Mai no podré oblidar els quatre anys d’intensa relació professional i personal que tu i jo vàrem compartir en ocasió del teu primer mandat com a alcalde de la ciutat de Sabadell. Temps difícils aquells! Però també plens d’oportunitats. Només calia –ai làs!– saber-les descobrir i treure’n partit. I somniàvem… De dia i de nit. Somniàvem i imaginàvem una ciutat cada vegada més justa, més solidària, més pròspera, més acollidor
a. Una ciutat que volíem amb la força suficient per sortir de l’aztucac en el qual es trobava. I això no era tasca fàcil. Gens fàcil. Els dies pels que llavors passàvem tampoc no eren els millors possibles. Sabadell patia una profunda crisi. Calia fer-hi front i calia treballar de valent. I a fe que ho vas fer! I a fe que ho vàrem fer!… Els uns, des de les instàncies de govern de la ciutat. Els altres, des de diversos llocs de l’estructura municipal. I encara uns altres, més enllà dels estrets límits de la plaça de Sant Roc, des dels seus llocs de responsabilitat en el conjunt de la ciutat. El resultat d’aquell esforç, Toni, d’aquella il•lusió i d’aquella passió per fer ciutat, el podem copsar avui en qualsevol punt de la geografia ciutadana. Però que ningú no en tingui cap dubte: el somni d’un Sabadell pròsper va ser possible pel fet de tenir al capdavant de la ciutat a una persona com tu, amb capacitat de liderar, d’il•lusionar a tota la ciutadania. De treballar per un projecte de futur que retornés la confiança en nosaltres mateixos. I sense la teva visió i la teva dedicació no hauria estat possible que Sabadell fos el què avui és. No hauria estat possible acarar les dificultats i dibuixar la ciutat que tots anhelàvem… I avui, en el dur moment d’haver-te de dir adéu, vull recordar-ho expressament, amb l’emoció posada als ulls.
Gràcies, Toni, per la teva dedicació i per la teva lleialtat envers la nostra ciutat. I gràcies també, per haver-me donat l’oportunitat de compartir amb tu i amb el teu equip de govern, somnis i il•lusions que el temps ha tingut cura d’evidenciar que eren possibles…
Fins sempre!
Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de febrer de 2009
Serà sempre un referent per tots els que creiem que Catalunya s’ha fet forta, democràtica i moderna des dels ajuntaments. Una abraçada!
No calen més paraules per descriure una persona com el que va ser el nostre alcalde…
Gràcies Joan!
Gràcies, sobretot, a tu Toni!
Mercè
Molt be, Joan!!… per aquest petit record-homenatge a l’amic Toni Farrés. Encara que, malauradament ens ha deixat, els que vam tenir el goig de conèixer-lo de prop, el portarem sempre en el nostre pensament i en el nostre cor. Era un lluitador, un home íntegre que es va comprometre amb els sectors populars de la nostra ciutat, amb els més desfavorits, en els temps més durs de la dictadura. Allunyat de qualsevol sectarisme, va tenir sempre la seva porta oberta als que sol•licitaven el seu ajut professional o personal, i la seva capacitat de solidaritat era fora límits. Recordaré sempre la seva visita a la presó de Carabanchel, un dissabte a la tarda, a meitat dels anys 80, quan jo estava allà engarjolat pels meus articles de denuncia contra la “guerra bruta” a Euzkadi. Em va portar –a part d’un grapat de llibres- el seu suport en forma d’una immensa ració d’entusiasme. Ell sabia, millor que ningú, com eren els jutges de l’Audiència Nacional en aquell període i de què anava tot allò de la presó. Inclús crec que guardo, en algun lloc, una colla de fotografies fetes a la garjola on, a pesar de la situació, estem rient com boixos.
Tinc gravada, també en la memòria, la seva imatge, llargaruda i prima, dirigint-se a traves d’uns improvisats micròfons, a l’assemblea d’obrers i ciutadans reunits a les Pistes d’Atletisme. Eren les últimes hores de la vaga general de febrer 1976, va informar sobre les darreres negociacions i la situació dels detinguts aquells dies, apaivagant els ànims dels mes exaltats i propiciant que tot acabés bé.
