Si no em falla la memòria fou l’escriptor Vaclav Havel –actual president de la República de Txèquia– qui, quan encara era president de la dissolta República de Txecoslovàquia, afirmà en una entrevista que de tots els conceptes ideològics que acabaven en “isme”, el que més podia garantir un futur per Europa basat en la llibertat i la solidaritat era el “civisme”. I afegia que els valors civils que s’inclouen en la idea o concepte “civisme”, eren únics a l’hora d’assegurar l’entesa i el respecte entre els ciutadans i que de res no servia professar i defensar qualsevol ideologia si el “civisme” no constituïa, per ell mateix, un valor fonamental. Havel defensava la supremacia del “civisme” com a valor superior a defensar i estendre en una societat en crisi, cada vegada més mancada de referents i d’objectius motivadors i mobilitzadors.

No fa pas massa dies, com a conseqüència del greu accident de circulació que segà la vida a sis joves sabadellencs, l’alcalde de la ciutat Antoni Farrés, s’adreçava als ciutadans i es referia a la “crisi de confiança en les estructures de les administracions i en el poder judicial, la introducció del l’èxit ràpid i fàcil, basat en el triomf econòmic i en el culte a la cultura del risc” com a les causes per les quals la societat es troba “moral-ment desballestada”. En el temps i en l’espai trobaríem molts més posicionaments i pronunciaments semblants que abonarien la tesi de que, efectivament, estem visquent moments de confusions i incerteses els quals provoquen no pocs desajustaments en la societat i, especialment, en el segment més jove de la població que, al seu torn, és qui més pateix les conseqüències d’una situació com la que vivim.

Ha estat la societat, de la qual en formem part, qui ens ha menat fins aquí. Ha d’ésser la societat qui hauria de propiciar l’aparició de veus i de propostes que permetessin recuperar una certa confiança en el futur així com el debat entorn els valors pels qual cal apostar avui i, àdhuc, preguntar-se si els valors tradicionals del respecte a les persones i a les coses han quedat definitivament abandonats en les mansardes del passat. Encara no és massa tard, malgrat el desànim, per a posar-se a caminar i aconseguir que es produeixi el necessari rearmament moral de la societat i dels seus individus i intentar acabar amb la cultura de l’egoïsme i de la insolidaritat i del “jo primer” que ha estat senyal d’identitat per a molts. Cal apostar per la recuperació dels valors inherents al concepte “civisme”. I és que, com tan encertadament apuntava Havel, els mals que afecten a la nostra societat només tenen solució fent del “civisme” base moral d’actuacions personals i col.lectives.

I això no és pas fàcil. Requereix de la voluntat, de l’aposta i de l’esforç de tots. De particulars i d’institucions. De persones i de col.lectius. De poders locals i de l’Estat els quals haurien d’ésser els primers no només de donar exemple sinó que també de decidir-se a usar de tots els recursos democràtics per aconseguir que el principi del respecte a les coses i a les persones sigui més un fet que no pas una intenció, un discurs. En aquest sentit el sistema educatiu i els mitjans de comunicació –especialment els de titularitat pública– haurien d’ésser uns instruments que caldria utilitzar amb fermesa i convicció però sense demagògia. La societat democràtica té l’obligació de vetllar per tal que el principi de la llibertat personal sigui respectat sempre i sense excepció. Això no vol dir però que s’hagi d’oblidar mai que la llibertat personal també té un límit: el d’envair la llibertat de l’altra.

Però mentre sigui possible que els mitjans de comunicació ens ofereixen espectacles com el de fa una setmana a “Antena 3 TV” sobre el cas d’Olot o es reconegui per part d’una persona vinculada a un grup editor de premsa que “Espanya té la premsa més corrompuda d’Europa” estarem lluny d’aconseguir que el “civisme” sigui un valor amb futur.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de novembre de 1993