Les diades de Nadal, Sant Esteve. Avui és Cap d’any i ara mateix ens veiem abocats a la màgica diada de Reis que és la recta final del cicle nadalenc que segons el calendari litúrgic de l’Església catòlica s’inicia amb el temps d’advent i culmina amb la Candelera, el 2 de febrer. Un cicle que conté diades de celebracions diverses, d’entre les que de Nadal i de Reis són sens dubte les més celebrades, competint amb la més pagana que és el Cap d’Any.

La Diada de Nadal és esperada –i no per a tothom de la mateixa manera– per a complir amb la tradició que resa que “Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral”; tradició que fa que les famílies es reuneixin a l’entorn d’una taula que, atesos els dies convulsos pels quals transitem, no sempre contribueix a llimar asprós i a enfortir la concòrdia familiar com se suposa n’és l’objectiu primer. I és que en temps de descontentaments socials –locals i globals que poc ajuden al debat serè i constructiu–, cada vegada és més difícil evadir-se del tens ambient polític que ens envolta, en el que els gestos ampul·losos plens d’emotivitat però buits de continguts, amaguen incompetències de tota mena.

Al seu torn, la Diada de Reis és la festa de la il·lusió. Ho és per als infants i ho és, tanmateix, pels que hem deixat de ser-ne fa més o menys anys. I és que gràcies a la màgia que desprenen els tres egregis personatges que des de l’Orient ens visiten cada any, voldríem que les bones intencions que ens hem formulat a bastament, es concretessin en realitats perdurables. Però de sobres sabem que acabat l’encanteri del Nadal, tornarem indefectiblement a les posicions de sortida, i ens oblidarem dels bons propòsits que deixarem per una millor ocasió.

Malgrat això, jo no perdo l’esperança de que, almenys per una vegada, els meus desitjos d’aquests s’arribin a fer realitat. És així que per no abusar massa dels Mags de l’Orient, he seleccionat d’entre molts, un desig que adreço als polítics d’aquí, d’allà i de més enllà per tal que al marge de qualsevol justa i legítima aspiració que considerin han de defensar, pensin una mica més en quines són les qüestions que a hores d’ara generen més preocupació en la ciutadania. Que s’adonin d’una vegada que una cosa són les legítimes aspiracions ideològiques i una altra la realitat i les urgències de cada dia que cal gestionar. Que sense tenir en compte el present és impossible construir el futur i que millor és construir-lo amb acords el més amplis possibles, que no pas destruir-lo a cada instant simplement perquè no s’ajusta a allò que hom vol. Que cal respectar les opinions de tothom i que no és bo, per definició, excloure a tots els que no pensen com jo penso. Dit en unes altres paraules: que també en política, el llegir no ens pot fer perdre l’escriure o, el què és el mateix, que les estratègies i les aspiracions polítiques de cadascú no poden ser excusa per bandejar els sentiments d’un nombre elevat de ciutadans que veuen com les seves condicions de vida es van degradant sense que mereixin l’atenció de ningú.

En democràcia –que és una doctrina política perfectament millorable– un fet és inqüestionable: qualsevol aspiració ideològica, només pot concretar-se de dues maneres. Bé gestionant la realitat de cada dia respectant el joc democràtic de majories i minories; bé mantenint viva l’èpica, fent oblit de les urgències més peremptòries. Del primer posicionament se’n poden derivar acords marcadament socials que afavoreixen el progrés. Del segon, només poden resultar-ne retrets, desqualificacions i disquisicions constants que contribueixen a augmentar la desconfiança de la ciutadania envers els polítics.

Vist, però, el panorama, molt em temo que amb el canvi d’any poques coses es mouran en relació al que hem deixat enrere. I per aquest camí no sortirem del fangar i del pedregar en el qual vàrem entrar des del mateix moment en què les emocions començaren a imposar-se als arguments i a la raó pel fet de deixar en mans de la justícia allò que només des de la política es podia i es pot resoldre.

Que tinguem un bon any i una millor dècada!