La cimera europea de Barcelona celebrada fa quinze dies no és de les que passaran a la història de la UE si ens atenem a les decisions que els reunits van adoptar. No obstant això, des d’un punt de vista político-governamental, la cimera sí que serà recordada com la que per primera vegada es reuniren tant els caps d’estat i els presidents de govern dels quinze països membres de la Unió com els dels països que a curt termini s’hi integraran. En el cas, però, que observem el què va estar la cimera des de l’anàlisi dels efectes colaterals político-cívico-reivindicatius que la van acompanyar, les dates del 14 i 15 de març figuraran entre els fets més rellevants de l’any 2002. I això fonamentalment per dues raons: l’una, per la quantitat de manifestacions i per la xifra de manifestants que sota la bandera de l’antiglobalització van aplegar-se a Barcelona per mostrar la seva protesta pel sistema econòmic mundial actualment vigent que qualifiquen d’injust i d’amoral; l’altra, per l’actitud cívico-festiva que va ser la constant de les multitudinàries manifestacions amb escassos incidents protagonitzats per grups de persones amb una forma molt sui generis d’entendre la lliure i pacífica defensa de les seves idees. Els precedents de les manifestacions i dels violents enfrontaments entre manifestants i policia en anteriors cites governamentals (especialment a Seattle, Götteborg i Gènova), van fer que els dies de la setmana de la cimera es palpés a Barcelona una elevada pressió ambiental i policial. Malgrat els pronòstics més pessimistes, el cert és que els ciutadans van saber estar a l’alçada de les circumstàncies i  els que van voler van fer ús dels seus drets democràtics i constitucionals de manifestar-se sense més problemes.

I encara, en un altre ordre de coses i en clau domèstica, els efectes sobre el trànsit rodat que la cimera va ocasionar, hauran de ser degudament analitzats pel fet d’haver reduït el número de vehicles privats que circulaven per Barcelona i un notable increment dels usuaris del transport públic durant aquells dies. Tot plegat perquè van ser molts els ciutadans que davant els cataclismes que s’anunciaven en forma de cues quilomètriques, van decidir prescindir del cotxe privat i optar pel transport públic en els seus desplaçaments. D’aquesta manera, durant una setmana, els carrers de Barcelona van presentar una imatge més humana i menys sorollosa i malgrat els entrebancs provocats per les extremes mesures de seguretat adoptades amb el tancament de la Diagonal inclòs, la vida ciutadana no es va veure alterada gens ni mica. La campanya de sensibilització ciutadana, l’increment del transport públic i l’establiment d’àrees de pàrquing connectades a la xarxa del transport urbà, van tenir efectes decisius sobre els costums i els usos de les persones acostumades a anar a treballar i a desplaçar-se amb cotxe privat.

Des del punt de vista del trànsit, la cimera va evidenciar-se com una excusa excel·lent per demostrar que si es vol es pot trobar solucions eficaces a la saturació de trànsit que presenten els nuclis centrals de les ciutats. Només cal facilitar les coses i acostumar-nos a fer un ús racional del transport privat i una major utilització de les xarxes de transport públic que -bo és recordar-ho- han millorat notablement tant pel que fa a la qualitat com al cost gràcies a la coordinació dels recursos disponibles a través de l’ATM i a la implantació del sistema tarifari únic que beneficia notablement als usuaris.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de març de 2003