar a cinquanta anys de vida en comú. En aquests temps de presses i d’incerteses, no deixa de ser una fita admirable. La vida en parella no és mai un camí exempt de dificultats. Demana paciència, generositat, comprensió i la voluntat renovada de caminar junts cada dia. Però, precisament per això, quan una parella arriba a celebrar cinquanta anys compartint projectes, il·lusions, experiències i dificultats, el resultat transcendeix la simple suma dels anys. Esdevé el testimoni d’una complicitat construïda dia a dia, d’una confiança guanyada amb el temps i d’una manera d’entendre la vida que dona sentit al camí recorregut. Avui celebrem els cinquanta anys de vida en parella d’en Ramon i l’Ana, però també celebrem l’amistat, la fidelitat als compromisos i la bellesa de continuar avançant plegats. I això, en els temps que corren, és un motiu d’alegria, d’admiració i també d’esperança. Felicitats!

  • Dissabte 19 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El cost de l’habitatge limita la tria d’universitat” (El Periódico)
“Caòtic reallotjament de 1.700 immigrants al campament de Ceuta” (La Vanguardia)
“Caòtic desallotjament de Ceuta” (El País)
“Macron crida a preparar-se davant els atacs híbrids de Rússia” (Ara)
“Més de 2.300 denúncies a patinets elèctrics en tres anys” (Diari de Sabadell)

Balneari. Un espai ideal des d’on prendre una certa distància del món. Una excel·lent elecció, doncs, quan es tracta de desconnectar, ni que sigui per uns dies, de l’entorn immediat en què acostumem a moure’ns. Aquest allunyament comporta alhora un saludable canvi de rutines i, sobretot, l’oportunitat de disposar de més temps: temps per a la lectura, per a la conversa pausada i per a la pràctica d’aquell esport magnífic que és badar, contemplar i deixar que els minuts s’escolin suaument, talment com l’aigua ho fa entre els dits de les mans. Aquesta reflexió ve a tomb perquè avui hem iniciat una estada en un balneari, lluny de gairebé tot i, precisament per això, també del brogit inherent al dia a dia. Des de la quietud de les instal·lacions balneàriques, només interrompuda pel murmuri constant de l’aigua i per alguna conversa esmorteïda als passadissos, sembla que el temps adopti un altre ritme. L’escalfor amable de les aigües termals, l’aroma net que flota en l’ambient i la llum tamisada que entra pels finestrals que envolten la piscina termal, conviden a deixar enrere qualsevol urgència. Durant els propers deu dies, les aigües termals i el ritme pausat d’aquest entorn marcaran les nostres jornades. Una invitació a alentir el pas, a escoltar el cos i la ment, i a recuperar aquella serenor que sovint queda amagada sota les exigències quotidianes. Potser perquè, en indrets com aquest, hom acaba descobrint que el silenci també té una textura pròpia i que la calma, més que una absència de soroll, és una manera diferent d’habitar el temps.

  • Diumenge 20 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El món debat com governar la IA” (El Periódico)
“Els EUA i Dinamarca anuncien un pacte per la seguretat de Grenlàndia” (La Vanguardia)
“Els carrers de Ceuta es converteixen en un limbe per a mil menors” (El País)
“El còctel invisible que ens està matant” (Ara)

No pas perquè sigui al balneari he deixat de complir amb la meva rutina de la passejada matinera. El paisatge canvia, però no pas els costums, aquestes petites rutines que ajuden a donar sentit als dies i a viure’ls amb una certa harmonia. Mentre camino enmig d’un silenci que convida a la reflexió, m’adono de la distància, no tant física com mental, que em separa del que solem anomenar el món real. I és que el balneari no deixa de ser una illa tranquil·la enmig d’un mar sempre agitat. Aquí, envoltat de camins silenciosos, de l’aroma humida de la vegetació i del murmuri distant de l’aigua, el temps sembla discórrer d’una altra manera. El soroll del món arriba esmorteït, com si hagués de travessar diverses capes de calma abans de fer-se perceptible. És així com el ressò de les guerres, les astracanades de Trump o les tensions polítiques que monopolitzen titulars i tertúlies es perceben com a fets llunyans, gairebé irreals. Però només gairebé, perquè la realitat sempre acaba obrint-se pas, fins i tot en els espais concebuts per a la desconnexió.

