No és cap secret que travessem temps complexos. Temps en què, a voltes, es donen situacions en les que la perplexitat s’imposa a la realitat. Així, aquests darrers dies, hem assistit a una seqüència de fets que, com a mínim, ens han acabt per sumir en un cert desconcert. I és que mentre d’una banda som capaços de reclamar més policia per fer front a situacions que no volem, de l’altra, quan aquesta actua, fàcilment qüestionem la seva forma d’actuar. No és estrany, doncs, que en aquest context, fos el president de la Generalitat de Catalunya mateix qui, fa uns dies, sortís en defensa dels Mossos d’Esquadra arran les intervencions d’aquest cos policial a l’hora de dissoldre les manifestacions estudiantils de la setmana passada a Barcelona. Deixant al marge les moltes consideracions que es podrien fer en quant a allò que popularment venim mal anomenant Pla de Bolònia, l’actuació dels Mossos d’Esquadra en la seva doble actuació de desallotjar la seu rectoral de la Universitat de Barcelona i de dissoldre les manifestacions que la seguiren protagonitzaren, han merescut nombroses crítiques arribades de molts sectors. Algunes, cal dir-ho sense embuts, especialment sorprenents com les que –encara que fos de manera tèbia–, va formular el conseller de qui els Mossos d’Esquadra depenen, l’ecosocialista Joan Saura.

Aquí i en qualsevol país que es regeixi pels principis que inspiren l’estat social de dret, la policia ha d’estar al servei dels valors i de les llibertats democràtiques; al servei de la ciutadania i de l’ordre constitucional establert. Des d’aquest punt de vista, les actuacions de la policia s’han de produir sempre que la convivència ciutadana estigui en perill. Sigui com sigui, quan aquestes actuacions policials es produeixen, han de ser proporcionades a la magnitud de les situacions a les quals s’ha de fer front. Bo és recordar que la llibertat individual troba el seu límit justament allà on comença la llibertat dels altres. Passa, però, que és fàcil caure en el risc de confondre aquesta dèbil línia de separació, i davant la manca del què en podríem anomenar una escala jeràrquica de valors democràtics plenament assumida per tothom, no és estrany que se’ns vulgui fer passar bou per bèstia grossa. No vull entrar –no em pertoca ni tampoc és l’objectiu d’aquesta peça–, en l’anàlisi de si l’actuació dels Mossos d’Esquadra quan van reprimir les manifestacions dels anomenats grups anti-Bolònia va ser o no la més adient. Doctors té l’església –en aquest cas comandaments tenen els Mossos— per esbrinar-ho i actuar en conseqüència. En qualsevol cas, mai no s’hauria de posar en qüestió l’actuació de la policia, dels Mossos en aquest cas, sense abans haver repassat què és allò que ha passat i, si s’escau, sense depurar les possibles responsabilitats.

Tothom pot comprendre que els Mossos d’Esquadra difícilment podran fer la seva feina correctament si són els seus mateixos responsables els que en qüestionen la seva professionalitat i dilueixen la seva imatge. Més encara quan han d’actuar per fer front a situacions com les que recentment hem viscut en què, a petició expressa d’un rector universitari, han de procedir a desallotjar una instal•lació que estava ocupada irregularment des d’abans de Nadal per unes persones que no els importava massa respectar les dependències universitàries i, en determinats casos, fins i tot a les persones que en elles hi treballen.

Una societat democràtica es regeix pel respecte a les normes més elementals de convivència i no pas per la vulneració dels drets que assisteixen a la ciutadania. Ocupar uns espais irregularment és, es miri com es vulgui, una vulneració de la norma. En una societat democràtica, la discrepància pot manifestar-se de moltes maneres. Mai, però, fent ús de la força, de la coacció, de la imposició… I quan això passa, el diàleg no és possible i la societat ha de saber fer ús adequat dels instruments dels quals disposa per garantir els drets col•lectius i evitar que uns pocs acabin per imposar la seva voluntat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de març de 2006