Cada dia que passa són més els ciutadans i de ciutadanes que es mostren desorientats i astorats davant l’espectacle político-mediàtic al qual estem assistint. D’aquí que deu ser hora que ens adonem que aquest astorament i aquesta desorientació és la conseqüència d’una dinàmica política, com a mínim i per dir-ho amb amb paraula fàcil desencertada, a la que cal sumar el sentiment d’impotència col•lectiva per canviar un estat de coses del que les males pràctiques polítiques en són només la punta de l’iceberg. Davant això es fa difícil entendre com els partits polítics no s’han decidit encara posar fil a l’agulla, i entonar el seu particular mea culpa per no haver actuat amb celeritat i evitar arribar fins on ara ens trobem. Costa entendre que hagin de ser dos mitjans de comunicació –El Periódico i El País—  i no pas a iniciativa de cap partit polític, els que després d’escoltar a la ciutadania, siguin els que proposen sengles decàlegs pràcticament coincidents, a modus de full de ruta per regenerar la democràcia, i per retornar la sobirania a la ciutadania; una sobirania per cert que a voltes ha estat segrestada a la ciutadania pels mateixos partits polítics. En aquest context no és estrany que els ciutadans i les ciutadanes estiguin farts de tant espectacle, de tant “i tu més”. De tant sentir a dir que farem molt per no acabar fent res. De tant prometre per acabar fent el contrari del què s’havia promès es faria, sense que ningú se’n disculpi, assumeixi responsabilitats o en doni cap explicació. De tant sentir a dir que hem de sumar per què a l’hora de la veritat cadascú vagi a la seva. De tant haver d’assistir a l’exercici diari de veure que s’exigeix als altres allò que nosaltres no pensem ni estem disposats a fer. De tant amagar-se darrera confrontacions estèrils per tapar les misèries pròpies. De tant fer cimeres que no porten enlloc simplement perquè és al Parlament on s’han de prendre les mesures per retornar la confiança perduda. De tant veure enemics i conxorxes que no són més que la base de qualsevol estratègia victimista que condueixi a fondre i a confondre càrrec, partit i país en un totum revolutum. I podríem continuar fins l’infinit enumerant les contradiccions que els partits polítics presenten, i de les que la societat mateixa no n’està pas gens exempta i n’ha d’assumir part de responsabilitat.

Deu ser pels efectes d’aquest vendaval econòmico-politico-social que ens té tan aclaparats, que ens passen desapercebudes qüestions que en altres moments haurien merescut una atenció major. Fa ben pocs dies, a Brussel•les, tenia lloc una altra cimera de presidents de governs i de primers ministres. Una cimera en la que dissortadament es va posar de relleu la precarietat en la que la Unió es continua movent. La lectura més positiva que de la cimera se’n pot fer és que la UE continua viva, encara que sigui després de pagar un cost social elevat. El pressupost de la Unió s’ha vist reduït per primera vegada. Ho ha fet en un 3,5% quan precisament més necessari era apostar per mesures reactivadores que poguessin apaivagar els efectes de l’austeritat que ha estat imposada als països que més pateixen els efectes de la crisi. Passa, però, que cada país membre de la UE pensa només en ell mateix i en els seus interessos sense adonar-se que el fracàs de la Unió serà també el fracàs de l’Europa forta, pròspera i solidària amb la qual somniaven Robert Schuman i Jean Monnet just després de la segona gran guerra. Darrera els resultats de la cimera, més enllà dels discursos de cortesia obligada, s’hi amaga el el risc creixent de que la Comissió Europea acabi essent una oficina al servei dels interessos dels països del nord.

Astorament i indignació a casa nostra, però preocupació per aquesta Europa que no acabem de saber construir, també.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de febrer de 2013.