El meu diari (Novembre de 2025)

• Dilluns 1 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“La indústria auxiliar de l’automòbil gira cap a la defensa” (El Periódico)
“Catalunya demana ajuda a l’UME per contenir la pesta porcina” (La Vanguardia)
“Feijóo s’abraona contra Sánchez i apunt a la presó: ‘Falta l’ú’” (El País)
“Teletreball a l’alça” (El Punt Avui)
“Netanyahu demana indult preventiu” (Ara)

1. Per encetar el darrer mes de l’any ple de reptes en tots els ordres i sentits, però també de celebracions, no em puc estar de recordar el poema Amb el desembre l’any s’acaba de Miquel Martí i Pol, que ens recorda que el final de l’any és un moment de tancament, de balanç que porta implícit un nou començament ple d’esperança ja que tot està encara per escriure i per això mateix tot és possible…

Amb el desembre l’any s’acaba,
l’hivern comença, el fred és viu
i ens toca estar-nos més a casa
a esperar els dies de l’estiu.
 
No podem fer tanta tabola
com quan juguem a ple carrer,
però com que tenim prou coses
ens ho passem d’allò més bé,
perquè si a casa no s’enfaden
si fem un xic de desmanec,
jugant a dins no ens cansem gaire
i estudiem com un llampec.
 
Desembre, a més, ens du vacances
i podem fer cagar el tió,
que si el tustem sense recança
se sol portar com un senyor.
 
Quan ve Nadal fem el pessebre
amb rius, muntanyes de colors,
el caganer, l’estrella, l’àngel,
el nen, la mare i els pastors,
cantem cançons i mengem neules,
també torrons i altres llamins,
i per arrodonir les festes
que omplen de joia grans i nins
ens aboquem a les Finestres
a esperar els Reis que van venint.

2. Veure per a creure! Benjamín Netanyahu ha demanat al president del seu país un indult arran dels tres judicis per corrupció que el persegueixen des del 2020. L’argument de Netanyahu, és que els procediments judicials inherents al cas dificulten la seva capacitat de governar. “Els meus advocats –ha dit sense manies– han enviat avui una sol·licitud de gràcia al president. Espero que tots els que desitgen el bé del país hi donin suport. Estic obligat a declarar tres vegades per setmana… És una exigència impossible que no se li exigeix a cap altre ciutadà”. Aquest petició arriba dues setmanes després que el president dels Estats Units, Donald Trump, enviés una carta al president d’Israel, Isaac Herzog, demanant-li que indultés Netanyahu sotmès a una “persecució política injustificada”. Netanyahu busca amb aquest indult preventiu, transformar el seu cas judicial en un assumpte de reconciliació nacional, buscant alhora legitimitat política i internacional que l’avali. Tot un precedent en el més pur estil trumpista!

• Dimarts 2 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Vilaplana va ensenyar a les 17:40 a Mazón un vídeo de les inundacions” (El Periódico)
“La política de Trump catapulta la influència de la Xina a Àfrica” (La Vanguardia)
“El PP i Vox tornen a xocar per capta el vot antisanchista” (El País)
“Les pòlisses de salut a tot gas” (El Punt Avui)
“La guerra dels drons” (Ara)
“Comença el Nadal” (Diari de Sabadell)

 Que l’espai polític espanyol –com també el català– es troba notablement fragmentat no és, malauradament cap novetat. És en aquest context que sovint es donen grans paradoxes. Per mostra, un botó a escala estatal: la guerra oberta en el si de la dreta entre PP i Vox. Dues formacions que saben que es necessiten mútuament per arribar a La Moncloa, però, que, això no obstant, es disputen l’hegemonia dins del bloc de la dreta. No és estrany, doncs, que després de la treva viscuda entre ambdues formacions a València arran de la dana i les seves conseqüències, Vox decideixi atacar el PP per allà on més mal li pot fer: la corrupció. Ho fa just quan Alberto Núñez Feijóo la utilitza cada dia, sense més arguments, per desgastar Pedro Sánchez. Mentrestant, apareix de sobte en escena i quan ningú ho esperava una altra institució també escindida: la Monarquia amb el rei emèrit posant-se allà on no li demanaven en publicar un vídeo en el qual –diu– que dona suport al regnat del seu fill. Un suport que no li ha estat demanat, que en res beneficia al seu fill i que només persegueix alimentar el seu malaltís i patètic ego.

• Dimecres 3 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern eliminarà tots els senglars de la zona zero del focus de la pesta porcina” (El Periódico)
“Sánchez ofereix un gir a Junts per reconduir la legislatura” (La Vanguardia)
“Sánchez s’apropa de nou a Junts per salvar la legislatura” (El País)
“El català s’aprèn parlant-lo” (El Punt Avui)
“Sánchez fa autocrítica i anuncia mesures per intentar de retenir Junts” (Ara)

Tot indica que juntaires i socialistes aprofitaran aquestes setmanes sense parlament per intentar refer la seva agenda comuna. I, de passada, donar temps al Tribunal Constitucional a resoldre els recursos, endarrerits per Puigdemont mateix, contra l’aplicació de la llei d’amnistia. És l’últim recurs que té Sánchez si vol aprovar pressupostos i tenir una mica d’oxigen per arribar fins al 2027. Un recurs que, per ara, sembla paper mullat, però com que Sánchez és el president dels conills amagats sota l’armilla, tot sembla possible. Quedi clar, però, que una entrevista en una o dues emissores de ràdio i una de televisió no canviarà el to de la desconfiança de Junts envers Sánchez, però sí que permetrà recuperar un diàleg que mai no s’havia perdut del tot. Les setmanes vinents sabrem si les negociacions de Suïssa entre les dues parts tindran continuïtat. Més enllà dels compromisos que pugui complir Sánchez, Junts també ha de reflexionar sobre l’oportunitat que té davant amb un president de Govern capaç de fer gestos com el que ahir va fer. Sánchez vol arribar viu fins al 2027 i està disposat a tot. D’aquí que ha passat del modus resistència al modus negociació. Per contra, impossible és suposar que a Junts, amb una altra correlació de forces a Madrid, les coses els anirien millor a ells i als interessos de Catalunya que diuen servir en tot moment. De moment, però, Junts, se saben novament protagonistes de l’esdevenidor immediat de la política espanyola. Si divendres era Feijóo qui reclamava el seu suport a una moció de censura davant l’empresariat català, ahir era Sánchez qui intentava refer els ponts amb els postconvergents. Arribarà un dia, però, que s’hauran de definir i deixar de jugar al si però no…