Després, com ve rememores tu mateix Joan, va venir la seva etapa al front de l’Ajuntament. Una etapa on es va deixar la pell i, crec, bastants coses més. Temps enrera, jo el vaig encoratjar ha escriure les seves memòries d’aquells anys. No sé si ho va fer, crec que no. Potser hagués necessitat algú que el “punxés” i li donés un cop de mà sistemàticament. Es igual, el Toni ha marxat sense deixar-nos un llibre, però el seu llegat es pot veure pels carrers i places de Sabadell. I el que és més important, el seu record, el portem una colla immensa d’amics seus en el nostre cor.
Fins a la victòria final, Toni!
Xavier
Moltes gràcies, Xavier, per honorar-me i honorar-nos amb aquesta teva petita peça de record del Toni. Expliques vivències i situacions que hauran de figurar en els llibres de la història i que, disortadament, no podran ser explicades pel Toni. No. No ha deixat res escrit ni dictat les seves memòries. Havia desitjat fer-ho, però no ha estat possible. Entre tots haurem d’escriure-les!
Fa menys d’un any sopàvem després d’aquell acte emotiu a la Caixa d’Estalvis. Ho recordes? Llavors res no feia pensar que només uns mesos més tard, el Toni ens havia de deixar…
Com bé dius, continuarem fins la “victòria final” i el record del Toni no ens abandonarà… Ens ha deixat una gran persona, un excel·lent amic. Les seves obres però continuaran ben presents entre nosaltres.
Una abraçada Xavier! .
Va transformar i va fer créixer la nostra ciutat i amb ella ens va fer créixer i ens va transformar a tots nosaltres. Un Alcalde exemplar, un polític amb el que podíem apreciar el veritable sentit i raó de ser de la política, una persona de la que no es pot apropiar ningú perquè ens pertany una mica a tots.
Gràcies!
Toni
Amic Joan,
Vaig marxar de Sabadell entre els anys 1970 i 71 i, des d’aleshores, he viscut a Barcelona. Estarem d’acord que en aquells anys de la nostra infància i la nostra joventut Sabadell era una ciutat trista, bruta, catòlica i ofegant. Però, van venir les primeres eleccions municipals i la ciutat va canviar vertiginosament, gràcies a l’Antoni Farrés, un alcalde i un líder excepcional. De vegades penso que la història fa que apareguin persones úniques que donen un tomb brutal a una situació. Jo, des de Barcelona, aquells anys 80 venia a la nostra ciutat a veure com canviava el centre i com es transformaven alguns barris. Ara, amic Joan, tu, en Llobet, en Benaul, en Font Grasa, la Maria Lluïsa Domingo, la Maria Dolors Calvet, en Ricard Estrada i, és clar, l’Antoni Farrés, m’heu ajudat o hem estat protagonistes i impulsors d’un acte de reconeixement de la personalitat i de l’obra periodística d’en Xavier Vinader. L’Antoni Farrés va ser un dels firmants entusiastes d’una carta en què demanàvem la Creu de Sant Jordi per en Xavi, i en Farrés va proporcionar-me informació molt valuosa que m’ha ajudat a escriure un llibre sobre el nostre amic periodista. L’agost passat, en un darrer email en què em donava dades molt interessants, em deia que no es trobava gens bé.
Per mi aquests dos anys en què m’he relacionat amb en Toni Farrés i amb tots vosaltres, amb un sopar a l’Aliança Francesa per cloure l’acte d’homenatge a en Xavi, han estat un privilegi.
Gràcies, doncs, Joan per donar-me la possibilitat d’escriure aquestes quatre ratlles amb les quals puc deixar constància del meu agraïment a l’alcalde i, sobretot, a la persona d’Antoni Farrés per la seva amabilitat, i per la seva voluntat de deixar ben documentada l’etapa i l’activitat dels sabadellencs que han fet història. Ell, però, n’ha fet com pocs.
Cordialment,
Jaume Busqué
Moltes gràcies Jaume per la teva aportació que dóna dimensió de la categoria humana del Toni… No puc afegir res més a les teves aportacions; unes aportacions que es venen a sumar a les que el mateix Xavier Vinader fa en aquest mateix apartat.
Estic segur que tindrem ocasió de retre record a una persona que amb el seu comportament i tarannà ens va donar algunes lliçons a tots que no hauríem de desaprofitar.
Ningú no podia suposar que poc dies després d’aquell enyorat sopar a l’Alliance Française de finals del mes de maig al qual fas referència, la medicina havia de diagnosticar-li una malaltia greu que ha estat la que ens ha acabat prendre al Toni del nostre costat massa aviat.
Una abraçada!
Joan