Les eleccions autonòmiques ja tenen data i la cursa electoral es troba en plena efervescència malgrat la campanya electoral no hagi començat formalment. Campanyes institucionals i campanyes de partit es confonen sense solució de continuïtat; sondeigs electorals dels uns i dels altres es contradiuen i desencadenen eufòries i desencisos fora d’hora. Tot plegat amb la voluntat de fer-se amb els vots de la ciutadania que, al cap i a la fi, és qui decidirà la futura composició del Parlament de Catalunya i el color del proper i primer govern autonòmic després de Pujol. La batalla preelectoral està en marxa i la maquinària dels partits treballa sense treva, programant i mesurant el ritme de retrets, atacs i contraatacs envers l’adversari.
S’ha dit i repetit mil i una vegades, que la festa de la democràcia per excel·lència són les eleccions. Però aniria bé, per tal que la festa fos completa, que l’afluència dels electors a les urnes fos molt alta o, allò que és el mateix, que el nombre de ciutadans amb dret de vot que no votés, fos mínim. No obstant això, les coses són com són i la realitat s’imposa en forma d’una escassa mobilització ciutadana a l’hora de votar. Un fenomen que hauria de preocupar als partits i a les coalicions i que hauria de fer-nos analitzar les seves causes. Possiblement, després d’una primera anàlisi, conclouríem que els partits polítics i els mitjans de comunicació tenim quelcom a veure amb l’abstencionisme; però no ens enganyem: mentre la política sigui vista pel conjunt dels ciutadans com un mal necessari i no pas com un dret ineludible, les coses continuaran com fins ara, amb tendència a empitjorar.
Per evitar-ho ens cal retornar el bon nom a la política i als polítics. L’únic camí per aconseguir-ho passa per deixar de banda la crítica fàcil al contrincant i per explicar amb claredat allò que cada partit defensa. I perquè això sigui així, hauríem de disposar d’unes persones que, salvant totes les excepcions que es vulgui, disposin de més aptituds per la política. És a dir persones més preparades, més capaces i amb més vocació de servei per gestionar la cosa pública. Tot plegat perquè com més capaços siguin els polítics, més fàcil serà no caure en radicalismes i en sectarismes que, al cap i a la fi, són els que acaben fent mal a la política i als polítics. També d’aquesta manera s’evitaria l’establiment de pactes contra natura que, en ocasions, fan pensar més que es defensen uns interessos particulars que no pas els col·lectius; pactes que d’altra banda són difícils de comprendre pels ciutadans que els costa entendre com el seu vot és utilitzat en contra de les seves conviccions. Com més capaços siguin els nostres polítics, el diàleg i l’entesa puntual serà la norma i no pas l’excepció com sovint ara passa.
Mentre, continuarem assistint a l’espectacle de prometre coses per complir-ne ben poques; a l’espectacle d’assegurar que no es pactarà amb segons qui per, l’endemà mateix d’unes eleccions, canviar de discurs i acabar pactant amb els que havien estat presentats com els grans enemics polítics. D’exemples n’hi ha per tots els gustos: des dels pactes d’estabilitat parlamentària que han presidit els actualment enemics acèrrims CiU i PP, tant a Catalunya com a Madrid, fins els governs municipals resultat de la suma de forces polítiques que apriorísticament, defensaven models de societat, de ciutat i de país notablement diferents. Però ja se sap: l’escó és l’escó i el poder és el poder. Renunciar a quotes de poder no sempre és fàcil i exigeix un gran esforç, especialment intel·lectual.
S’imposa, doncs, que la ciutadania es rearmi, voti primer i exigeixi després el compliment dels compromisos que els partits i les coalicions han contret amb els electors. I, per damunt de tot, seria desitjable que els electors no perdessin la memòria i recordessin les promeses que un dia els feren i que avui encara no han acomplert. En les eleccions catalanes del 16 de novembre ens hi va massa per caure en errors passats i per confiar amb promeses que després no seran, tal com ja ha passat en eleccions autonòmiques anteriors.
Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de setembre de 2003
Comentaris recents