La ministra d’Administracions Públiques Elena Salgado visitava, dilluns passat, la nostra ciutat en ocasió de la posada en marxa de la primera de les 118 obres públiques que abans no acabi l’any s’han d’haver executat, en el marc dels projectes finançats pels Fons Especials d’Inversió Local (FEIL), popularment coneguts com a fons del Plan Zapatero. L’elecció de la nostra ciutat per aquesta visita protocol•lària de la ministra Salgado no ha estat casual atès que la nostra és la primera ciutat que posava en marxa les obres acollides al FEIL d’entre totes les de l’Estat. Sens dubte una bona prova de l’eficiència municipal tant en la presentació dels projectes com en la seva tramitació i d’això ens n’hem de sentir satisfets i felicitar als responsables polítics i tècnics locals que ho han fet possible. Gràcies a les obres que progressivament s’aniran posant en marxa fins a totalitzar els 118 projectes aprovats, es crearan temporalment uns 2.000 llocs de treball, la majoria vinculats a la construcció que, al cap i a la fi és el sector productiu que més està patint els efectes de la crisi. En qualsevol cas, però, els beneficiaris dels fons i de les obres finançades amb el FEIL seran, en primera instància, els empresaris i professionals sabadellencs que han intervingut en el procés d’elaboració dels projectes i els treballadors que es contractaran per executar-les i, per extensió, el conjunt de la ciutadania que veurem millorades diverses instal•lacions i equipaments ciutadans.
Des d’aquest punt de vista, el Plan Zapatero, a més de ser una mesura més per a fer front a la crisi, servirà per executar una obra pública immediata que d’altra manera no hauria estat possible concretar-la a curt termini. I això perquè una de les característiques que presenten els fons especials d’inversió local és que els seus recursos han de ser “gastats”, han de ser invertits, abans no acabi l’any. Gràcies, doncs, al Plan Zapatero, la ciutat veu com s’ha incrementat encara més el volum d’obra pública que ja s’estava portant a terme en el nostre municipi, especialment en matèria d’infraestructures viàries i ferroviàries. I així, entre les obres ja programades i les ara finançades amb el FEIL, el volum d’inversió en obra pública al nostre terme municipal ascendeix a uns 1.100 milions d’euros. Un volum d’inversió que, dit sigui de passada, mai abans no havia estat vist a la nostra ciutat i que dóna dimensió dels canvis que en el decurs dels propers mesos i anys s’han de produir en el nostre teixit urbà; uns canvis que han de contribuir a la millora de la mobilitat, tant interna com externa. Aquest volum d’inversió és, de llarg i en xifres relatives, el més elevat que es dona ara com ara en una ciutat catalana. I aquesta és una circumstància que no podem menysprear a l’hora de ser més competitius.
Quedi ben clar que el conjunt d’obres públiques en marxa no resoldran per elles mateixes la crisi. D’entre d’altres possibles raons perquè aquesta crisi és estructural i no ens afecta només a nosaltres. Però que aquesta inversió en obra pública no resolgui la crisi no vol dir que no sigui susceptible de minimitzar-ne els seus efectes. Fa uns dies sabíem que els efectes de la crisi no es pateixen de la mateixa manera a Catalunya que a la resta d’Espanya quant als seus efectes sobre l’atur. Possiblement perquè la incidència de la indústria del totxo sobre la qual es va fonamentar el creixement econòmic espanyol dels darrers anys, era superior a la resta de l’Estat que no pas a Catalunya. Tanmateix la nostra ciutat i comarca es veuen una mica menys afectades pels efectes de la crisi, possiblement perquè l’aposta de fa uns anys quan a la creació de nova indústria amb base tecnològica està donant bons resultats. Sigui com sigui i com s’ha dit tantes vegades, de la crisi només en podrem sortir si cadascú hi posa el què cal i col•lectivament som capaços d’imaginar noves oportunitats i, alhora, establir sinèrgies que millorin el nostre posicionament i la nostra competitivitat. És des d’aquesta òptica que les inversions que s’estan portant a terme a la nostra ciutat han de ser vistes com a oportunitat i estímul que ha de permetre’ns acarar les dificultats i preparar-nos per quan es comencin a donar condicions per tornar a créixer. I en aquest esforç i en aquest objectiu ningú no hi ho pot quedar al marge. Com ningú no en va quedar al marge quan, a principis dels anys 80, Sabadell sencera va saber com posar-se les piles i va creure en un futur que ara ja és present. I el Sabadell d’avui és deutor del d’ahir de la mateixa manera que el Sabadell de demà ho serà del d’avui. I això, que ningú no s’enganyi, no és un simple joc de paraules…
Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de febrer de 2009
Comentaris recents