• Dijous 4 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’empresa mixta de Rodalies es constituirà la setmana que ve” (El Periódico)
“L’auge de la grip fa que Sanitat recomani en cas de símptomes la mascareta” (La Vanguardia)
“L’Hospital de Torrejón acomiadà als càrrecs que denunciaren retallades” (El País)
“Prioritat: contenir el brot” (El Punt Avui)
“La Generalitat activa el suport econòmic al sector porcí afectat” (Ara)
“Hem canviat de recorregut per la pesta porcina” (Diari de Sabadell)

La legislatura està pràcticament esgotada. Una recomposició de les relacions amb Junts portarà mesos i tampoc la desencallarà. Tot i això, Sánchez sembla disposat a aguantar el que calgui, convençut que no li poden fer escac i mat. Com va passar fa un segle, ens ha tocat viure uns dies en els quals l’exercici de la política, en comptes d’estar enfocat a confrontar els grans reptes de la humanitat, es fonamenta cada vegada més en la mentida descarada, la manipulació dels sentiments de la població, el blanqueig de la història i la repetició dels errors, els horrors i les coartades. Tot això és alimentat tant per l’eclosió de les xarxes socials –controlades per unes elits que han deixat de creure en la llibertat i la igualtat–, com per la submissió als interessos d’aquestes elits per part d’una gran munió de persones que, desorientades, estan disposades a posar-se en mans de demagogs que parlen de pau mentre llancen odis i guerres i de dirigents mordaços i cruels de revolucions que anomenen patriòtiques. Aquest és un perill sobre el qual la politòloga i pensadora alemanya Hannah Arendt va advertir quan deia que “mentre que el poble en les grans revolucions lluita per la seva autèntica representació política, la torba sempre acabarà per aclamar l’home fort, el gran líder”.

• Divendres 5 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Comença la batalla extremenya” (El Periódico)
“El PSOE pacta mb PP i Junts apujar les penes als multireincidents” (La Vanguardia)
“L’hospital de Torrejón ordenà reutilitzar material d’un sol ús” (El País)
“Rodoreda, entre la innocència i la foscor” (La República – El Punt Avui)
“PSOE, PP i Vox pacten amb Junts la llei contra la muiltireincidència” (Ara)

1. El president Sánchez està entestat a acabar la legislatura. Pensa, probablement, que el desgast de la dreta, en la picabaralla entre PP i Vox per l’hegemonia, pot obrir oportunitats al PSOE de cara a les eleccions de 2027. Sap també que Junts –un partit disminuït que ha perdut bona part del suport amb el qual comptava en els moments més emocionals del procés–  dependent com està de Puigdemont, ho aposta tot a què el president exiliat torni a principis de l’any vinent. Això no serà possible si comet l’error de jugar a pactar amb l’altre bàndol parlamentari. Des d’aquest punt de vista, l’emfàtica aridesa de Míriam Nogueras amb molt de soroll i ben poques nous, no té cap més objectiu que l’autocomplaença. Què li poden donar a Junts el PP i Vox per temptar-los a votar al seu costat? Així és que una cosa és amenaçar, anunciar la ruptura amb el PSOE i, una altra, votar de manera continuada al costat de l’extrema dreta.

2. I ja que he fet referència a Junts, afegiré que avui s’ha formalitzat el trencament del pacte municipal entre juntaires i socialistes, conseqüència de la decisió adoptada pels militants de Junts de no continuar formant part de l’equip de Govern que encapçala Marta Farrés. “Acatem la decisió, però no la compartim. És un error històric” ha dit Lluís Matas en el moment d’anunciar la ruptura i incorporar-se a l’oposició.

3. Canvi en la rutina. A partir d’avui i fins a nou avís, m’hauré de conformar a passejar pels carrers i places de la ciutat si vull mantenir el costum de sortides matineres. La causa: la restricció en els accessos al rodal per mor de la pesta porcina.

• Dissabte 6 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“La vivenda pública nova per a lloguer supera per primer cop la de venda” (El Periódico)
“Agricultura investiga un laboratori com a origen del brot de pesta porcina” (La Vanguardia)
“Trump recolzarà als ultres per ‘corregir la trajectòria’ de la UE” (El País)
“Parlament fragmentat” (La República – El Punt Avui)
“El ministeri investiga si la pesta porcina ha sortit d’un laboratori” (Ara)
“Junts confirma la sortida del Govern” (Diari de Sabadell)

1. Fa uns dies que Oriol Vinyals i Argelaguet (Sabadell, 1983) ha estat investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) de la qual en va ser alumne. Després de cursar estudis a la  Universitat de Berkeley i liderar el grup de recerca en Deep Learning de Google Deepmind, el 2016, Vinyals fou escollit per la revista MIT Technology Reviewcom un dels 35 joves més innovadors. Avui, Vinyals és una de les figures mundials més rellevants en IA i un dels responsables de projectes punters com AlphaFold o Gemini. En el seu discurs d’agraïment per la distinció rebuda, Vinyals va ser molt didàctic, alhora que inspirador en relació amb el fet que gràcies a la IA està canviant la manera de fer ciència, ja que el valor del científic passa ara a ser com a formulador de preguntes precises. En aquest sentit Vinyals va referir-se al que ell anomena “dilema del constructor”, és a dir la sensació que es deriva del fet d’estar creant eines que segurament faran la nostra feina millor que no pas nosaltres. Dilema que Vinyals resolt veient la IA com un amplificador de les nostres potencialitats i no pas com un substitut. “La tecnologia canviarà, però la curiositat i la capacitat de formular bones preguntes continuarà essent essencial” va concloure, en la línia que propugna Daniel Innerarity en la seva obra Una teoria crítica de la intel·ligència artificial.

