Segur que tothom ha experimentat en alguna ocasió algun sentiment de frustració pel fet de no trobar resposta adequada a preguntes pertinents. Tampoc en això seré jo l’excepció que confirmi la regla. Més aviat al contrari. I és que a mesura que em faig gran, els meus sentiments de frustració tendeixen a créixer alhora que en la mateixa proporció augmenten les preguntes per les quals no obtinc resposta adequada; en especial quan tracto d’escatir el sentit i raó de la política avui. Per dir-ho clarament: sovint em pregunto –retòricament, esclar– per què serveixen la política i per què serveixen els polítics.
De sempre he suposat que en democràcia, la política era la forma idònia d’exercir el poder per tal de vetllar pel bé comú, pel desenvolupament i progrés de la societat i per resoldre els xocs d’interessos que es donen en el sí de qualsevol col·lectivitat. Expressat d’una altra manera: sovint em pregunto si l’objecte primer de la política és el de servir a la ciutadania o és el de servir-se’n per a conquerir el poder primer i per a mantenir-lo després. Quan arribo a aquest punt en la meva reflexió m’envaeix la sensació de que l’objectiu de la política avui és conquerir el poder (una aspiració legítima) per, després, fer el què convingui per mantenir-lo (una fita que comporta actituds no sempre legítimes). Qui sap si aquesta és una de les raons per les quals no abunden els bons polítics; és a dir: les persones disposades a assumir responsabilitats en la governança del país, dotades de capacitat suficient per anticipar-se a situacions complexes amb voluntat de resoldre-les.
Però a la vista dels fets de cada dia, estic arribant a una conclusió que no m’agrada gens i que es troba molt lluny de la meva visió –segur que ingènua– del què hauria de ser la política. A voltes tinc la percepció que aquells als que hem delegat la nostra representació a través de les urnes viuen en un món diferent al de la majoria dels mortals. La cosa pren dimensions colossals quan constato que per mor de reiterades males pràctiques polítiques, la ciutadania s’ha anat mal acostumant a què des de la política se la pugui mentir i que quan la fal·làcia sura ningú no ho reconegui ni n’assumeixi la culpa. D’aquí que tampoc no m’hauria de sorprendre l’haver arribat al punt on ara som, en el que qualsevol posicionament polític només sembla tenir una sortida possible i perversa: la d’imposar-se al posicionament del contrari al que se’l vol veure anorreat, vençut i fins i tot vexat. D’aquest comportament fatal en el que les parts enfrontades estan convençudes que els assisteix tota la raó (que al seu torn i dit sigui de passada neguen puguin tenir els contraris), es fa impossible el diàleg necessari per tractar de resoldre les desavinences polítiques, siguin de l’abast i de la dimensió que siguin.
Estem a una setmana justa de la constitució del Parlament de Catalunya i vistos els posicionaments marcats per cada força política, m’envaeix un nou sentiment de frustració personal pel dubte que tinc de si aquells que vàrem elegir estan o no per la feina de buscar sortides a l’atzucac en el qual estem políticament instal·lats des de fa tant de temps; o, contràriament, si prefereixen continuar pel camí de l’enrocament permanent en detriment del país. Cert: Madrid (o el govern del PP per a ser més precisos) no està per la labor de facilitar res. Però precisament per això l’objectiu comú de les forces polítiques catalanes hauria de ser a hores d’ara el de garantir la constitució del Parlament i el de poder formar un govern que sense fer oblit de cap dels plantejaments que es puguin tenir –però també sense hipoteques jurídiques–, pensi en el conjunt de la ciutadania i governi el país els propers 4 anys. És hora de deixar-nos de politiqueries i d’apostar per la POLÍTICA. Ni més, ni tampoc menys!
Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de gener de 2018
Plenament d’acord amb el teu article.
Personalment, crec que ja m’ho hauràs sentit alguna vegada, des de fa un cert temps m’he declarat “independent” (no ‘independentista’) dels polítics actuals i dels partits dels quals en formen part.
Com molt bé expresses, sols busquen, en primer lloc, el servei i el bé personals; després l’interès i el bé del grupet, àlies partit, i finalment servir-se dels de sota.
Per altra banda, pensava que els polítics haurien de ser, d’entrada, un exemple de convivència, ciutadania i ètica pels ciutadans. Lamentablement són ben bé el contrari: un exemple d’egoisme i d’autoidolatria de la adolescència més cridanera i penosa.
En fi, que si Plató aixequés el cap i Aristòtil volgués explicitar la seva “política”, de ben segur que s’entornarien al cau ràpidament
Jo penso molt en el futur dels set milions i mig de persones que veiem aquesta tossuderia sense que ells pensen en nosaltres. ¡Ja n’hi ha prou!
Joan, sempre m´agraden les teves reflexions setmanals, que llegueixo amb veritable interès. Tanmateix la d´avui em sembla EXTRAORDINÀRIA. Per mi, has fet Bingo. Salut i bon 2018 (si és possible).
Joan
Molt bé, Joan. La clau és aquesta: no tenim, en general, polítics disposats a servir a la ciutadania, sinó polítics arribats per a apropiar-se de l’escó o del càrrec per tal de viure’n el més temps possible, allunyats de la ciutadania, entortolligats en l’endogàmia de la classe.
I com deia un il·lustre pensador: “jo prohibiria -bé, prohibir, no, perquè tampoc no vull arribar a la prohibició- les joventuts dels partits, perquè són com una acadèmia on es formen futurs polítics fidels a la jerarquia del partit, a qui rendiran homenatge incondicional, i professionals de la política disposats a viure de la la política”