  • Dilluns 21 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern recomprarà edificis que va vendre el 2012” (El Periódico)
“Alemanya vota els extrems en dos estats i escombra els conservadors” (La Vanguardia)
“L’ascens de l’ultradreta posa contra les cordes Merz” (El País)
“Desfeta de Merz a les eleccions estatals d’Alemanya” (Ara)

Diuen que avui comença la tardor. I escric diuen perquè, si hem de fer cas al termòmetre, l’estiu encara es resisteix a emprendre el viatge cap a altres latituds. Tanmateix, hi ha senyals que no enganyen: la llum, una mica més esllanguida; els capvespres que arriben abans; el to groguenc del sol quan s’acomiada darrere l’horitzó. Petits indicis que ens recorden que, malgrat les aparences, el calendari continua avançant i que el temps de tardor ja és aquí. En això pensava aquest matí mentre els efectes del canvi climàtic es fan cada vegada més evidents. Hi pensava després d’haver visitat uns indrets que mostren les cicatrius d’una realitat canviant: el pantà de Cortes de Pallás i els rius Xúquer i Cabriol al seu pas per Cofrentes. Espais que fa només un any mostraven una abundància d’aigua ben diferent de la que avui ofereixen als ulls del visitant. I, malgrat tot, miro al meu voltant i sembla que res no hagi canviat. La gent passeja, conversa, omple terrasses i fa les seves compres com qualsevol altre dia. El tràfec quotidià manté el seu ritme, indiferent als advertiments dels científics i als senyals que la natura ens envia amb una insistència creixent. Res no sembla anunciar la proximitat d’un problema que sabem que existeix i que, paradoxalment, només sembla preocupar-nos quan es manifesta en forma d’incendi, de sequera extrema o d’inundació. Potser aquesta és una de les grans contradiccions del nostre temps. Sabem què passa. Coneixem les causes i intuïm les conseqüències. Però la normalitat de cada dia exerceix una força extraordinària sobre nosaltres. Ens aferrem als costums, als horaris i a les petites preocupacions quotidianes perquè ens ofereixen una sensació de seguretat, fins i tot quan les evidències indiquen que el món que coneixem està canviant a una velocitat difícil d’assumir.

Mentrestant, la tardor arriba puntual al calendari, encara que el clima sembli haver decidit escriure’n una versió diferent. I nosaltres continuem observant aquest lent desplaçament de les estacions amb una barreja d’incredulitat i resignació, com si el desastre anunciat fos sempre una mica més lluny del que realment és. Potser perquè acceptar-ne la proximitat ens obligaria també a revisar moltes de les nostres certeses i algunes de les nostres comoditats.

  • Dimarts 22 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El jutge Peinado envia a judici amb jurat a Begoña Gómez” (La Vanguardia)
“El jutge Peinado obre judici amb jurat a Begoña Gómez” (El País)
“El jutge Peinado envia Begoña Gómez a judici” (Ara)
“El model de la Policia Municipal al punt de mira” (Diari de Sabadell)

Ahir, amb motiu del Dia Internacional de la Pau i de la commemoració del cent cinquantenari de la mort de Pau Casals, el Congrés dels Diputats va retre homenatge a aquest home que va fer de la defensa de la dignitat humana, la llibertat i la convivència compromís de vida. Un homenatge, però, marcat per l’absència de Vox i també de Junts. L’absència de Vox forma part de la seva lògica ideològica i, per tant, puc entendre-la. La de Junts, en canvi, em resulta difícil de justificar. Costa trobar una explicació convincent a la no-participació dels seus diputats i diputades en un acte de reconeixement institucional a una personalitat que transcendeix sigles, interessos partidistes i conjuntures polítiques. Pau Casals pertany a aquell patrimoni moral i cultural compartit que és patrimoni de tothom i que, precisament per això, hauria de ser capaç de suscitar consensos per damunt de les discrepàncies del moment. Potser per això em genera inquietud la deriva que sembla haver emprès la formació de Puigdemont. En la seva voluntat permanent de diferenciar-se i marcar perfil propi, sovint transmet la impressió d’avantposar el gest a la construcció, la singularització a la voluntat de consens. És una estratègia que pot proporcionar titulars i presència mediàtica, però que difícilment contribueix a consolidar un projecte polític sòlid, coherent i recognoscible a llarg termini. Potser és perquè des de la calma del balneari en el qual em trobo, les coses es contemplen amb una mica més de perspectiva. O potser és simplement que hi ha moments en què el silenci ajuda a distingir allò que és essencial d’allò que és accessori. I davant la figura de Pau Casals, em sembla que la qüestió de fons no és tant qui hi era o qui hi faltava, sinó la capacitat de preservar i reivindicar els valors que ell va defensar al llarg de tota la seva vida, uns valors que, en els temps que corren, continuen essent tan necessaris com imprescindibles.

