Ho confesso sense ambages. Jo també he sucumbit als encants de la bicicleta i he aprofitat l’excusa que em brindaven les passades Festes Nadalenques per tal de fer-me amb una d’aquestes màquines en les quals hom ho és pràcticament tot. Vull afanyar-me a dir que sempre he sentit una certa debilitat per aquest enginy mecànic i és que la bicicleta m’evoca records d’una infantesa que transcorria en una ciutat de carrers tranquils, buits de sorolls però plens de fang a l’hivern i de pols a l’estiu, petjats per escassos vehicles a motor, moltes bicicletes i àdhuc per carros que eren tirats per eugues i cavalls.

A l’instant que vaig muntar-me a la meva nova bicicleta vaig endur-me una primera i agradable sorpresa. L’eina, a diferència de les d’abans, era força lleugera i, gràcies a les nombroses relacions que podien desenrotllar-se entre plats i pinyons, em semblà que no seria massa costós de moure-la i fer-la rutllar, com així fou. Una segona sorpresa la vaig copsar pocs minuts després, en adonar-me que mentre pedalava s’obria davant meu una nova forma d’entendre i de veure la ciutat. M’explicaré. Com molt bé us podeu imaginar, per tal d’evitar danys físics superiors, vaig prendre les meves precaucions. Em vaig sotmetre a un planificat programa d’entrenament que trobà en la xarxa de carrers, places i avingudes sabadellenques, la pista d’ensinistrament ideal en la qual enfortir cames i reduir l’alarmant ritme d’esbufecs del primer dia de passejada. L’objectiu era que, ben aviat, poguéssim llançar-nos –jo i màquina– a refer rutes i camins per les quals havia pedalejat feia anys amb una vella bicicleta –que això no obstant era “de carreres”– que els Reis m’havien deixat en un any que estava convençut que no em portarien res o pràcticament res.

Deia que el planificat procés d’entrenament ciclista m’havia proporcionat una segona sorpresa en descobrir una dimensió de la ciutat que poc o res tenia a veure amb la que habitualment percebem en la nostra condició de vianants o conductors. Deixeu que em refereixi a les dues vessants –positiva l’una, negativa l’altra– d’aquesta per a mi nova visió de la ciutat. Muntar dalt la bicicleta i recórrer uns primers quilòmetres per carrers i places al ritme que tu elegeixes, fa que ben aviat es posi de manifest una nova perspectiva urbana més tranquil.la i humana. I és que la bicicleta és calma, placidesa, paciència, força i també temps per pensar, reflexionar, observar i de gaudiment dels espais i dels paisatges pels quals es transita. Si a això hi afegim que amb la voluntat de trobar indrets poc concorreguts pels vehicles a motor, acabes circulant per carrers i places pràcticament desconeguts per distants del teu entorn geogràfic, tindrem la gratificadora recepta per al ciclista urbà de redescobrir la ciutat i els seus barris i percebre’n el batec de llurs evolucions i constants transformacions.

La vessant negativa de l’experiència de cavalcar damunt una bicicleta l’estableix l’evidència, no per repetida menys real, de constatar que les ciutats encara no són per a les bicicletes. I malgrat que Sabadell no és una de les pitjors ciutats per a circular-hi sobre les dues rodes empeses per l’energia del cos humà, és precís d’afirmar que moure’s amb aquest ecològic sistema de transport per avingudes, places i carrers, esdevé un risc elevat ja que no tots els conductors motoritzats són conscients de la indefensió en la qual es troba el ciclista.

Acabo de dir que Sabadell no és, en el nostre país, una de les ciutats més inhòspites per a les bicicletes. La tradició ciclista i l’afecció a aquest esport, així com les constants campanyes en la seva defensa portades a terme per penyes ciclistes i altres entitats ciutadanes, han propiciat que l’Ajuntament desenvolupés una certa sensibilitat pedalística malgrat que aquesta sigui insuficient encara. S’hauria d’apostar més en favor de la bicicleta, fomentant-ne el seu ús i actuar i legislar en conseqüència. La ciutat és de tots. Dels vianants i dels conductors però igualment dels ciclistes. I és que les ciutats haurien d’ésser també per a les bicicletes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de gener de 1993