2. Això de Trump no té parangó possible. Com si no tingués prou problemes a casa seva, ara avisa Europa del risc de “desaparició de la seva civilització”, alhora que s’ofereix per corregir aquesta deriva amb l’ajut dels partits patriòtics. Les causes d’aquest risc són –segons es recull en un document donat a conèixer fa uns dies que dibuixa les línies mestres de la política exterior del Govern de Trump–, les “conflictives polítiques migratòries”, “la censura de la llibertat d’expressió”, “la caiguda de les taxes de natalitat” i “les activitats de la Unió Europea (UE) i altres organismes transnacionals (…) que soscaven la llibertat i la sobirania polítiques”. Per afrontar aquesta suposada amenaça, Washington s’ofereix a “ajudar Europa a corregir la seva trajectòria actual” usant com a plataforma els “motius per a l’optimisme” que són el ressorgiment de l’esperit nacionalista i “la influència creixent dels partits patriòtics europeus”. És a dir, encara que no siguin citats expressament, aquells partits europeus afins al trumpisme que habitualment participen en reunions de la Conferència d’Acció Política Conservadora (CPAC) que és molt més que una conferència: és el còncau de poder conservador que marca tendències dins dels Estats Units i que exporta la seva influència a escala global. Si aquest és el camí de la pretesa salvació d’Europa, que Déu ens agafi ben confessats!

• Diumenge 7 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Extremadura desfà l’empat entre PSOE i PP” (El Periódico)
“El Govern busca l’origen de la pesta porcina en cinc laboratoris” (La Vanguardia)
“Derogarem la llei que permet el model de l’Hospital de Torrejón” (Mónica García) (El País)
“Les administracions no se la juguen en els concursos” (La República – El Punt Avui)
“Els imans a Catalunya: qui són, que fan, d’on vénen” (Ara)

1. Des de la Sala Segona del Tribunal Suprem, la penal, emanen aquests dies efluvis de densitat ben diversa. Molt possiblement, el més dens a hores d’ara, és en relació amb el dilema que plana sobre la causa de la condemna (pendent encara, per cert, de sentència!) al fiscal general estat de l’Estat, per presumpta revelació de secrets. I quin és aquest dilema? Que o bé García Ortiz és condemnat per filtrar el contingut dels correus sobre el cas González Amador, de la qual cosa no n’ha aparegut cap prova tangible i que, per això mateix, comporta un risc cert: que els tribunals superiors (Constitucional, TEDH) no l’abonin per ser conseqüència d’un judici no equitatiu. O bé, se’l condemna perquè es considera delictiva la nota de premsa que va ser posterior a les revelacions periodístiques, per la qual cosa sembla que apostaran els magistrats en la seva sentència condemnatòria. Si així fos, la sentència seria també inaudita atès que la sala d’admissió (formada, ai làs!, gairebé pels mateixos jutjadors) va fixar el 15 d’octubre del 2024 que la nota de premsa no era matèria condemnable, en contenir dades prèviament revelades per altres. Sigui per una cosa o sigui per una altra, la sentència condemnatòria de García Ortiz portarà cua i, qui sap si també conseqüències.

2. Mazón devia creure’s, ingènuament, que amb el pas del temps s’oblidaria aquell nefast 29 d’octubre i que la veritat sobre el que va fer i el que no sortiria a la llum. D’aquesta manera intentava guanyar temps per garantir-se unes prerrogatives materials mentre transferia responsabilitat a tort i dret per no reconèixer el seu desistiment de funcions a força de mentir una i mil vegades. Només quan aquesta estratègia de farsaire no va donar més de si, Mazón va dimitir. I en una decisió intolerable, però permesa pel seu partit, va decidir mantenir l’acta de diputat i d’aquesta manera continuar essent aforat, alhora que garantir-se la continuïtat d’un bon sou (el fix per presidir una comissió que no es reuneix mai, més la suma que es deriva de la plena dedicació més les despeses de representació i dietes al residir a més de 100 quilòmetres de València). De veritat que Mazón i el PP pensen honestament que ell pot continuar desenvolupant la seva activitat política com si res no hagués passat? Una actitud i un greuge envers les víctimes immoral…

3. L’apunt: “Illa ha fet més per l’autogovern de Cataluña que tots els presidents del procés”. Xavier Arbós, catedràtic emèrit de dret constitucional de la Universitat de Barcelona i director del Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA).

---

 

• Dilluns 8 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El temor de la fractura de la corrupció recorre les federacions del PSOE” (El Periódico)
“Feijóo intensificarà la presència a Catalunya per recuperar vots” (La Vanguardia)
“El ‘cas residències’ es reactiva amb la declaració d’excàrrecs d’Ayuso” (El País)
“Territori barroc” (El Punt Avui)
“L’enetgia renovable recula malgrat la fi de la sequera” (Ara)

1. “¡Dialoguen, por favor!”. “Estic convençuda que Ernest [Lluch], fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar. Vostès que poden, dialoguin, per favor”. Són paraules que van ser dites per la periodista Gemma Nierga, afegides de motu proprio al final de la lectura, en català, del manifest unitari que ella va llegir arran de la manifestació de rebuig a l’assassinat de Lluch per ETA, el 24 de novembre de 2000. Aquelles paraules “en castellà i perquè m’entenguin tots” van ser acollides amb un gran sentiment d’adhesió i llargament aplaudides per la ciutadania que omplia la barcelonina plaça de Catalunya. L’emocionant afegit de Nierga va trasbalsar i incomodar el llavors president del Govern espanyol, José M. Aznar, que el va mal encaixar. “El president [del Govern] s’ha adonat de quin és el sentiment de la gent”, va dir, al final de la manifestació, el llavors alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. Si recordo ara aquest passatge és perquè precisament avui fa trenta-cinc anys de l’atemptat d’ETA a Sabadell, amb cotxe bomba, que va fer sis víctimes mortals que formaven part d’una dotació de policies estatals que anaven a prestar servei de seguretat a l’Estadi de la Creu Alta en ocasió del partit de futbol de Segona Divisió entre el C. E. Sabadell i el Màlaga. Els policies assassinats foren Ramón Díaz García, Juan José Escudero Ruiz, Juan Gómez Martínez, Eduardo Hidalgo Carzo, Miguel Marcos Martínez i Francisco Pérez Pérez. Descansin en pau.