  • Dimecres 23 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Triplicarem els pisos en rehabilitació fins als 3.000 anuals a partir de 2027” (Jaume Collboni) (El Periódico)
“Trump es vanta d’afavorir la pau però torna a amenaçar d’’aniquilar’ l’Iran” (La Vanguardia)
“Trump amenaça en ‘aniquilar’ Iran davant 129 líders mundials” (El País)
“El Constitucional avala l’amnistia total als líders del procés” (Ara)

Quan un referent polític com la CDU alemanya –protagonista destacada de la reconstrucció d’Europa després de la Segona Guerra Mundial i peça fonamental del projecte europeu–, veu erosionada la seva centralitat política, es fa evident que cap tradició democràtica no està immunitzada contra el vendaval populista que està travessant Occident. Si una formació tan sòlida i arrelada a Alemanya i a Europa es veu sotmesa a la pressió creixent de la ultradreta de l’AfD, és legítim preguntar-se com altres forces polítiques tradicionals podran esquivar aquest mateix desafiament. La qüestió no és només electoral. El veritable risc apareix quan els partits democràtics, per temor a perdre suport, acaben assumint marcs mentals, discursos o prioritats que fins fa poc els eren aliens. La història ens ensenya que el perill per a les democràcies no rau únicament en l’ascens dels extremismes, sinó també en la capacitat que aquests tenen d’arrossegar cap al seu terreny aquells que haurien de representar l’espai de la centralitat i el consens.

  • Dijous 24 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Collboni es referma davant una oposició fragmentada” (El Periódico)
“El TC creu que el Suprem va incomplir la Constitució interpretant l’amnistia” (La Vanguardia)
“Commoció social i política pel desnonament de Maricarmen” (El País)
“Zapatero diu al jutge que les joies són un regal del rei saudita” (Ara)
“Tennis de primer nivell” (Diari de Sabadell)

David Gross, Premi Nobel de Física, observa el futur amb una preocupació que no hauríem de menystenir. No parla des de la política ni des de l’activisme, sinó des de l’autoritat moral i intel·lectual que li atorga tota una vida dedicada a la ciència. I el seu diagnòstic és inquietant: la combinació de tensions geopolítiques creixents, crisi climàtica i desenvolupament tecnològic accelerat està situant la nostra civilització en un escenari de fragilitat extrema. Les seves advertències sobre la intel·ligència artificial són especialment reveladores. “Si jugues amb la IA, saps que de vegades al·lucina”, recordava fa uns dies. La frase, aparentment anecdòtica, amaga una reflexió profunda. Hem creat eines capaces de processar quantitats ingents d’informació i de prendre decisions cada vegada més complexes, però encara no som capaços de garantir-ne una fiabilitat absoluta. I això planteja una pregunta inquietant: fins a quin punt és prudent delegar funcions decisives en tecnologies que continuen cometent errors imprevisibles? Potser el risc més gran no és que les màquines es rebel·lin contra els humans, com durant dècades ha imaginat la ciència-ficció. Potser el veritable perill és molt més prosaic: que siguin els humans els qui, seduïts per l’eficiència i la velocitat, acabin renunciant progressivament a exercir el seu propi criteri. La tecnologia no és neutra quan es converteix en substitut de la responsabilitat. Al mateix temps, les advertències de Gross arriben en un moment en què el món sembla haver perdut una part important de la seva capacitat de cooperació. Les guerres es multipliquen, els discursos nacionalistes guanyen terreny i els grans desafiaments globals continuen exigint respostes globals que no acaben d’arribar. La paradoxa és evident: mai no havíem disposat de tanta informació, de tanta capacitat científica i de tanta potència tecnològica, i alhora mai no havia semblat tan difícil construir consensos. Malgrat el to pessimista de les seves previsions, Gross no predica la resignació. Les seves paraules són, sobretot, una invitació a recuperar la prudència. A entendre que el progrés no consisteix únicament a desenvolupar tecnologies més sofisticades, sinó també a garantir que continuïn estant al servei de les persones. Perquè la gran qüestió no és si la tecnologia avançarà. Això és inevitable. La qüestió és si la nostra saviesa col·lectiva serà capaç de seguir-li el ritme.

