No fa massa dies, el demògraf i consultor de l’ONU George Martin, afirmava en una entrevista a El Periódico de Catalunya, que les ciutats tenen davant seu un repte decissiu: esdevenir un lloc en el que també els menys afavorits no s’hi trobin marginats. Una afirmació que no per òbvia és bo recordar ara, precisament, quan tots plegats ens desitgem unes bones festes nadalenques i un any nou que ens sigui més pròsper i benigne, com a mínim, que el que ara deixem enrera. En el meu record, en llegir l’entrevista, em varen venir unes imatges d’enguany –però també, d’ara en fa dos–, quan en els suburbis de determinades ciutats franceses es produïen aldarulls de diversa magnitud. Era la conseqüència de la suma de molts factors i d’un estat de coses que s’havia anat consolidant al llarg dels anys, arran l’oblit que des de les mateixes ciutats s’havia tingut envers zones i barris menys dotats i menys equipats socialment parlant. Quan això passava a França, ara fa justament dos anys, jo mateix escrivia aquí que sortosament, a casa nostra, la situació en la qual es troben els nostres barris no és de tant elevada marginalitat com en el país veï. La tasca que els nostres ajuntaments han portat a terme per dotar el conjunt de les nostres ciutats d’uns serveis bàsics d’una certa qualitat s’està mostrant, ara com ara, efectiva. Però no es pot baixar la guàrdia i cal continuar treballant per tal que els barris perifèrics de les nostres ciutats se sentin –i, sobretot, els sentim– com a membres de ple dret de la nostra comunitat. A tots els efectes…
Vivim temps de complexitat. Això tampoc no és descobrir res que no sapiguéssim. Temps en els que un dels grans reptes a assolir és el de la plena integració de les persones que, per les raons que siguin, s’han vist obligades a deixar les seves terres d’origen per venir a casa nostra, amb l’esperança que aquí trobaran la manera de poder-se desenvolupar i viure amb dignitat. Un dret, el de viure dignament, previst en els Declaració Universal de Drets de l’Home i en la nostra Constitució i, que això no obstant, encara no està garantit per a tothom. D’aquí la importància que des dels nostres ajuntaments es despleguin polítiques actives d’integració, la qual cosa vol dir també, que es despleguin accions per tal de conscienciar a les persones que venen a viure entre nosaltres dels drets que els assisteixen, però també de les obligacions que els comporta viure en una societat democràtica en la que la llibertat de cadascú arriba fins allà on comença la llibertat dels altres.
Sabadell, i amb ella Catalunya, estem acostumats a veure com s’incrementa la nostra població gràcies a l’arribada de persones, la majoria de les quals només busquen un lloc de treball que els permeti viure i que, no ho oblidem, contribueixen amb el seu esforç al progrés econòmic i social de la nostra ciutat i país. ¿Què seria de Sabadell, de Catalunya, sense l’aportació que han fet persones arribades d’arreu de l’Estat i ara, en un nou fet migratori, d’altres països no solament de la Unió Europea sinó que d’altres latituds més llunyanes? Ho escrivia en començar: hem de pensar en bastir ciutats capaces d’acollir dignament a noves persones i, això no obstant, garantir el benestar de les que ja hi viuen, des de sempre o no. El món plural i global en el qual ens ha tocat viure ens exigeix adaptar-nos a aquesta realitat. Contràriament, ens veurem abocats a situacions de conflicte més o menys permanents. Malparafrasejant el poeta, hem de fer realitat les seves paraules quan canta: “Casa nostra és casa vostra, si és que hi casa d’algú!”. Que tinguem, tots plegats, unes bones festes de Nadal i a poder ser, un millor inici i continuïtat de l’any que ara es disposa a entrar en escena…
Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de desembre de 2007
Comentaris recents