2. Reflexió. A la pregunta que Natalia Junqueras (El País) fa a Iñaki Gabilondo sobre de quines converses en té més bon record, el veterà periodista respon: “Moltes. Les primeres amb els polítics de la Transició quan ells i nosaltres érem verges i la conversa podia portar-te a indrets insospitats, cosa que ara no passa (…) i amb la gent comú. Les converses amb la gent comú són molt interessants perquè no et saps la resposta”…

• Dimarts 9 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“CNI busca agents per pal·liar les jubilacions de ‘boomers’” (El Periódico)
“Tímida resposta de la UE a l’ofensiva antieuropea de Trump” (La Vanguardia)
“Els votants del PP valoren més a Ayuso que a Feijóo” (El País)
“Sense aliats” (El Punt Avui)
“La UE avala crear camp de deportació com els de Meloni” (Ara)
“Cada cop és més difícil aparcar” (Diari de Sabadell)

Davant la publicació de les memòries del rei emèrit Joan Carles I, Reconciliación, en les quals s’atribueix un paper cabdal en l’etapa de transició del franquisme a la democràcia i pretèm ser recordat com a figura clau en la reconciliació dels espanyols després del franquisme (tot i les polèmiques que han marcat els seus darrers anys de vida), part de l’esquerra intel·lectual i política considera que hora és de desmuntar el mite bastit al voltant de la transició –el consens, l’abraçada entre adversaris– sota nous supòsits històrics i ideològics. Al marge del perquè, per a què i per què ara –qüestions fonamentals i centrals–, l’operació no està exempta de riscos i és que en l’intent per actualitzar la narrativa, fàcil és caure en una forma inversa de simplificació: substituir un passat més o menys idealitzat per un altre. La temptació de reinterpretar l’ocorregut sota una òptica determinada pot produir relats políticament beneficiosos per a un sector de la societat o del poder, però perniciosos per al seu conjunt. L’única certesa que tenim és que la Transició va funcionar (i gràcies a ella ara estem aquí, encara que en condicions més que millorables). Voler establir la veritat històrica, sota criteris objectius que mai ho acaben de ser del tot, cinquanta anys després, pot ser un exercici sa. Però revisar el mite col·lectiu –més o menys cert, més o menys perfecte– que ens havíem donat pensant en el bé comú per substituir-lo per un altre de més susceptible de generar dissensió allí on, per una vegada, va regnar el consens, potser no ho és tant, almenys en aquests moments en els quals la polarització és hegemònica.

• Dimecres 10 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El TS estableix que el fiscal ‘va respondre a una noticia falsa’ amb un delicte” (El Periódico)
“L’epidèmia de grip accelera i ja és la pitjor en 15 anys” (La Vanguardia)
“L’acusat o una persona del seu entorn lliurà el correu” (El País)
“Nadal amb grip” (El Punt Avui)
“El Suprem no veu ‘alternativa’ al fet que el filtrador fos el fiscal general” (Ara)

No soc jurista i el meu coneixement del dret és certament escàs. Però a la vista del contingut de la sentència del Tribunal Suprem que avala la condemna al que havia estat fins fa poc fiscal general de l’Estat, no em puc estar de recordar aquell principi jurídic que In dubio pro reo que expressa que en cas de dubte, el veredicte ha de ser favorable al reu. En el cas de l’estat fiscal general, s’ha condemnat una persona per un delicte de revelació de secrets, sense que s’estableixi si va ser ell o bé algú del seu entorn l’autor de la filtració! I per a més inri –que diria aquell– els cinc magistrats del Suprem que signem la condemna, fonamenten aquesta afirmació no pas en proves sinó en suposicions. La sentència estableix com a fet inapel·lable que García Ortiz va filtrar el correu en qüestió a l’especialista en tribunals de la Cadena SER, Miguel Ángel Campos, la nit del 13 de març del 2024 perquè el divulgués. Campos va negar expressament i categòricament al judici que la seva font no havia estat el fiscal general. Així les coses, s’entén que les dues magistrades signants del vot particular, volgudament alienes a les intricades subtileses argumentals dels seus companys de tribunal, hagin volgut deixar constància en els seus respectius vots particulars, la seva perplexitat: “La sentència no acorda deduir testimoni [obrir diligències] contra els esmentats periodistes, i encara que no ho digui expressament, a no creure les seves afirmacions, ja que no es tenen en compte com a prova de descàrrec”. Han de ser precisament les dues autores del vot particular les que detallin tot el que han omès els seus companys: els missatges difamatoris de MAR a les xarxes socials i als seus xats amb periodistes, les falsedats publicades per diversos mitjans per dir que l’acord amb el nuvi d’Ayuso s’havia frustrat “per ordre de la policia de Madrid” o l’afirmació que estava en marxa una maniobra de “tots els poders de l’Estat” contra la parella. “Resultava necessari desmentir”, justifiquen les magistrades Susana Polo i Ana Ferrer, “les imputacions d’actuació irregular, fins i tot delictiva, que s’havien fet atribuint-les a la Fiscalia i, en especial, a una actuació del fiscal general de l’Estat”. Davant això, a mesura que es van coneixent detalls, cada vegada adquireix més versemblança que tot estava previst i calculat en aquest cas i la sentència escrita fins i tot abans del judici oral. No és gens aventurat doncs, afirmar que la sentència contra García Ortiz és quelcom més que una decisió judicial: és el reflex d’una crisi institucional que exigeix ​​reflexió, autocrítica i reformes urgents. I mentre el cas García Ortiz ha estat sentenciat, la paradoxa de que l’origen de tot plegat –el frau fiscal de González Amador– no es veurà davant els tribunals fins a finals de l’any vinent! Tampoc en aquest cas cal afegir res més quant a les diferents vares de la justícia a l’hora de tractar fets i de comen aquest cas, paga primer el perseguidor mentre el perseguit se’n va “de rositas”, sense pagar el que es deu. Algú pot dubtar a aquestes alçades que amb la sentència de García Ortiz pren entitat la tesi d’un cop judicial a la democràcia? “Quién pueda hacer que haga”.