  • Divendres 25 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya assegura l’energia per a la gigafactoria” (El Periódico)
“Junts demana rebaixes fiscals per aprovar el decret antidesnonaments” (La Vanguardia)
“El desnonament de Maricarmen aviva l’expectativa d’un pacte” (El País)
“Junts iel PSOE tornen a negociar el decret antidesnonaments” (Ara)

Reflexió matinera. La força del poder construeix institucions. El poder de la força només construeix submissió. La diferència sembla subtil, però d’ella depèn la qualitat d’una democràcia.

  • Dissabte 26 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Educació planteja revisar l’autonomia dels centres” (El Periódico)
“El Govern central accelera per segellar un pacte antidesnonaments” (La Vanguardia)
“El Govern accelerarà per decret la devolució dels migrants” (El País)
“Avions de guerra russos al Bàltic” (Ara)
“Acord històric per la caserna” (Diari de Sabadell)

Des de la distància constato que l’acord assolit entre el Govern d’Espanya, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Sabadell per a la devolució de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil a la ciutat ha estat celebrat per totes les forces polítiques locals amb una rara unanimitat. Però més enllà de la fotografia institucional i dels somriures de circumstància, el fet és que han reaparegut les diferències de sempre sobre el camí que ha conduït fins a l’assoliment d’aquest acord. La Crida, ERC i Sabadell En Comú Podem han reivindicat la posició que ja defensaven fa més de vint anys: que la ciutat no havia de pagar per uns terrenys i una caserna que consideraven seus per dret. Va ser precisament aquesta tesi la que va portar els governs del quatripartit a judicialitzar el conflicte i a mantenir una batalla jurídica llarga i complexa. A l’altra banda, el PP, Lluís Matas –encara com a representant de Junts–, i la mateixa alcaldessa, Marta Farrés, han aprofitat l’acte en el qual, amb el president Salvador Illa s’ha anunciat l’acord, per defensar una lectura diametralment oposada. Segons aquesta interpretació, la decisió de portar el cas als tribunals va fer perdre anys i recursos a la ciutat, mentre que l’actual acord demostra l’eficàcia de la via de la negociació institucional. Com acostuma a passar en política, l’acord sobre el resultat no implica necessàriament acord sobre el relat. Tothom celebra la recuperació d’un espai estratègic per a la ciutat, però cadascú reivindica que ha estat la seva recepta la que ha acabat fent possible el desenllaç. I és aquí on emergeix una reflexió més àmplia. Sabadell té una certa tendència a convertir els grans projectes de ciutat en llargues disputes polítiques i judicials. Va passar amb la caserna. Va passar amb l’Artèxtil. I ha passat en altres ocasions en què informes, recursos, dictàmens i consultes externes han acabat marcant el ritme de decisions que haurien exigit una visió compartida de ciutat. El problema no és que hi hagi discrepàncies, que són legítimes i inevitables, sinó que aquestes discrepàncies acaben allargant processos durant dècades. Quan això succeeix, el risc és que el debat deixi de ser sobre què necessita Sabadell i es converteixi en una discussió interminable sobre qui tenia i té raó.

