No els manca gens de raó als alcaldes quan es queixen de la exigüitat dels recursos econòmics que els provenen de les administracions públiques (central i autonòmica) per a fer front a les obligacions dels municipis que ells presideixen. De fet aquest no és un problema nou. Tothom recordarà l’objectiu que es fixaren els ajuntaments catalans –assumit després pels de la resta d’Espanya– de que el 25% dels recursos recaptats per l’Estat es destinessin als ajuntaments. En els quinze anys de democràcia municipal no solament no s’ha assolit aquella aspiració sinó que només un 12% dels recursos obtinguts per l’Estat són els que es transfereixen a les administracions locals.

Des que s’inicià l’actual període democràtic, les administra-cions públiques han vingut apostant per la constant transformació del país, tant pel que fa a infrastructures com a serveis. La conseqüència d’aquesta actuació ha estat la modernització de les estructures i el gran canvi operat en la societat en tots els ordres de la vida. I una part important en la responsabilitat de l’èxit cal atribuir-lo als ajuntaments que fins i tot, portats per la seva voluntat d’acabar amb dèficits històrics, han anat més enllà de les seves més estrictes obligacions envers els ciutadans. La conseqüència de l’espectacular esforç inversor que per aconseguir-ho ha estat necessari realitzar, ha sigut però el que, a la llarga, ha acabat causant greus problemes econòmics als municipis que fa que els ajuntaments es trobin avui amb seriosos obstacles per a mantenir el nivell de serveis assolit. La complicada conjuntura econòmica per la qual travessem, no ha fet més que amplificar les dificultats de les tresoreries municipals fins el punt que més d’un ajuntament es troba al caire de l’abisme.

Com sempre s’esdevé, és el més petit aquell que té les de perdre o de sortir-ne més malparat. Això és el que ha passat amb els ajuntaments després de finalitzar les negociacions entre el Govern Central i les Comunitats Autònomes per tal de resoldre la qüestió del finançament autonòmic. Ningú no s’ha recordat –o no s’ha volgut recordar– de les hisendes locals, les quals no veuran ni cinc cèntims del famós i discutit tram del 15% de l’IRPF. D’aquí que l’exigència de solucions econòmiques immediates per als ajuntaments que reclamen els alcaldes, sigui justa i oportuna malgrat no es pugui deixar de constatar una “certa” seva responsabilitat pel fet de no haver “sabut” prendre a temps les mesures adients i evitar l’actual delicada situació financera dels ajuntaments només 10 anys després que l’Estat procedís a efectuar una liquidació dels deutes municipals llavors existents.

Es possible que els ajuntaments també s’hagin deixat portar per “alegries” en la despesa arran la bonança dels darrers anys. Això no obstant l’Estat no ha d’aprofitar aquesta circumstància per a no fer cas al clam que li adrecen els alcaldes, màxims responsables del nivell de l’administració pública més propera al ciutadà i, per aquesta mateixa raó, més sotmesa a pressions i demandes. S’explica així com els ajuntaments s’han vist portats a assumir la prestació de serveis que no els corresponien, sense cap mena de contrapartida.

Per tot això cal esperar que com a resposta de l’Assemblea Extraordinària de la “Federación de Municipios y de Provincias de España” (FMPE), celebrada el darrer cap de setmana a La Corunya, se’n derivin solucions econòmiques definitives i justes per als ajuntaments. El Govern de l’Estat –també el de Catalunya en el nostre cas– en tenen la paraula. En depèn que els ciutadans no veiem disminuir el nivell de prestació de serveis municipals al qual ens hem habituat.

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de novembre de 1993