• Dijous 11 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Espanya defensa davant França i Alemanya el nou caça europeu” (El Periódico)
“Els EUA volen veure les xarxes socials dels turistes abans de permetre’ls entrar” (La Vanguardia)
“Detinguts per corrupció Leire Diez i un expresident de la SEPI” (El País)
“Mútues a l’alça” (El Punt Avui)
“La Generalitat preveu matar la meitat dels senglars” (Ara)
“La matriculació de vehicles creix un 26,3% fins al novembre” (Diari de Sabadell)

1. D’acord amb la rutina que tinc establerta des de fa ja onze anys quan em vaig jubilar laboralment, aquest matí he sortit de casa per fer la meva  passejada matinera diària. També com la rutina estableix, he dedicat els primers minuts de la passejada a escoltar els primers informatius del dia. Mentre els escoltava, he començat a tenir la sensació que el temps de Sánchez al capdavant del Govern comença a tenir els dies comptats i que la seva provada resiliència i resistència està superant tots els límits imaginables. Als casos de corrupció dels Ábalos, Koldo i Cerdán que ja varen trastocar molts principis, cal afegir ara –també per corrupció– els de Leire Díez (exregidora socialista) i de Vicente Fernández (president estat de la SEPI) i els de Francisco Salazar (dirigent socialista sevillà), José Tomé (president de la Diputació de Lugo) i d’Antonio Navarro (regidor de l’Ajuntament de Torremolinos) per assetjament sexual. El conjunt dona com a resultat que la pressió sobre Sánchez és cada vegada més intensa i que ja no n’hi ha prou amb la seva paraula per deturar la sagnia que està afectant la seva credibilitat i la del PSOE. Temo molt que la treva parlamentària que imposen les festes de Nadal no serà suficient per apaivagar la tempesta de la qual en volen treure profit el PP i Vox. Menys encara quan diumenge vinent, dia 21, a Extremadura, tindran lloc les eleccions autonòmiques que segons totes les enquestes guanyaran els populars i que ells presentaran com l’inici del camí que els ha de portar a La Moncloa. “La gran batalla avui és saber què reemplaçarà el liberalisme, i el cert és que anem cap a quelcom molt fosc” apuntava ahir, a La Vanguardia, l’historiador i periodista neerlandès, Rutger Bregman.

2. La direcció de Junts per Sabadell ha obert la porta a demanar les actes dels regidors Lluís Matas i de Katia Botta, si a partir d’ara no fan una oposició real al govern de Marta Farrés. Ho ha fet després que en una assemblea de la militància local (vegeu entrada del dia 5) decidís que calia trencar el pacte de Govern amb el PSC. A través d’un comunicat emès ahir, la direcció de Junts per Sabadell es mostra contundent amb el paper que a partir d’ara han de jugar els seus regidors en la recta final del mandat. “Si la sortida del govern és una simple qüestió cosmètica, els demanarem que deixin pas a altres persones que es vegin capacitades per fer l’oposició que Sabadell necessita”. Segons Lluís Matas és “la direcció nacional qui ha impulsat la trencadissa a Sabadell. Hi ha alcaldes i regidors que m’han trucat per donar-me suport. No ens sentim a gust en un partit protesta. A cada bugada, a cada enquesta del CEO, perdem un llençol. No ho podem fiar tot al retorn del president [Puigdemont]. Jo opto per ser un partit seriós, que vol aplicar el seu programa, que estigui ben ubicat al carril central. Hem de mirar menys a Aliançai hem de fixar-nos més en Convergència. Fer política local a 5.000 quilòmetres de distància és difícil [la distància que hi ha amb Waterloo, on resideix Puigdemont]. Se’ns va dir que tindríem autonomia municipal, però a l’hora de la veritat no ha estat tant així”. La crisi local no està tancada i, certament, és reflex dels moviments interns que s’estan produint a Junts, amb els seus alcaldes al capdavant.

• Divendres 12 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’UCO investiga per corrupció tres empreses públiques més” (El Periódico)
“Salut avisa de falsos empadronaments per tenir la targeta sanitària” (La Vanguardia)
“Informe de l’UCO: La trama va gastar un milió per ‘comprar la voluntat d’Ábalos” (El País)
“Fixant records” (La República – El Punt Avui)
“Cinc detencions en 24 h.: pressió sobre Sánchez per la corrupció” (Ara)

1. L’olla de pressió sembla a punt d’esclatar i la posició de Pedro Sánchez, cada vegada és més complicada. Als casos als quals em referia ahir aquí mateix, cal afegir avui les ramificacions que es deriven del cas Ábalos que, com si d’una enfiladissa es tractés, presenta tres grans branques, totes elles interconnectades: hidrocarburs, mascaretes i SEPI. Noves detencions, nous registres, noves acusacions i més cridòria. A hores d’ara i tal com estan les coses deuen ser ben pocs els que sostenen que l’actual legislatura podrà consumir els seus terminis. Com s’ha pogut arribar fins aquí sense que ningú s’adonés de la magnitud de la tragèdia que s’apropava, és un gran misteri que trigarà temps a desvelar-se. A despit que Feijóo s’esgargamelli, una cosa és certa: l’enfonsament del sanchisme no es produirà per la intensitat i la gravetat dels fets que anem coneixent, com per la seva simultaneïtat en el temps i perquè en la confluència de tot plegat hi ha el president del Govern. Les coses són com són i no pas com voldríem que fossin, i el futur que ara se’ns obre davant, a més d’incert, he de confessar que a mi em fa basarda.