  • Diumenge 27 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’hora de la veritat per al jurat popular” (El Periódico)
“Sumar boicotejarà el Consell de Ministres si no hi ha decret d’habitatge” (La Vanguardia)
“El carrer eleva la pressió per un pacte urgent en habitatge” (El País)
“Salut mental, desbordats” (Ara)

Plogui o faci sol, tant se val: el món continua girant amb la seva dosi habitual de rutina, d’interessos menuts i de petites misèries. Aquests dies de calma balneària els aprofito, entre altres coses, per rellegir El quadern gris de Josep Pla. I, com sempre passa amb Pla, la lectura obliga a pair unes quantes veritats incòmodes. S’ha de tenir un estómac ben llescat per suportar la nuesa de la seva prosa sense caure en el desànim. Sobretot quan gira la mirada cap a nosaltres mateixos i ens ofereix el mirall de la identitat col·lectiva: “A Catalunya, la cordialitat dura –màxim– dos o tres dies –àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se en un real interès”. Hi ha en aquesta observació una ironia amarga que encara avui ens resulta familiar. Potser som així: capaços de revestir-nos de seny i cordialitat mentre, en el fons, convivim amb una certa dificultat per sostenir les complicitats i els projectes compartits. Però Pla excel·leix especialment quan desmunta les solemnitats. Quan s’acosta als tribunals i observa la justícia sense les togues de la teoria ni els ornaments dels manuals, escriu: “La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que fa, com aquest cafè horrible que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és una m…”. Una observació tan irreverent com devastadora. Pla desconfiava de les abstraccions i preferia la realitat observada a peu de carrer. Sabia que quan les institucions, les idees o les persones es contemplen des de massa a prop, sovint perden bona part de l’aurèola que els atribuïm des de la distància. Mentre el rellegeixo, no puc evitar pensar que el gris continua sent el color que millor ens escau en els afers humans. Ni blanc ni negre. Ni heroisme permanent ni misèria absoluta. Una barreja incessant de grandesa i mediocritat, de conviccions i incoherències. Potser per això El quadern gris continua essent una lectura tan actual: perquè, més enllà de l’època en que va ser confegit, Pla ens parla d’allò que canvia poc, és a dir, de nosaltres mateixos.

  • Dilluns 28 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els partits lliuren un pols amb Sánchez pel decret d’habitatge” (El Periódico)
“Sánchez busca in extremis el sí de Junts i Podem al decret d’habitatge” (La Vanguardia)
“La ràbia dels joves per la crisi de l’habitatge pren Sol” (El País)
“Negociació per aprovar el decret d’habitatge ‘contrarellotge’” (Ara)

La Maricarmen, la dona de 87 anys desnonada a Madrid després d’haver viscut durant dècades al mateix habitatge, s’ha convertit en el símbol més visible d’una realitat social cada vegada més preocupant. Mentre els desnonaments de persones vulnerables continuen produint-se amb una inquietant normalitat, les administracions i les forces polítiques es mostren incapaces de trobar els consensos necessaris per garantir una protecció efectiva del dret a l’habitatge. Més enllà de les responsabilitats jurídiques concretes del cas, convé recordar que el debat sobre les mesures de protecció dels col·lectius més vulnerables continua encallat en la confrontació política. No és estrany, doncs, que des del Govern s’hagi assenyalat el PP, Vox i Junts per haver rebutjat el decret d’habitatge que, segons els seus promotors, hauria contribuït a evitar situacions com la que ha patit la Maricarmen. El cas posa damunt la taula una pregunta incòmoda: quin sentit té que una societat que es proclama compromesa amb la justícia social continuï permetent que persones grans i vulnerables perdin la llar mentre les solucions es dilueixen enmig de les batalles partidistes? Sovint sentim a parlar de competències. Que si corresponen al ministeri, a les comunitats autònomes o als ajuntaments. I és evident que cada administració ha d’assumir les seves responsabilitats. Però, arribats a aquest punt, hom té la sensació que el veritable problema no és de competències sinó d’incompetències. D’incompetència col·lectiva per entendre la magnitud de l’emergència, per arribar a acords i, sobretot, per impulsar mesures prou valentes per garantir un dret tan elemental com el de disposar d’una llar digna. Sigui per ideologia, per càlcul polític o per manca de coratge, el resultat és el mateix: els problemes s’agreugen mentre les solucions continuen esperant.

