Fa només uns mesos, eren pocs els que confiaven en què a la República Sud-africana es poguessin celebrar les primeres eleccions democràtiques i multiracials com a culminació del procés de democratització del país que, el president De Klerk, havia anunciat davant el Parlament l’any 1991. Els que així opinaven fonamentaven la seva desconfiança en el rebuig que els grups ètnics negres més radicals—especialment els zulús—i la minoritària però activa extrema dreta d’”afrikaners”, poguessin fer del procés que havia de conduir a la creació d’una nova i democràtica República de Sud-àfrica, en la qual cada habitant, fos de la raça que fos, gaudís dels mateixos drets i de les mateixes obligacions.

Mandela i De Klerk es proposaren, després, de col.laborar per tal d’acabar amb l’”apartheid” i assolir la plena democratització del país. El món occidental els reconegué l’esforç i, com a un estímul més, se’ls distingí, des de Suècia, amb el Premi Nobel de la Pau de l’any 1993. Era una bona forma també d’aconseguir que, més enllà del valor i reconeixement del Premi, l’opinió pública desviés la seva atenció vers el sud del continent africà i “vetllés” perquè la nau pilotada per Frederik W. De Klerk, amb el suport i complicitat de Nelson Mandela, arribés a bon port.

Des d’abans d’ahir, els ciutadans de Sud-àfrica, s’estan atansant a les urnes per tal d’elegir aquells que els hauran de representar en el primer Parlament democràtic i multiracial de la història d’aquell país. En el camí hi queden tràgics enfrontaments ètnics, milers de morts i ferits, atemptats de darrera hora i, per damunt de tot, anys i anys de lluita continuada de la majoria negra per a fer valer els seus drets i acabar amb l’”apartheid”. Quan escric aquestes ratlles (dimecres migdia) encara s’estant celebrant les eleccions que no acabaran fins avui (per al lector). No es coneixen, doncs, els resultats assolits per les diferents formacions i partits polítics. Això no obstant, una cosa pot donar-se per ben segura: El Congrés Nacional Africà (ANC) de Nelson Mandela serà el gran guanyador i ell el primer president sudafricà elegit directament per tots els ciutadans de tot el territori. De Klerk, fins ara president, serà el vice-president del nou govern de concentració nacional que es formarà. I és que si ha estat complex arribar fins aquí, les eleccions i la formació del nou Parlament, no són garantia de què el procés democràtic no pugui quedar abortat en qualsevol moment. S’imposa, doncs, la continuïtat de la bona relació i entesa política entre l’ANC i el Partit Nacional (PN) de De Klerk.

El demà depèn però de l’actitud que, a partir de les eleccions, prenguin els grups més oposats a la consolidació del procés d’abolició de l’”apartheid” i de vertebració de la nova República Sur-africana. En aquest sentit serà decisiu el rol que es decideixi a jugar en el futur immediat el “rei” dels zulús i líder del Partit de la Llibertat Inkatha (IPF), Mangosuthu Buthelezi. El canvi de comportament que adoptà, fa només uns dies en la cimera de Pretoria, en decidir-se a concórrer a les eleccions i acceptar el joc democràtic, atorguen unes moderades però fonamentades esperances pel que fa a la viabilitat del nou estat democràtic i multiracial. No pot dir-se el mateix pel que fa als grups radicals d’”afrikaners” d’extrema dreta, que amb els atemptats dels darrers dies no només han fet més d’una vintena de morts sinó que han intentat desestabilitzar la situació.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’abril de 1994

 

Això no obstant, sembla que el procés de transició de Sud-àfrica cap a un Estat social de dret és ja pràcticament un fet. Caldrà convenir que Mandela i De Klerk han mostrat, al llarg del procés, les seves habilitats polítiques i donat una lliçó magistral d’intel.ligència i de bon fer i actuar que a molts sembla mancar. Si fins ara han superat el repte de la transició, segur que sabran com superar el de la reconciliació nacional que posi punt i final als odis ètnics incubats al llarg dels temps.