2. La pesta porcina ha posat en un primeríssim pla informatiu als laboratoris de l’IRTA-CReSA, centre adscrit al Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, que es troben a tocar del recinte de la UAB. Si avui els porto aquí és perquè m’ha sorprès –i no és la primera vegada que això passa– que més d’un mitjà de comunicació barceloní afirmés que Bellaterra forma part del Parc de Collserola. Un exemple més de la ignorància que a voltes es deriva del centralisme que, també Barcelona, exerceix sobre el seu entorn…

•  Dissabte 13 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El degoteig de casos d’assetjament sexual sacseja el PSOE” (El Periódico)
“La Guàrdia Civil investiga contractes de correus i dos ministeris” (La Vanguardia)
“Díaz, al president: “D’aquesta manera no es pot continuar. És molt greu” (El País)
“Vaga a ensenyament” (La República – El Punt Avui)
“El govern Sánchez en crisi” (Ara)
“Units per un repte de 24 hores” (Diari de Sabadell)

En temps d’incerteses creixents, un parell de qüestions que contribueixen a mantenir el tremp a l’hora de continuar bregant per un món que volem cada vegada millor.

1. Segur que no va ser el millor concert de l’etapa del Sergi Edo al capdavant de Cants al Vent, però sí que sense cap mena de dubte va ser el més emotiu i això per la feliç coincidència en un mateix dia de tres fets rellevants: d’una banda, la celebració del trentè aniversari de Cants al Vent –amb el retrobament amb antics cantaires i el record dels que ja no són entre nosaltres– en ocasió del tradicional Concert de Nadal. De l’altra, el fet que el d’ahir fos pràcticament, l’últim concert que oferia la coral sota la direcció del que n’ha estat director en el decurs dels darrers deu anys, el Sergi Edo. La suma de tot plegat va acabar per conformar una atmosfera molt especial en la qual els cants quedaren en aquesta ocasió en un segon pla a causa de les emocions. Molta sort i èxits renovats a la coral que, a partir de començament d’any, dirigirà la Clara Vilaseca. I al Sergi Edo –a qui cal agrair la feina feta–, en els seus nous reptes musicals i personals. La vida continua…!

2. El missatge d’optimisme que l’alcaldessa de la ciutat va voler transmetre, també ahir, en el decurs de la trobada amb periodistes en ocasió del final d’any. “Tornem a ser un motor industrial del país” va assegurar Farrés mentre desgranava les dades positives dades econòmiques assolides el darrer any, d’entre les que en sobresurten l’evolució positiva del PIB des del 2019, de la renda per càpita i unes xifres d’ocupació que no es donaven des del 2008. I tot amb el compromís del Govern municipal de cedir solars públics a cooperatives per a construir-hi habitatges, mesura que s’inclourà en el Pla Local d’Habitatge a través del qual es vol reforçar la col·laboració públicoprivada. En aquest sentit, l’alcaldessa va reivindicar el fet que Sabadell sigui, amb una oferta de 1.700 pisos i descomptant Barcelona, “la ciutat catalana amb més habitatge públic de lloguer”. Farrés no es va oblidar de destacar els reptes de futur que té la ciutat amb el Campus de Ciències de la Salut i de la Vida i el pla director de l’aeroport. Tampoc va deixar a banda els problemes que la ciutat pateix pel que fa a l’àmbit social reclamant que cal abordar la qüestió del sensellarisme des d’una òptica global, per acabar referint-se a la immigració com a una oportunitat i no pas com a un problema i a l’aposta per crear amb el Parc Taulí un Consorci Social i Sanitari per coordinar polítiques d’atenció a les persones grans i dependents. Comptat i debatut: la música sona bé, però cal posar-hi la lletra…

• Diumenge 14 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’Hospitalet: un pol econòmic que suma el 3% del PIB català” (El Periódico)
“Cal anar a qüestió de confiança, moció de censura o eleccions” (Luis Argüello) (La Vanguardia)
“El Govern de Sánchez en les seves hores més difícils” (El País)
“Fidelitat japonesa” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“L’estratègia del menyspreu” (Ara)

1. A La Moncloa se senten molestos amb la vicepresidenta primera del Govern, Yolanda Díaz, per haver-se atrevit a reclamar en el decurs d’una entrevista a la Sexta, un canvi profund en la composició del gabinet Sánchez, adduint que “així no es pot seguir”. La resposta formal des de l’entorn socialista és que a l’actual Govern “no hi ha ningú vinculat amb casos de corrupció” i que els involucrats, com va ser el cas de José Luis Ábalos, ja van sortir de l’Executiu, fins i tot abans que se sabés la seva implicació en la trama corrupta. Per la seva part, el president del PNB, Aitor Esteban, advertia a Sánchez que si no aconseguia “aturar l’hemorràgia de notícies diàries” que afecten el partit i l’entorn del Govern, s’hauria de “plantejar seriosament quan convocar eleccions”. Tot i aquests posicionaments i advertències, tant Sumar com el PNB coincideixen que no estan a hores d’ara per fer caure el Govern. Critiquen, però no trenquen. Els uns perquè en formen part. Els altres perquè saben que, malgrat tot, almenys per ara, és preferible mantenir Sánchez a La Moncloa. En la línia que apuntava jo aquí mateix fa un parell de dies, no sé si tot i els suports que Sánchez encara té, podrà aguantar tanta pressió. En aquest context no seria gens forassenyat que el president aprofités la crisi de Govern a causa de la sortida de Pilar Alegria de l’executiu per encapçalar la candidatura socialista en les eleccions aragoneses previstes pel 8 de febrer de 2026, per remodelar-lo. Però tampoc no ens equivoquem: els escàndols que afecten el PSOE no haurien de tapar mai als d’un PP que, això sí, compta amb l’ajut inestimable d’un aparell mediàtic ben greixat i d’un poder judicial esbiaixat. I amb això sol, de moment, no es guanyen eleccions…

2. El president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, ha dit el què pensava en declaracions a La Vanguardia d’ampli contingut polític a través de les quals reclamava al president Sánchez que se sotmetés a una qüestió de confiança, a una moció de censura o que convoqués eleccions. Amb això vull entendre que també nosaltres podrem dir tot el què pensem (denúncia, actuació i reparació a les víctimes d’abusos de la pederàstia eclesial incloses) de l’Església Espanyola, on la democràcia no és precisament una de les virtuts que l’abelleixin… No em puc deixar de destacar altres paraules d’Argüello que contenen un esbiaixament ideològic fora de qualsevol dubte. “A mi em sorprèn –va dir– veure com a Valladolid cada vegada hi ha més gent que segueix els discursos subtitulats de Sílvia Orriols. (…) Crec que no s’hi val a dir que és d’extrema dreta. Aquestes etiquetes ja no serveixen.” Potser és bo recordar a Argüello, que com deia la meva àvia, “receptes tinc que per a mi no vull” i que en l’Evangeli segons Sant Mateu 22:21, es diu que “al César el que és del César i a Déu el que és de Déu”.