  • Dimarts 29 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern tempteja els seus socis amb una bateria de mesures sobre habitatge” (El Periódico)
“Sánchez: ‘Patriotisme és evitar que una anciana acabi al carrer’” (La Vanguardia)
“El Govern proposa vetar els desnonaments de vulnerables fins el 2028” (El País)
“El territori en peu de guerra per les renovables” (El Punt Avui)
“La pròrroga dels lloguers tensiona la negociació fins al final” (Ara)
“Com pot competir un llapis contra una pantalla?” (Diari de Sabadell)

Sempre s’ha dit que una imatge val més que mil paraules. I sovint és cert. Però encara ho és més quan la imatge va acompanyada d’un breu peu de fotografia, perquè aleshores la paraula deixa de limitar-se a descriure i passa a suggerir una determinada lectura dels fets. En això pensava aquest matí mentre fullejava les pàgines de La Vanguardia, un diari acostumat als equilibris polítics de tota mena, on he trobat un ampli desplegament fotogràfic de la gala dels premis instituïts pel mateix grup editorial, corresponents a l’any en curs i lliurats abans-d’ahir. Un exercici d’autocomplaença perfectament legítim, però alhora revelador. En una de les pàgines hi apareixen dues imatges d’un indubtable valor simbòlic. En totes dues, el protagonista és l’editor Javier Godó, retratat primer amb el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i després amb el líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo. Ni la imatge ni el text que l’acompanya transmeten, casualment o no, el mateix missatge. A la fotografia amb Sánchez, Godó apareix en una actitud cordial i fins i tot efusiva. El peu de foto reforça aquesta percepció: “L’editor Javier Godó rep el president del Govern central, Pedro Sánchez”. En canvi, a la imatge amb Feijóo, la salutació sembla més distant, una impressió que el text contribueix a consolidar: “L’editor Javier Godó saluda el cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo”. Pot semblar una diferència menor. Però el llenguatge rarament és innocent. Entre “rebre” i “saludar” hi ha molt més que una simple qüestió terminològica: hi ha una jerarquia implícita, una proximitat suggerida i una determinada manera de situar els protagonistes davant del lector. De vegades, efectivament, una imatge val més que mil paraules. Però un peu de foto ben escollit pot acabar valent tant o més que la mateixa imatge.

  • Dimecres 30 de setembre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els fons no podran comprar pisos per sota del 70% del seu valor” (El Periódico)
“El Govern central posarà a prova la seva majoria amb dos decrets sobre l’habitatge” (La Vanguardia)
“El Govern prohibeix els desnonaments fins 2030 i prorroga els lloguers” (El País)
“La cara migrant del mercat laboral” (El Punt Avui)
“Sánchez aprova els decrets d’habitatge sense els suports garantits” (Ara)

Agost i setembre no són per a nosaltres només dos mesos d’estiu. Són el nostre calendari sentimental. Les dates s’encadenen una rere l’altra i converteixen aquestes setmanes en una celebració contínua de la vida, del pas del temps i dels vincles que ens uneixen. Quan els nets són petits, els canvis semblen imperceptibles d’un dia per l’altre. Però quan arriba la cadena d’aniversaris t’adones de tot el que han crescut en un any, de les habilitats que han adquirit, de la personalitat que van construint i dels somnis que comencen a dibuixar. Amb els anys deixem de mesurar el temps només amb calendaris. El mesurem a través de les persones que estimem. Cada aniversari dels fills i dels nets és una manera de comptar el temps viscut, però també el temps compartit. En aquestes celebracions familiars es fa visible una realitat reconfortant: la vida continua el seu curs. Els avis observem com els fills assumeixen el seu paper de pares i com els nets ocupen el centre de l’escena. És la cadena discreta de les generacions, aquella que garanteix la continuïtat dels afectes, dels valors i dels records. Quan acaba l’últim aniversari d’aquest llarg estiu, queda una sensació difícil d’explicar. Potser és la consciència que el temps passa molt de pressa. O potser és, simplement, la gratitud de poder reunir-nos un any més al voltant d’una taula, bufar espelmes i comprovar que la família continua creixent. Al capdavall, hi ha poques raons tan poderoses per celebrar la vida com aquesta.