P.S. Per ser just en aquest meu comentari he d’afegir que l’arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, Joan Planellas, en unes declaracions a Catalunya Ràdio i La Vanguardia, ha considerat que les paraules del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, van “més enllà del que pot afirmar un arquebisbe” tot afegint que “jo seria molt prudent en fer aquestes afirmacions”.

---

 

• Dilluns 15 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Els rescats milionaris de la covid, sota sospita ” (El Periódico)
“El Govern central amonesta a Argüello i l’insta a no intervenir en política ” (La Vanguardia)
“El PP puja però necessitarà el suport d’un Vox reforçat a Extremadura” (El País)
“Fi al frau del lloguer temporal” (El Punt Avui)
“Zelenski accepta que Ucraïna no entri a l’OTAN” (Ara)

1. Tot sembla apuntar que el poder hegemònic de Donald Trump comença a tenir algunes esquerdes a les quals caldrà estar atents. Dues grans ciutats del país, Nova York i Miami, han elegit alcaldes demòcrates i ho han fet fent història. A Nova York amb el primer musulmà (Zohran Mamdani) i a Miami amb la primera dona (Eileen Higgins) que assoleixen el càrrec. Es tracta de dues victòries diferents, de les quals, però, se’n pot desprendre una mateixa lliçó: els canvis polítics són factibles si es disposa de la persona i dels equips amb capacitat de connectar amb els votants desencisats, cansats de la polarització estèril, de promeses grandiloqüents que a enlloc condueixen i que no fan més que augmentar les diferències entre aquells que tot ho tenen i aquells als quals tot els manca. Persones i equips que apostin per projectes que posin en un primer pla l’habitatge, la lluita contra l’augment incessant del cost de la vida, que no s’oblidin de la mobilitat ni de la seguretat ciutadana. Menys encara de l’atenció sanitària de caràcter públic. L’elecció de Mamdani i de Higgins obren una finestra a l’esperança. Tant de bo no es tracti, però, d’aquella flor que no fa estiu.

2. Europa no es pot permetre de cap de les maneres que Trump imposi les seves condicions. No ja només quant a la causa ucraïnesa, sinó que també per la debilitat amb la qual Europa pot quedar davant l’amenaça russa. Pot semblar exagerat pensar que Europa pugui entrar en una guerra directa amb Rússia, com semblava suggerir el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte la setmana passada: “Hem de preparar-nos per a una guerra d’una magnitud comparable a la que van viure els nostres avis o besavis”. Però no ho és afirmar que en aquests moments ja estem vivim una guerra híbrida amb Rússia, que no dubta en utilitzar tota la seva capacitat tecnològica per pressionar i desestabilitzar els països europeus.

• Dimarts 16 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Habitatge i corrupció, assignatures pendents de Sánchez” (El Periódico)
“Sánchez es proposa de resistir per evitar un govern del PP i Vox” (La Vanguardia)
“Sánchez guanya temps per aplacar socis cada vegada més inquiets” (El País)
“Una nova Guerra Freda” (El Punt Avui)
“Sánchez disposat a resistir” (Ara)
“L’Aeroport pel camí de superar xifres històriques” (Diari de Sabadell)

1. Sánchez segueix i no defalleix. Contra tots els pronòstics, tampoc hi haurà, ara com ara, avenç electoral, ni crisi de govern. El moment pel qual travessa el president Sánchez és delicat, molt delicat i un dels més difícils des que ell és president del Govern. Però, contra vent i maregassa, a despit de la campanya mediàtico-judicial desplegada a la seva contra, ell persisteix. “Tenim recursos, tenim idees, tenim ganes, un molt bon equip i dos anys més per fer-les realitat”. L’auge de l’extrema dreta justifica, al·lega Sánchez, que el Govern progressista que ell encapçala esgoti el mandat. I va per feina. Ahir mateix va ser un jorn de pactes sindicals. De reafirmació del Govern enmig de la tempesta. Sanitat arribava a un preacord amb els sindicats a partir del qual queda en suspens la vaga convocada per l’estatut marc de la professió sanitària. Treball, per la seva banda, pactava amb els agents socials un permís de 10 dies per mort d’un familiar directe. D’anunci de converses amb els socis d’investidura, llevat de Junts que s’entesta en la seva posició de donar per trencades les relacions amb el Govern, però que es mostren contraris a abonar una moció de censura. És l’etern sí però no de Junts. Almenys fins que Puigdemont, tal com espera Sánchez, pugui tornar després de les vacances de Nadal i abans que culminin les parlamentàries. Així doncs, queda molta tela encara per tallar…

2. El triomf de José Antonio Kast a les eleccions presidencials de Xile marca una fita política inèdita des del retorn a la democràcia d’aquell país després de la dictadura de Pinochet: per primera vegada, un candidat d’extrema dreta arribarà a La Moneda amb un mandat clar emanat de les urnes. La victòria de Kast no només dibuixa un gir conservador a la política xilena, sinó que posa a prova la maduresa cívica d’una societat acostumada fins ara a alternances entre centreesquerra i centredreta. Reconèixer l’abast d’aquest resultat no es pot ni s’ha de confondre amb la resignació. La democràcia xilena ha optat amb normalitat per aquesta transició de poder, fins i tot entre visions ideològiques profundament diferents. L’escrutini electoral transparent, l’acceptació ràpida dels resultats i el respecte a les normes constitucionals són signes de fortalesa cívica d’una societat que han de ser degudament valorats. No totes les democràcies poden exhibir aquest comportament quan s’enfronten a reptes semblants. I no sé ben bé perquè, avui he recordat uns versos de la cançó de Víctor Jara Deja la vida volar, que són tot un missatge de confiança en el futur i en la força del poble i que diuen:

“Deja la vida volar
El sol volverá, volverá
La noche se irá, se irá
Envuélvete en mi cariño
Deja la vida volar / deja el tiempo correr.”

• Dimecres 17 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Brussel·les allarga la vida dels motors de combustió” (El Periódico)
“Brussel·les allarga la vida del cotxe de combustió més enllà del 2035” (La Vanguardia)
“L’UE cedeix a les pressions i allarga la vida del cotxe de combustió” (El País)
“Pastorets per a tothom” (El Punt Avui)
“La UE fa marxa enrere i elimina la fi del cotxe de combustió” (Ara)

Excepcionalment, avui m’he pres la llibertat de canviar el meu comentari diari per fer meu l’article que Jordi Pujol publicava ahir a La Vanguardia, sota el títol El llibre de Candel, coincidint amb l’acte de clausura de l’any Candel en un acte presidit pel president Salvador Illa. En l’article, Pujol reivindica l’obra de Candel Els altres catalans i remarca el seu valor històric, més en aquests moments en els quals el debat sobre la immigració ocupa, esbiaixadament, planes i planes de diaris i minuts de ràdio i televisió. Però, com diu Pujol: “No hi ha país sense gent. Sense tota la seva gent”. Escriu Pujol:

“Commemoració d’un acte realment important. Molt important. Del llibre d’en Candel sobre Els altres catalans, que tindrà lloc al Palau de la Generalitat. És a dir, la màxima institució de Catalunya. Com correspon a un tema que és de la màxima importància i transcendència per al nostre país. Un acte que s’ha de qualificar de molt important perquè desvetlla l’interès per un fet social, polític i humà, de la màxima transcendència pel futur del nostre país. Una transcendència vital. De ser o no ser. De supervivència. De ser en termes positius, de progrés i de convivència.

Els altres catalans és l’obra que més ha contribuït a la justícia i el benestar del país. Avui hi ha un acte d’aquests. L’acte de commemoració del llibre d’en Candel, en què amb més claredat, generositat, valentia, esperança i esperit positiu va plantejar l’any 1964 el problema “dels altres catalans”. El problema de la immigració a Catalunya. Al meu entendre, el llibre que més ha contribuït a fomentar l’esperança, el progrés, la justícia i el benestar global a Catalunya. De tots els que vivim a Catalunya. Naturalment aquests objectius positius i esperançadors no es poden assolir amb un sol llibre.

Però perquè es desvetllessin l’interès i la voluntat i la mentalitat i l’espiritualitat i la generositat indispensables, perquè es poguessin afrontar amb eficàcia, amb fe i esperança, calia un llibre molt autèntic. Com Els altres catalans. Soc un home amb algunes obsessions, que de ben segur amb l’edat se m’han agreujat. Ja en tinc 95. I no estic plenament en forma. Però una d’aquestes obsessions té a veure amb Catalunya, amb la seva gent, amb tots aquells –amb tots aquells– que viuen i treballen a Catalunya i que configuren el pilar del país, el país que estimo.

Amb en Candel, jo sempre hi he vist esperança. La personal, però sobretot la col·lectiva. No hi ha país sense gent. Sense tota la seva gent. És el que ens recorda en Candel. D’aquí el meu escrit, la meva reflexió, tot aprofitant l’Any Candel. En aquest sentit, el llibre d’en Candel va tenir un paper d’un gran impacte per al futur de Catalunya. A la curta i a la llarga. Perquè realment va ser un llibre diferent. Perquè va aconseguir plantejar un tema amb comprensió envers tothom. I amb gran convicció i generositat per arribar a molta gent. I gent diversa. I, per tant, capaç de ser entès i assumit per arribar a cada cop més gent. També fins ara. També ara aquest missatge d’en Candel pot ser entès per tota la gent de bona voluntat que viu, treballa i aspira a ser un país millor. Millor, i de tothom. Gràcies, Candel, pel teu llibre.”

• Dijous 18 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El 40% de nous migrants tenen estudis superiors” (El Periódico)
“Brussel·les desbloqueja els fons pendents per a Espanya” (La Vanguardia)
“Trump imposa a Veneçuela un bloqueig petrolier parcial” (El País)
“El petroli exhibeix múscul” (El Punt Avui)
“Putin qualifica els líders europeus de ‘porquets’” (Ara)
“L’oferta de lloguer es redueix un 19% l’últim any” (Diari de Sabadell)

1. El sabadellenquisme es mostra diàriament de moltes maneres. Si fa uns dies ho feia a través d’un calendari amb dotze sabadellenquismes il·lustrats i versificats, signats pel pintor Ramiro Fernàndez i el poeta Roc Casagran, ara és el col·lectiu Pura Ceba, els que tornen a aparèixer en escena en motiu de Nadal i ho fan amb una clicada d’ull a l’actualitat sabadellenca del 2025 que ha estat marcada per l’OPA hostil fracassada del BBVA al Banc Sabadell. En aquesta ocasió, la societat “Pura Ceba Banc”, ha ideat quatre bombons artesanals, ben nadalencs, encapsats en un estoig: tres d’aquests bombons són “gloriosos” fets a Sabadell i el quart, picant, fet per un “babau que és de Terrassa”. Tot presentat amb una iconografia molt semblant a la del Banc Sabadell, que és conegut entre els seus accionistes pels bombons que els són lliurats en ocasió de la Junta General d’accionistes. Que no decaigui mai el bon humor, un dels pocs consols que ens queden.

2. Precisament, un dels fenòmens més rellevants a Sabadell els darrers anys, susceptible d’enfortir l’orgull de ciutat contingut en els valors del sabadellenquisme i de les tradicions locals, és el Llaminer, un exemple de com la ciutat genera nous símbols culturals amb capacitat de connectar amb la comunitat i amb les famílies. Clar que aquesta aposta té la seva part negativa atès que l’accés al centre de la ciutat solament es pot fer en cotxe atès que les línies urbanes d’autobús han de desviar-se, amb la qual cosa, d’una banda es dificulta la mobilitat de la ciutadania que vol accedir al centre en transport públic i, de l’altra provoca que el centre quedi col·lapsat pels vehicles particular que cerquen una impossible plaça d’aparcament, sigui en superfície o subterrània.